Marià Escolàstic: Antologia Palatina IX, 627

[Aquests tres dístics de Marià Escolàstic, autor del qual no se sap gairebé res, llevat que era advocat i contemporani d'Agaties Escolàstic, tenen el mèrit, segons alguns autors, d'haver inspirat els sonets 153 i 154 de William Shakespeare, si més no indirectament (probablement mitjançant una traducció italiana o francesa).]

Aquí sota els plàtans, Amor, vençut per la son agradosa,

  dormia, havent lliurat la torxa a les Nimfes;

les Nimfes es deien: “Què hem d'esperar? Que bo seria sufocar

   d'un plegat el foc al cor dels mortals, amb això!”

La torxa, però, calà foc a les aigües; d'aleshores ençà,

   les Nimfes d'Amor aboquen aigua calenta sobre a qui es banya.

[H. Beckby, Anthologia Graeca, 2ª ed. Munich, Llibre 9, 627]

[B. Baldwin, An Anthology of Byzantine Poetry, Amsterdam, 1985, pàg. 71]

Sonet 153 de William Shakespeare

Cupid laid by his brand, and fell asleep:

A maid of Dian's this advantage found,

And his love-kindling fire did quickly steep

In a cold valley-fountain of that ground;

Which borrow'd from this holy fire of love

A dateless lively heat, still to endure,

And grew a seething bath, which yet men prove

Against strange maladies a sovereign cure.

But at my mistress' eye Love's brand new-fired,

The boy for trial needs would touch my breast;

I, sick withal, the help of bath desired,

And thither hied, a sad distemper'd guest,

But found no cure: the bath for my help lies

Where Cupid got new fire; my mistress' eyes.

Sonet 154 de William Shakespeare

The little Love-god lying once asleep

Laid by his side his heart-inflaming brand,

Whilst many nymphs that vow'd chaste life to keep

Came tripping by; but in her maiden hand

The fairest votary took up that fire

Which many legions of true hearts had warm'd;

And so the general of hot desire

Was sleeping by a virgin hand disarm'd.

This brand she quenched in a cool well by,

Which from Love's fire took heat perpetual,

Growing a bath and healthful remedy

For men diseased; but I, my mistress' thrall,

Came there for cure, and this by that I prove,

Love's fire heats water, water cools not love.

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 15)

Mort de Fulcaris

   Quan el seu exèrcit s'esfumà, el general Fulcaris, tot i haver quedat sol amb la seva guàrdia personal, no pensà en tot cas a fugir, sinó que actuaria millor escollint una mort gloriosa, en comptes de sobreviure com un miserable. Doncs bé, esperà a peu ferm en la posició més favorable que podia, és dir amb les espatlles protegides per un túmul: matà molts enemics, ara baixant sobtadament, ara, un cop cara a cara, reculant poc a poc cap a munt. Per bé que encara podia fugir amb tota facilitat, i que els seus companys el pregaven de fer-ho, va dir: “Com aguantaré les paraules de Narsès retraient-me la meva insensatesa?” Més preocupat doncs, pel que sembla, per la mala reputació que per l'espasa, no es va moure i va resistir amb totes les seves forces sense afluixar la lluita fins que, per la inferioritat numèrica, ferit per vàries llances, amb el cap ja esquerdat per una destral, gairebé sense agonitzar, va caure de bocaterrosa sobre l'escut. Amb ell, queien també els altres, sense distincions, tots aquells que havien restat amb amb ell, ja fos per elecció, o bé per l'oposició dels enemics. Fulcaris doncs va morir sense treure gaire profit del seu ascens: desprès d'una breu felicitat, com en un somni agradable, se li acabà ràpidament el càrrec i la vida.

   Davant aquests fets, els francs estaven animats i d'allò més confiats. D'altra banda, amb els gots que vivien a Emília, Ligúria i les regions circumveïnes, al principi, més per por que no per il·lusió, hi havia un tractat de pau i aliança, això sí, insegur i gairebé obligat; però llavors, així que recuperaren els ànims, s'associaren als bàrbars conforme a la seva proximitat cultural, fins i tot trencant ostensiblement aquell tractat. Quant a l'exèrcit romà, sota el manament de Joan Vitalià, com ja he dit, i d'Artabanes, es mudà tot seguit a la ciutat de Favència amb els hèruls que s'havien salvat fugint. Els generals opinaven que no era oportú mantenir-se desplegats davant de Parma, per la quantitat d'enemics que s'hi concentrava i perquè, tot i que l'èxit que havien obtingut no era lògic, no els havia arribat encara el moment fatal. El fet és que les ciutats gotes els estaven obrint les portes, als francs, i que, després d'haver ocupat places ben fortificades, òbviament els podrien caure a sobre amb tot l'exèrcit. Per això llavors els generals es proposaven mantenir-se com més a prop possible a Ravenna i evitar així l'enemic, ja que consideraven que no tenien capacitat per sostenir el combat amb ells.

   Quan tot això va ser comunicat a Narsès, quedà indignat i disgustat per la fatxenderia dels bàrbars¹ i per la mort sobtada de Fulcaris, no pas un soldat qualsevol que ningú coneix, sinó un home valerós i brillant dels qui més, cenyit de tantes victòries que als enemics hauria estat impossible vèncer-lo, crec jo, si hagués tingut una prudència proporcional a la seva força. Per conseqüència es dolia i es lamentava, però estava abatut i amoïnat, no pas com la majoria, sinó sobretot pels seus soldats: com que els veia aclaparats pel desconcert, considerà que seria bo arengar-los, tots junts en assemblea, per infondre'ls optimisme i guarir-los de les pors.

1S'hauria de referir als hèruls de Fulcaris.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 15]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 14)

Narsès pateix uns revessos per mà dels francs per culpa de la ineptitud de Fulcaris

  Amb Narsès encara ocupat amb al setge, l'exèrcit romà enviat a l'Emília [havia patit importants revessos]¹; ell naturalment estava amoïnat pel que s'havia esdevingut i força desanimat. La qüestió és que en arribar allà, les forces romanes al principi actuaven en tot amb prudència i disciplina: si feien una incursió a un poblat o una ciutat hostils, es desplaçaven en columnes i eren prudents en els atacs. Les retirades no es feien per separat, sinó en bon ordre, amb les rereguardes col·locades a les posicions correctes, amb la falange distribuïda a rectangle, tenint el botí de guerra al mig, per protegir-lo de la manera més segura. I així, si més no al començament, assolaven les terres enemigues, però al cap d'uns pocs dies tot allò aconseguit s'estava esfondrant i esvaint.

  Venint als fets, Fulcaris, el comandant dels hèruls, era sens dubte un home valent i, pel seu temperament, no li feia por res de la guerra; però tan imprudent, cap calent i mancat de criteri com era, considerava que la tàctica militar no formava part de les responsabilitat d'un general o d'un oficial: ben al contrari, fanfarronejava que entraria en acció ell personalment, amb sobrada valentia per a la batalla, fins i tot llençant-se i envestint l'enemic amb tota la seva empenta. Llavors doncs, situant-se a un nivell d'ineptitud encara superior, va fer una incursió a la ciutat Parma: es donaven les circumstàncies que Parma, de fa temps, estava en les mans dels francs. Allò adient hauria estat que enviés uns informadors a espiar amb precisió les intencions de l'enemic i així moure's ordenadament sobre informació certa. Ell, sense confiar en res més que no fos temeritat i impulsivitat absurda, va moure de manera desordenada el seu exèrcit i els batallons romans sota els seus ordres, fent-los avançar ràpidament, sense sospitar que podria haver-hi algun problema. Assabentat prèviament d'això, el cabdill franc Butilí, seleccionà els més valents i bel·licosos dels seus soldats, els amagà a l'amfiteatre situat a prop de la ciutat (es feia servir per als homes que es guanyaven la vida lluitant amb les feres davant del públic), preparant una gran emboscada, i va restar en observació, esperant el moment per entrar en acció.

  Quan Fulcaris i els hèruls van ser a l'abast de l'enemic, a una senyal preestablerta, els francs es catapultaren tot d'una sobre aquells, que venien sense tenir un ordre i sense precaucions, i de seguida van matar a l'atzar a cops d'espasa els que tenien a prop, atordits per la sorpresa, podríem dir, caiguts a la xarxa sense adonar-se'n. La majoria dels soldats, així que van comprendre la situació en que es trobaven van procurar salvar-se de manera miserable i infamant: van donar l'esquena als enemics i van fugir cames ajudeu-me, passant per sobre del valor militar i del seu llarg entrenament al perill.

1Hi ha una breu llacuna al text.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 14]