Precisament a la muntanya de la Nítria un home anomenat
Benjamí que va viure fins a l'edat de vuitanta anys i va arribar
fins al súmmum de l'ascesi, va obtenir el carisma de la curació:
tothom a qui imposava les mans o que ell beneïa després de donar-li
un oli quedava deslliurat de tota malaltia. Doncs bé, justament ell,
que havia rebut l'honor de ser dotat d'aital carisma, vuit mesos
abans de morir va tenir hidropesia i se li inflà tant el cos que
semblava un nou Job. Aleshores, el bisbe Diòscor que llavors era
prevere de la muntanya de la Nítria ens va agafar a banda a mi i al
beat Evagri i ens va dir: “Veniu, mireu el nou Job que, amb el cos
tot inflat, si bé malalt de manera incurable, serva un enorme
agraïment. Hi vam anar doncs i vam veure aquell cos tan inflat que
cap dit de la mà no podia arribar a tocar-se amb els altres. Havíem
d'apartar els ulls, car no podíem aguantar la mirada pel patiment
terrible que vèiem. Llavors ens va dir el beat Benjamí: “Pregueu,
fills, perquè l'home dins meu no contregui l'hidropesia, car aquest
ni m'ha beneficiat quan s'ha trobat bé, ni m'ha fet mal quan s'ha
trobat malament1.”
Durant vuit mesos doncs va tenir una butaca més ampla del normal en
la qual estava sempre assegut, atès que ja no podia jeure al llit a
causa dels problemes derivats de la malaltia. Però tot i trobar-se
en aquest estat, continuà curant els altres. Era necessari explicar
la malaltia, perquè no ens quedem sorpresos quan algun home just es
trobi en unes dificultats. Quan va morir es van treure els pujants i
els batents de les portes, per poder treure el cos de casa, de tant
s'havia inflat.
1 Frase
obscura. Cap traductor aconsegueix clarificar-la.
[Palladio. La storia
lausiaca. Edit. G.J.M. Bartelink,
Fondazione Lorenzo Valla, Milà, 1974, 12]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada