Agaties Escolàstic: Històries (Libre primer, 10)

Narsès intenta prendre la fortalesa gota amb un estratagema

  Per tot això, Narsès estava molt amoïnat i molest perquè els romans perdrien massa temps en un poblet de res. Si bé immers en un mar de dubtes, analitzant cada detall, arribà a la conclusió que havia d'intentar prendre la fortalesa, fos com fos, i de la manera següent. Sota el contrafort oriental del turó, completament amagada, hi ha una cova tan buida per dins que té com uns santuaris naturals i un cau ampli i barrancós. Aquí s'explica que vivia la famosa Sibil·la, la itàlica, posseïda per Apol·lo i inspirada pels déus, que predeia el futur a qui li ho demanava. Es conta també que Enees, fill d'Anquises, va anar a veure-la una vegada i ella li va explicar fil per randa la història futura.

  Doncs bé, una part del recinte murallat es trobava construïda a sobre de la cova. Narsès, que ho havia notat, pensà que això era un avantatge i tot seguit envià com més homes possible a entaforar-se a les profunditats de la caverna, equipats amb instruments per tallar i perforar la pedra i, barrinant amb paciència, va fer obrir el sostre de la caverna allà on era edificada la muralla; cavaren i rascaren la base de la construcció fins a arribar a deixar-ne al descobert els fonaments Després, col·locà perpendicularment, distribuïts de manera estudiada, uns pals per apuntalar i sostenir el pes de la muralla, perquè no s'ensorrés l'estructura, cedint d'improvís, i els gots no s'adonessin del que havien fet. En aquest cas segurament, primer hi vindrien corrents i després, un cop arreglats els desperfectes, hi farien una vigilància molt estreta. Perquè els gots no tinguessin la percepció del que estaven fent i no sentissin el retruny de la pedrera, els soldats romans atacaven les muralles pujant fins on podien, fent cridòria i esvalot: era un estrèpit molt superior al normal i el setge era un caos.

  Quan ja tota la part de muralla sobre la qual descansava la caverna va estar sense base i aixecada, sostinguda només per uns pals recolzats ortogonalment, llavors van recollir fulles seques i fusta seca inflamable que col·locaren allà, tot calant-hi foc, i van sortir. No gaire després d'encendre's les flames, es trencaren els puntals que havien cremat de seguida, deixant de fer resistència, i tota la part que mantenien aixecada de les muralles s'enfonsà de cop, esfondrant-se fins al fons per l'espai buit que hi havia; les torres i els bastions per aquella banda, separant-se de la resta de l'estructura, tot d'un plegat es van esbaldregar costa avall; el portal adjacent a aquella zona havia estat tancat a pany i forrellat, atesa la presència dels enemics, i els sentinelles en tenien les baldes, però només el balandreig provocat per les barres i les baldes la va fer caure pel penya-segat a la vora del mar, i allò que hi era annex acabà remullant-s'hi: els brancals, la cornisa, l'arquitrau i les frontisses fixades al llindar. Amb aquesta situació, els romans creien que l'entrada a la ciutat havia de ser fàcil i que no havien de preocupar-se més de l'enemic. Però també s'equivocaven en les previsions: tant els esvorancs del turó com les restes de la muralla que hi quedaven, d'allò més estesos, també en feien un lloc no menys difícil de prendre. Narsès doncs anà a l'atac de la plaça forta tot confiat, com si anés a conquerir-la al primer assalt, però com que els gots, que s'havien ajuntat immediatament, lluitaren amb totes les seves forces, en va ser repel·lit, sense treure cap més resultat.

 [Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 10]