Pal·ladi, Història Lausíaca: Ammoni

Ammoni de qui acabem de parlar, deixeble seu [de Pambo], més tres germans i dues germanes, en assolir els cims de la passió religiosa, es van fer amb el desert¹, establint-hi, elles, la comunitat pel seu compte, i ell pel seu, de manera que quedessin separats. Atès el seu gran domini de les Escriptures², fins i tot hi havia una ciutat que es delia per tenir-lo com a bisbe, aquella gent va anar a veure el beat Timoteu, demanant-li que l'ordenés bisbe de la seva ciutat, i ell els diu: “Porteu-me'l que us l'ordenaré!” Quan doncs van venir amb més gent³ i en veure's atrapat, l'home els va pregar i va jurar que no acceptaria l'ordenació i no se'n aniria del desert, però ells no s'hi avenien. Llavors va agafar unes tisores i, amb tothom que se'l mirava, es tallà l'orella de soca-rel, tot dient-los: “Doncs, des d'ara endavant⁴, que sigui clar que m'és impossible, car la llei veta l'accés al sacerdoci a qui ha perdut una orella”. Així doncs el van deixar, es retiraren i quan van retornar ho explicaren al bisbe, que els va contestar: “Deixem aquesta norma als jueus⁵; fins i tot sense nas me'l podeu portar i jo l'ordenaré, si s'ho mereix per la seva conducta.” Hi tornaren doncs i el van pregar de nou; i ell va jurar: “Si m'hi obligueu, em tallaré la llengua.” I així, el deixaren estar i se'n van anar.

Al voltant d'Ammoni, la tradició explica el següent fet sorprenent: quan tenia temptacions, era inflexible amb la carn, escalfava un ferro al foc i se l'aplicava al cos, així que, estava tot ple de nafres. La seva dieta des de jove fins a la mort va ser exclusivament a base carn crua: de fet no menjava res que hagués passat pel foc, excepte el pa. Sabia de cor l'antic i el nou testament i havia llegit sis milions de línies⁶ dels escrits d'il·lustres personatges, com ara Orígenes, Dídim, Pieri i Esteve, tal com testimonien d'ell el pares del desert.

D'altra banda era un suport suport per als germans del desert com ningú més. El beat Evagri, home inspirat i dotat de criteri, era a ell a qui reservava la seva preferència: “No conec ningú més lliure de les passions que ell”.

Un cop que va anar a Constantinoble... poc temps desprès va morir i va ser sepultat al santuari dels màrtirs anomenat “Rufinianaios”, la tomba del qual es diu que cura les esgarrifances de la febre.

1 κατειλήφασι τὴν ἔρημον.

2 ἀνὴρ εὐλαβὴς καὶ φιλόλογος. Vita 55, 1.

3 μετὰ βοηθείας. Té un valor metafòric.

4 κἄν ἀπὸ νύν. Forma que es troba en diferents ocasions en escriptors de l'època (Joan Crisòstom).

5 Veure Levític 21, 17, sobre l'exclusió de persones amb defectes físics dels serveis de l'altar.

6 Si bé pugui semblar una manera ben estranya de quantificar, Bartelink ens recorda que el nombre de línies sovint era anotat al peu dels manuscrits i que els copistes eren pagats per la quantitat de línies copiades.

[Palladio. La storia lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink, Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 11]