Fent camí
cap a Erifa1,
pel voral, hi vaig veure la tomba
de Laís,
una dona d'abans, tal com diu la inscripció.
Tot
vessant-hi mes llàgrimes, “Dona,” vaig dir, “te n'hauries
d'alegrar:
et ploro
d'oïda, car mai no et vaig veure.
Ai! quants
cors vas trencar entre el jovent! Tanmateix ara habites
els marges
del Lete i has colgat ta bellesa a la terra.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada