Pal·ladi, Història Lausíaca: Amun el nitiota

Deia doncs [Arsisi]¹ que la vida d'Amun havia estat aquesta: atès que era orfe, quan era un jove de vint-i-dos anys va ser obligat a casar-se pel seu oncle. Sent-li impossible oposar-se a la voluntat de l'oncle, va decidir deixar-se posar la corona², asseure's a la cambra nupcial i prestar-se a tots els ritus propis de la boda. Però quan els nuvis es van posar al llit i tothom ja havia sortit, llavors Amun es llevà, anà a tancar la porta, es va asseure al llit i va fer venir la benaurada esposa, tot dient: “Veniu, senyora meva, que us explicaré com està la cosa. La boda que acabem de celebrar és una cosa ben inútil, no té cap sentit. Serà millor si d'ara endavant ens en anem a dormir cadascú pel seu compte perquè farem content Déu si conservem intacta la virginitat.” I tret un llibret d'un plec del vestit, li-ho va llegir, en nom de³ l'apòstol i del Salvador, car ella no coneixia les Escriptures⁴, i bo i glossant-ne nombrosos punts amb tot de comentaris fruit de la seva opinió personal, va introduir la qüestió de la virginitat i la castedat. Com a resultat, la noia, convençuda per la gràcia de Déu, va dir: “Jo també estic convençuda, senyor, què manes doncs?” “Vull que cadascú de nosaltres d'ara endavant visqui separat”. Però ella no hi estava d'acord. Va dir: “Continuem a la mateixa casa, però dormint a llits separats”. Va viure doncs amb ella divuit anys a la mateixa casa, ocupant-se tot el dia de l'hort i del jardí dels bàlsams. Era en efecte preparador de bàlsams: és aquell bàlsam que creix com la vinya que cal curar i podar i que dóna molta feina. Llavors al capvespre, un cop a casa, resava les pregàries i sopava amb ella; i havent resat de nou la pregària de la nit, sortia. En fi, menant aquesta vida havien assolit la pau interior, llavors van tenir efecte els precs d'Amun car finalment ella li va dir: “Senyor meu, us haig de dir una cosa: no tindré dubtes⁵, si m'escolteu, que m'estimeu segons Déu”. “Digueu-me què voleu”. I ella: “És just que vós, que sou home i practiqueu la justícia, i jo que he seguit amb entusiasme el mateix camí, visquem separats. És absurd que amagueu aital virtut vostra vivint amb mi en castedat.” L'home doncs va donar gràcies a Déu i li va dir: “Llavors quedeu-vos aquesta casa, que jo me'n construiré una altra.”

D'ell, el beat bisbe Atanasi va explicar un miracle en la biografia d'Antoni, va dir que en arribar al riu Licos, amb el seu deixeble Teodor, com que tenia vergonya de despullar-se i que el veiés nu de pèl a pèl, es va fer trobar a l'altra borda sense haver usat cap embarcació, sinó transportat per un àngel. En fi, aquest Amun assolí un nivell tal de perfecció en la vida i en la mort⁶ que, el beat Antoni en va veure l'ànima sent duta al cel pels àngels. Aquell riu, jo el vaig travessar en barca amb certa por, era un dels braços del gran Nil.

1 Veure capítol anterior.

2 La corona dels nuvis.

3 ἐκ τοῦ προσώπου. És un ús que es troba amb certa freqüència en Pal·ladi, si més no al Dialogus de Vita Johannis Chrisostomi (91, 21; 134, 6; 136, 2).

4 ἀπείρῳ οὔσῃ γραφῶν. És veritat que es podria interpretar també com “no sabia de lletres”. Però γραφή en Pal·ladi, només es troba amb aquest sentit. Per referir-se al saber llegir i escriure, hauria utilitzat γραμμάτων.

5 ἵνα... πληροφορησθῶ. ἵνα amb valor completiu.

6 οὕτως ἔβιώσε καὶ οὕτως ἔτελειώθη.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 8]

Pal·ladi, Història Lausíaca: Els anacoretes de la Nítria

Després de dedicar-me doncs a visitar per tres anys els monestirs pels volts d'Alexandria, uns dos mil homes plens de virtuts i de zel, vaig marxar i em vaig dirigir cap a la muntanya de la Nítria. Entre la muntanya i Alexandria s'estén per setanta milles el llac anomenat Maria¹, i navegant-hi per un dia i mig, vaig arribar a la muntanya per la seva banda meridional. Prop d'allà s'estén el desert que arriba fins a Etiòpia, fins a la terra dels Mazics² i fins a Mauritània; en aquesta muntanya viuen uns cinc mil homes que segueixen diferents disciplines, cada qual com pot i com vol. Així que, és possible viure tot sols, de dos en dos, o en comunitats nombroses. Hi ha set forns de pa que atenen aquests homes i també els anacoretes del desert que són sis-cents. Vaig estar vivint un any per aquestes muntanyes traient molt de benefici dels benaurats pares Arsisi el gran, Putuvaste, Asió, Croni i Sarapió, per l'estímul que representaven els ensenyaments que en rebia. A la muntanya de Nítria hi ha una gran església amb tres palmeres, a cadascuna hi penja un assot: el primer per als eremites que pequen, el segon per als lladres, si n'apareixen, la tercera per als qui vagin sortint. Així, tots els pecadors s'agafen a la palmera quan es demostra que es mereixen les fuetades i, un cop rebudes a l'esquena les que els correspon, se'ls dóna l'absolució.

Al costat de l'església hi ha un alberg on tenen acollits els forasters en viatge, durant tot el temps que es quedin, fins al dia que decideixin marxar, encara que siguin dos o tres anys. Després de passar-hi una setmana inactius, els dies següents els ocupen en alguna feina, a l'hort, al forn o a la cuina. Si es tracta d'algun notable, li donen un llibre, i li prohibeixen de parlar amb qualsevol fins a l'hora establerta. A susdita muntanya hi ha metges i pastissers; es pren vi i se'n ven també. Aquesta gent també es fabrica la tela, així que, són completament autosuficients. És més, qui s'aturi a parar l'orella a l'hora nona, podrà sentir com arriben salmodies de cada monestir i se sentirà transportat fins al Paradís. Van a³ l'església només els dissabtes i els diumenges. Hi ha vuit d'ells que s'encarreguen d'aquesta església i fins que viu el primer, cap altre celebra la missa, predica o administra la justícia⁴, sinó que es limiten a seure al seu costat en silenci.

Arsisi, de qui acabem de parlar, i molts altres ancians que vam veure amb ell, eren contemporanis del beat Antoni. Uns entre ells explicaven d'haver conegut fins Amun el nitriota, de qui l'ànima va anar al cel duta pels àngels. Arsisi també deia que havia conegut també Pacomi el Tabennesiota, un home de carisma de profeta, arximandrita de tres mil homes, del qual narraré més endavant.

1 És el llac Mareotis o بحيرة مريوط‎ Boḥēret Maryūṭ.

2 Ptolomeu Geographia 4, 2, 19: Τῶν δὲ Ταλαδουσίων εἰσὶν ἀνατολικώτεροι μέχρι τῶν ἐκβολῶν τοῦ Χιναλὰφ ποταμοῦ Μαχούσιοι. ὑφ’ οὓς τὸ Ζάλακον ὄρος καὶ μετὰ τοῦτο Μάζικες. Estem parlant d'un poble que ocupava una zona a prop del riu Chinalaf al nord d'Algèria a prop de Sersell (Caesarea). Però potser és una referència genèrica al poble berber, ja que el nom semblaria referir-s'hi (amazighs).

3 καταλαμβάνουσι. Veure Lampe s.v. 3 o 4.

4 Ramon i Arrufat es decanta per “confessa”, plausible en aquest context, que però no està documentat en Lampe s.v. amb aquest sentit. Recordeu els tres assots penjats a les palmeres fora de l'església. Altrament, no s'utilitza amb aquest significat en cap altre lloc de l'obra, sinó clarament en sentit de “administrar la justícia” (65, 5, Bartelink).

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 7]

Pal·ladi, Història Lausíaca: La soltera rica

No tinc la intenció de passar per alt en la meva narració tampoc qui va viure de manera reprovable¹, a major glòria de qui ho va fer bé i per a confortar els nostres lectors.

Hi havia una dona soltera a Alexandria aparentment humil però arrogant d'actitud, plena de diners, que no feia almoina ni als forasters, ni a les verges, ni a l'església, ni als pobres. A despit dels advertiments dels Pares no sabia prescindir d'allò material. Entre els seus familiars, així mateix, en tenia un d'adoptat, la filla de la seva germana, a qui prometia, dia i nit, les seves propietats: havia perdut doncs el desig de les coses del cel. I justament això és un típic engany del dimoni que, amb l'excusa de l'amor per la família, ens crea un neguit angoixant que desemboca en cobdícia²; d'altra banda, ja se sap –car ens ha donat classes sobre com matar germans, mares i pares– que al dimoni, de la família no li importa res. Sigui com sigui, si fins i tot sembla inspirar la cura dels parents, no ho fa pas perquè els tingui simpatia, sinó per avesar l'ànima a la injustícia, ben sabent la dita: “Els injustos no posseiran en herència el Regne de Déu³”. D'altra banda, quan algú està mogut per la inspiració divina pot donar confort als parents, si ho necessiten, sense desatendre la pròpia ànima. Qui s'oblida del tot de la seva ànima per atendre els familiars cau sota el pes de la llei, per haver menystingut l'ànima. El salmista, en el seu cant, diu d'aquells que en la por tenen cura de l'anima: “Qui pot pujar a la muntanya del Senyor?” –volent dir “no gaires”– Qui pot estar-se en el seu temple sant? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa, i que no endebades ha rebut la seva ànima⁴”. I els qui la reben endebades són aquells a qui no importen les virtuts, ja que creuen que l'ànima es dissol juntament amb la carn.

Quant a aquesta dona, el santíssim Macari, prevere i hospitaler de l'hospici dels mutilats, amb la intenció de –com se sol dir– pegar-li una sagnia⁵ que en curés la cobdícia, i atès que quan era jove havia estat tallador de pedres precioses, allò que en diuen “gravador de joieria”, va excogitar el pla següent. Va anar a veure-la i li va dir: “M'han caigut a les mans unes pedres de gran valor⁶, maragdes i jacints, no sabria dir si són el fruit d'un cop de sort o d'un robatori. No tenen preu, car superen qualsevol estima, però el seu propietari se les ven per uns cinc-cents nomismes. Si volguessis comprar-les, podries recuperar els cinc-cents nomismes amb una sola pedra i usar la resta per posar guapa la teva neboda.” La dona va picar l'ham quedant-hi ben penjada⁷: es va llançar als peus de l'home tot dient: “I tant!⁸ que no les agafi ningú!” I ell, animant-la: “Vine a casa meva que les podràs mirar!” Però ella no es va poder aguantar, d'una revolada li va donar els cinc-cents nomismes, tot dient: “Si vols, compra-les⁹, jo el venedor no vull ni veure'l”. Ell, així que agafà els cinc-cents nomismes els va donar per cobrir les necessitats de l'hospici. El temps va passar, però com que l'home gaudia d'una gran consideració a Alexandria per la seva devoció i la seva humanitat –va estar en plena forma fins als cent anys, així que, fins i tot jo hi vaig poder coincidir– ella no gosava fer-li-en memòria. Però finalment un dia que se'l va trobar per l'església li va dir: “Si us plau, digues quines disposicions has donat en relació a les pedres per les quals et vaig donar els cinc-cents nomismes.” I l'altre: “Tan bon punt em vas donar els diners, els vaig invertir en el pagament de les pedres. Si vols anar a veure-les a l'hospici, es troben allà: vine i mira si t'agraden, si no, agafa't els diners.” Ella hi va anar tota contenta. L'hospici tenia les dones a la primera planta i els homes a la planta baixa. L'home, que l'havia acompanyat, un cop que la va fer passar al vestíbul, li va preguntar: “Què vols veure primer, els jacints o les maragdes?” “Doncs, el que et sembli millor”. La menà a la planta superior i li va ensenyar unes dones mutilades amb rostres demacrats i li va dir: “Vet aquí els jacints!” La va dur de nou avall, a la planta baixa, i li ensenyà els homes, “Vet aquí les maragdes –va dir–, si t'agraden, si no, agafa't els diners”. Ella se'n va anar trasbalsada i, un cop fora, es va posar malalta per l'angoixa que li provocava el fet de no haver actuat segons la voluntat de Déu. Temps després, quan la noia de qui tenia cura va morir sense haver tingut fills, ella va donar les gràcies el prevere.

1 τούς ἐν καταφρονήσει βεβιωκότας. Només Barchiesi intueix el sentit passiu de l'expressió ἐν καταφρονήσει, d'altra banda testimoniat per diferents fragments de Joan Crisòstom (Migne 51, 149, 48; Migne 55, 224, 12; Migne 60, 626, 30), així com altres autors.

2 εἰς πλεονεξίαν ὠδίνειν παρασκευάζοντος. Ramon i Arrufat: “ens duu a sofrir un neguiteig continu a causa de la cobejança”. εἰς + acusatiu, traduït com a causa, molt discutible.

3 1 Corintis 6, 9.

4 Septuaginta, Salm 23, 3-4.

5 τὴν παρθένον θελήσας... φλεβοτομήσαι. El “pegar-li” és per reforçar el valor metafòric de la frase.

6 λίθοι ἀναγκαῖοι. Segons Lampe s.v. Ἀναγκαῖος 3 (“Costly”). Veure també LSJ s.v. II, 7. En la interpretació de ἀναγκαῖοι, Ramon i Arrufat (“necessariament”) segueix Lucot (“fatalement”).

7 Ἐκκρεμαμενη ἡ παρθένος δελεάζεται. És un “hysteron proteron.”

8 Τῶν ποδῶν σου. És una exclamació que sembla tenir diferents valors. La trobem al capítol 14 per expressar sorpresa/incredulitat (Τῶν ποδῶν σου, πῶς δυνατὸν εἶναι αὐτοὺς ἴσους;), i en les actes del concili de Calcedònia per reforçar una afirmació en un diàleg (Ναὶ, τῶν ποδῶν σου; Ἐμοί, τῶν ποδῶν σου; Οὕτως ἔχει, τῶν ποδῶν σου), i amb aquest valor l'entenem nosaltres. Meyer l'entén com un prec (“I beseech you”), però no estaria documentat, llevat que considerem l'expressió una forma abreujada de quelcom tipus “πρὸ τῶν ποδῶν σου ἰκετεύω”. Altres traduccions disponibles no es mullen (“Als teus peus” Ramon i Arrufat, “A tes pieds” Lucot, “Per i tuoi piedi” Barchiesi), sense donar un sentit congruent per al lector modern. Ramon i Arrufat explica que és una forma molt usada entre els autors antics. En aquesta mateixa forma, jo no l'he trobada més que en les cites aquí indicades.

9 Ὡς θήλεις, λάβε αὐτούς.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 6]