Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 11)

Narsès intenta prevenir l'atac dels francs i es ocupa diferents ciutats de la Túscia

   Atès que amb la guerra i els assalts no havia estat possible prendre la plaça forta, va decidir que no tots els soldats s'havien d'ocupar d'això, per dirigir-se en canvi directament cap a Florència i Centumcel·les¹, així com altres ciutats de la Túscia, ocupant aquella regió abans de l'arribada dels enemics². El fet és que li havien comunicat que Lotari i Butilí, amb els exèrcits franc i alaman ja eren a sud del Po, i per això mateix va moure ràpidament el gros de l'exèrcit i es dirigí en aquella direcció. Com que Filimut, el general dels hèruls, que els acompanyaven en l'expedició, havia mort de malaltia pocs dies abans i els calia doncs el comandament d'un nou general de la seva ètnia, nomenà tot seguit el seu compatriota Fulcaris, nebot de Faniteu. Li ordenà que, en companyia de Joan Vitalià, Valerià i Artabanes, així com altres generals i taxiarques, seguits per la part més nombrosa i més potent de l'exèrcit, passessin els Alps³ –la cadena que s'estén entre les regions de Túscia i d'Emília–, arribessin als volts del riu Po i que, després d'establir-hi el quarter general i ocupar prèviament les posicions fortificades de la regió, en fessin fora els enemics i els tallessin l'entrada. Els va demanar així mateix de donar les gràcies al destí si els podien repel·lir de totes totes o, si no, en l'eventualitat que per la inferioritat numèrica no ho aconseguissin, cedir-los terreny a poc a poc, no deixar-los avançar tot confiats –fer-los por, doncs, com més millor, i retenir-los el més possible–, fins que ell no resolgués els problemes actuals segons el seu pla. I ells doncs endegaren la marxa disposats a això.
  A Cumes hi va deixar un destacament de tota confiança, desplegat i disposat a tenir tancat l'enemic, per tal de vèncer-lo amb un setge llarg. Excavaven trinxeres tot al voltant i vigilaven els accessos, per capturar-hi qui sortís a cercar farratge, car estaven convençuts que, com que estaven assetjats ja des de quasi un any, els enemics tenien escassedat d'avituallaments.
  Narsés mentrestant anava atacant ciutats i la majoria les capturava quasi sense lluitar. Els florentins, per exemple, després d'haver-li sortit a l'encontre i de rebre'n la garantia que no patirien res de dolent, s'entregaren, lliurant així mateix les seves terres. Els centumcel·lesos van fer més o menys el mateix. Els volterrans⁴ tampoc no ho van fer diferent, i així els lunesos⁵ i els pisans. Més o menys d'aquesta manera, anava amb el vent a favor: era posar-se en marxa i sotmetre les ciutats que anava trobant.

1 Centumcellae: l'hodierna Civitavecchia.

2 Els francs, que arribarien el juny del 553 (Ortega). Veure capítols anteriors.

3 Són evidentment el Apenins, no pas el Alps. Podria referir-se a les Alpes Cotiae, les quals, segons alguns escriptors, arriben més al sud que les actuals, però no tant. Podria ser més aviat certa desinformació d'Agaties sobre la geografia local.

4 De Volaterrae , l'hodierna Volterra.

5 De Luna, ciutat romana a prop de Sarzana. Abandonada des del 1016.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 11]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 10)

Narsès intenta prendre la fortalesa gota amb un estratagema

  Per tot això, Narsès estava molt amoïnat i molest perquè els romans perdrien massa temps en un poblet de res. Si bé immers en un mar de dubtes, analitzant cada detall, arribà a la conclusió que havia d'intentar prendre la fortalesa, fos com fos, i de la manera següent. Sota el contrafort oriental del turó, completament amagada, hi ha una cova tan buida per dins que té com uns santuaris naturals i un cau ampli i barrancós. Aquí s'explica que vivia la famosa Sibil·la, la itàlica, posseïda per Apol·lo i inspirada pels déus, que predeia el futur a qui li ho demanava. Es conta també que Enees, fill d'Anquises, va anar a veure-la una vegada i ella li va explicar fil per randa la història futura.

  Doncs bé, una part del recinte murallat es trobava construïda a sobre de la cova. Narsès, que ho havia notat, pensà que això era un avantatge i tot seguit envià com més homes possible a entaforar-se a les profunditats de la caverna, equipats amb instruments per tallar i perforar la pedra i, barrinant amb paciència, va fer obrir el sostre de la caverna allà on era edificada la muralla; cavaren i rascaren la base de la construcció fins a arribar a deixar-ne al descobert els fonaments Després, col·locà perpendicularment, distribuïts de manera estudiada, uns pals per apuntalar i sostenir el pes de la muralla, perquè no s'ensorrés l'estructura, cedint d'improvís, i els gots no s'adonessin del que havien fet. En aquest cas segurament, primer hi vindrien corrents i després, un cop arreglats els desperfectes, hi farien una vigilància molt estreta. Perquè els gots no tinguessin la percepció del que estaven fent i no sentissin el retruny de la pedrera, els soldats romans atacaven les muralles pujant fins on podien, fent cridòria i esvalot: era un estrèpit molt superior al normal i el setge era un caos.

  Quan ja tota la part de muralla sobre la qual descansava la caverna va estar sense base i aixecada, sostinguda només per uns pals recolzats ortogonalment, llavors van recollir fulles seques i fusta seca inflamable que col·locaren allà, tot calant-hi foc, i van sortir. No gaire després d'encendre's les flames, es trencaren els puntals que havien cremat de seguida, deixant de fer resistència, i tota la part que mantenien aixecada de les muralles s'enfonsà de cop, esfondrant-se fins al fons per l'espai buit que hi havia; les torres i els bastions per aquella banda, separant-se de la resta de l'estructura, tot d'un plegat es van esbaldregar costa avall; el portal adjacent a aquella zona havia estat tancat a pany i forrellat, atesa la presència dels enemics, i els sentinelles en tenien les baldes, però només el balandreig provocat per les barres i les baldes la va fer caure pel penya-segat a la vora del mar, i allò que hi era annex acabà remullant-s'hi: els brancals, la cornisa, l'arquitrau i les frontisses fixades al llindar. Amb aquesta situació, els romans creien que l'entrada a la ciutat havia de ser fàcil i que no havien de preocupar-se més de l'enemic. Però també s'equivocaven en les previsions: tant els esvorancs del turó com les restes de la muralla que hi quedaven, d'allò més estesos, també en feien un lloc no menys difícil de prendre. Narsès doncs anà a l'atac de la plaça forta tot confiat, com si anés a conquerir-la al primer assalt, però com que els gots, que s'havien ajuntat immediatament, lluitaren amb totes les seves forces, en va ser repel·lit, sense treure cap més resultat.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 10]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 9)

Narsès es llança a l'atac de Cumes. Aligern resisteix.

   Tot seguit, doncs, Narsès va empènyer els soldats a la càrrega. I un cop pujat a dures penes el turó, ja a prop de les fortificacions, començaren a llançar els seu dards contra els qui sobresortien dels bastions; i zumzejaven els arcs, disparant les fletxes, volaven els projectils, i treballaven tots els enginys especials per als setges. Els homes d'Aligern s'havien aplegat pel camí de ronda i lluitaven responent amb igual rapidesa a les fletxes i als dards, feien caure pedres enormes, troncs, destrals, qualsevol cosa que pensaven que serviria; també utilitzaven enginys de defensa, no es deixava de banda res. I els dards que enviava Aligern, els coneixien d'allò més fins i tot els romans: arribaven xiulant i a una velocitat tan gran que ho trencaven tot, encara que caiguessin sobre alguna cosa molt dura.

   Llavors, quan Aligern veié l'il·lustre Pal·ladi (no era un d'aquells que no comptaven res al costat de Narsès, sinó oficial de l'exèrcit, membre dels taxiarques majors) que, amb la seva cuirassa d'acer posada assaltava generosament les muralles, disparà el seu dard des de dalt i ferí l'home allà mateix, travessant-li l'escut i fins la cuirassa: tant superior era per vigor a tanta gent i tan fortes les seves mans en llançar el dard. Hi va haver combats semblants de javelines durant molts dies seguits, i a un bàndol no li anava tot com s'esperava; als romans tenien vergonya de retirar-se sense haver conquerit la plaça forta, però era evident que els gots no es plegarien de cap manera al setge.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 9]

Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 8)

Narsès emprèn el setge de Cumes

   Pel que fa al general romà Narsès, ell no coneixia en els detalls aquests fets però, tan previsor com era, sempre buscant anticipar-se als moviments dels enemics, sabia que les ciutats de Tuscia encara sota el control dels gots preparaven la rebel·lió. No havia celebrat grollerament la victòria, i tampoc, allò que passa a molta gent, no s'havia abandonat la indolència i la disbauxa després de patir, ans al contrari, amb tota la embranzida que tenia, aixecà l'exèrcit i es dirigí cap a Cumes. Cumes era una ciutat itàlica tan fortificada que seria difícil de ser conquerida pels enemics: es troba a dalt d'un turó escarpat i inaccessible, a les envistes del mar Tirrè; el turó segueix fins a la costa, on les onades retronen trencant-se contra els seus mateixos contraforts. A dalt, el volta una muralla construïda amb torres i bastions. Tòtila, Teïes i els emperadors anteriors als gots hi guardaven coses de valor inestimable en aquella fortalesa, per considerar que era tot una garantia. És per això doncs que Narsès, un cop arribat, donà prioritat absoluta a prendre la ciutat ràpidament i quedar-se'n les riqueses, perquè els gots no tinguessin una sòlida base operativa i per a tenir com més avançats millor els preparatius per guanyar la guerra. Justament a l'interior del recinte murallat hi havia Aligern, el germà més petit de Teïes quan va ser rei dels gots i, reunida com més tropa possible, no tenia cap intenció de rendir-se. Del fet que Teïes havia mort i que el regne dels gots s'havia ensorrat i dissolt, n'estava del tot al corrent, però tampoc així no s'hi avenia, i no l'espantava el destí imminent, ans ben al contrari, comptant amb el terreny favorable i amb abundància d'avituallaments, era arrogant i encara més confiat i disposat a la lluita, si esqueia.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 8]