Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 2)

Els francs

  El poble franc és en efecte limítrof i adjacent amb Itàlia. Serien els antigament anomenats germanis. I és evident, ja que viuen a la conca del Rin i a les regions veïnes, ocupen així mateix la major part de la Gàl·lia, que antigament no tenien i que van adquirir després, i Massàlia, una colònia iònica¹. El cert és que aquesta ciutat va ser fundada per colons Foceus que van marxar sota l'embranzida dels medes, quan el rei de Pèrsia era Darios² fill d'Histaspes; i ara ja no és grega i s'ha tornat bàrbara. Van deixar l'antiga forma de govern i segueixen les tradicions dels dominadors³. I ara no sembla tenir gaire menys reputació que al temps dels seus antics colons.

  Els francs no són nòmades com per exemple altres pobles bàrbars, sinó que fins i tot utilitzen, en la majoria d'aspectes, el sistema polític de Roma, i les lleis també, que són les mateixes; pel que fa a altres aspectes, tenen tradicions similars a les nostres en els contractes, el matrimoni i la religió. Són de fet tots cristians, fidels de la recta fe: a les ciutats hi tenen governadors i sacerdots i celebren les festes gairebé com nosaltres; si més no a mi, em sembla que, a la seva manera, són força respectables i d'allò més ben educats i que les diferències no són més que l'abillament bàrbar, i les peculiaritats lingüístiques. El fet és que els admiro d'allò més per moltes coses bones que tenen, entre d'altres, la justícia i la concòrdia que regnen entre tots ells. Per exemple: sovint en el passat, però també a la meva època, quan, ara tres, ara fins i tot més reis han compartit el poder, en cap ocasió s'han fet la guerra, i han estat capaços de no tacar la pàtria amb la sang dels seus propis germans. Amb tot, quan apareixen grans poders iguals enfrontats, és inevitables que sorgeixin actituds rígides i arrogants, i neixen, naturalment, gelosies i ambicions, així com altres infinites frenesies generadores de lluites i desordres. Sigui com sigui, a ells, no els esdevé res de semblant, per molta divisió que hi hagi del poder. Ara bé, si mai es dona el cas d'un conflicte entre monarques, tothom es desplega al camp de batalla com si fos per a lluitar i dirimir la qüestió amb les armes i, tot seguit, pren posició davant de l'enemic. Quan els exèrcits es troben cara a cara, abandonen l'hostilitat recíproca allà mateix, la canvien per la concòrdia i insten els seus reis a dirimir les diferències amb un judici i, si no, a combatre en un duel individual, jugant-se-la ells dos, atès que no és conforme a la llei divina ni a la tradició fer malbé o destruir el bé comú per culpa dels odis personals. Així, tot seguit trenquen files i deixen les armes. Seguidament tornen la pau i la cordialitat, les relacions amistoses i la col·laboració i el perill s'esvaeix.

  És a dir doncs que el súbdit franc és honest i ama la seva pàtria, i el seu governant és benèvol i persuasiu, quan cal. Per les mateixes raons doncs, també compten amb una sòlida potència militar i amb unes lleis estables, no perden cap dels territoris propis, malgrat tots els que van adquirir. Precisament els pobles que conreen justícia i solidaritat, fan l'estat pròsper, durador i molt poc vulnerable a l'enemic.

1 Agaties es refereix a l'origen de Massàlia (Marsella), fundada per colons de Focea, ciutat iònica, els mateixos que fundarien Emporion.

2 Darios I el Gran (540 aC-485 aC).
3 τῶν κρατοῦντων. De l'imperi.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 2]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 1)

Els plans dels gots derrotats

   Quan Teïes, el rei dels gots successor de Tòtila, després de reunir les tropes i atacar Narsès i els romans amb totes les forces, va ser durament derrotat morint al camp de batalla¹, els gots que havien sobreviscut –amb els romans que els encalçaven i els deixaven sense sortides– si bé turmentats per les seves incursions i malgrat que es concentraven en uns indrets àrids, van concertar un armistici amb Narsés² amb la condició, d'una banda, de detenir amb garanties els drets sobre el seu propi territori i, de l'altra, continuar sent súbdits en futur de l'emperador romà. Quan això es va concloure d'aquesta manera, tothom pensava que era el final de les guerres a Itàlia, però, de fet, n'era el principi.

  Si haig de ser sincer, crec que la nostra generació no viurà el final d'aquests mals: els tindrem sempre amb tota la seva gravetat –si més no si la natura humana continuarà sent la mateixa– perquè, per dir-ho d'alguna manera, ens han acompanyat des d'un bon principi. I sens dubte la poesia n'està plena, tota la història n'està clafida, de guerres i de batalles, i no es troba explicat quasi res més que això. La causa crec que no n'és, com diu la gent, el moviment dels astres, el destí o certs influxos absurds; si el fat ho determinés tot, si s'eliminessin l'arbitri i la voluntat humanes, hauríem de considerar buits i inútils tots els consells, les habilitats i els aprenentatges i es tornarien inoperants i estèrils les expectatives de qui actua de la millor manera. Però tampoc, al meu entendre, no s'ha de considerar Déu com la causa de carnisseries i batalles. De fet, que la bondat per definició, protectora del mal, sigui sanguinària i bel·licosa, jo no ho crec pas, ni m'ho creuria si m'ho expliquessin. L'ànima humana, quan rellisca voluntàriament cap a la cobdícia i la iniquitat, ho omple tot de guerres i desordres; llavors és quan s'esdevenen innombrable calamitats, els pobles són devastats i surten milers d'altres desgràcies.

  I així també en aquest cas: els gots després de concertar el tractat i de separar-se, uns d'ells que abans vivien fins a sud del riu Po es mudaren a la Túscia i la Ligúria i on volia i solia viure cada un d'ells; d'altres es van moure més enllà, per la Venècia³ i els castells i ciutats dels voltants, escampant-se allà on ja eren abans. I quan van ser doncs allà, per bé que els convenia ratificar els acords amb els fets, apartar-se dels perills constants, mantenint els seus territoris al segur, i a penes prendre's un respir dels ensurts, ells, sense badar ni un moment, es llançaren de nou cap a la rebel·lió i es disposaren a donar inici a una nova guerra. I com que creien que ja no podien afrontar els romans tots sols, dit i fet, van buscar els francs, atès que consideraven que atacar tan bon punt es procuressin l'aliança dels pobles limítrofs i propers seria la millor opció per a ells en aquell moment, i d'allò més útil a la causa.

1 Autumne del 552 d.C. (Keydell, 9). Mons Lactarius, Procopi VIII, 37.
2 Narsés és el general romà. 

3 Entesa com a província romana Venetia et Histria.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 1]