Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 20)

La deserció del got Aligern

   Mentrestant Aligern, el fill de Fredigern, germà de Teïes, del qual hem fet esment en el setge de Cumes [veure capítol 8, capítol 9 i capítol 10], doncs aquest Aligern, atès que els francs acabaven d'arribar a Itàlia, i ja les possessions godes passaven a estar sota el seu domini, demostrà ser l'únic a intuir què passaria i què convenia fer. En efecte, meditant sobre la situació, va entendre que els francs usaven el mot “aliança” com a excusa bonica: una vegada arribats en resposta a la demanda d'ajuda, es veuria que el seu propòsit real era un altre. Encara que sortissin vencedors dels romans, no acceptarien cedir Itàlia als gots, al contrari, entre tots serien els primers que sotmetrien –ells, que en teoria els venien a ajudar–, els posarien uns governadors francs i aniquilarien la seva cultura. Sota el pes del setge, tot sospesant i desembullant el garbuix d'aquests dubtes, estimà millor lliurar la ciutat i els seus tresors i llavors assumir la ciutadania romana, deixant enrere una vida de perills i els seu costums de bàrbar. Creia que si era impossible per als gots mantenir el domini d'Itàlia, era lícit que els antics habitants, els amos originaris des del principi la poguessin reconquerir, i no ser exclosos per sempre d'allò que era seu. Per això decidí complir quelcom que era predestinat i ser exemple de sensatesa per als seus compatriotes. Conseqüentment, primer informà els assetjadors que volia reunir-se amb el general i, quan n'obtingué el permís, es presentà a Classes, on s'havia assabentat que es trobava Narsès: la plaça forta està situada a les afores de Ravenna. Aleshores, en arribar a la seva presència, li lliurà les claus de Cumes i declarà que li feia tot aquell favor per simpatia. L'altre el va acollir amb satisfacció per la rendició i li anuncià que, a canvi, el premiaria d'allò més generosament. Tot seguit ordenà que els soldats acampats a les afores de Cumes s'instal·lessin dins de les muralles de la ciutat, per rebre el tresor i mantenir sota control la seguretat de tot, i que la resta es desplacés a hivernar a les altres viles i places fortificades. I tot es va fer així.

   Atès que l'exèrcit hèrul tornava a estar sense general propi, hi havia dos d'ells, uns prohoms, que es disputaven el càrrec: les preferències de la gent estaven dividides entre un i l'altre. Una part tenia la màxima consideració per Arut i creia que, triant ell, tot milloraria; als altres els agradava Sindval, per ser d'allò més enèrgic i amb molta experiència militar, i Narsès, decidint a favor d'aquests últims, el nomenà general del hèruls. Així mateix els va fer transferir on millor estarien per a passar l'hivern.

   D'altra banda, envià Aligern a Cisina, convenint amb ell que, quan hi arribés, pugés a les muralles i es deixés veure per la ciutadania, per tal que tothom sabés qui era. Ho demanà perquè els francs (que havien de passar per allà) veiessin que Aligern havia desertat i renunciessin a l'expedició cap a Cumes, a les seves esperances d'enriquiment i potser fins i tot a la guerra, per haver estat anticipats en tot. Ell, en veure els francs a prop, se'n va mofar i se'n va riure des d'allà dalt, dient-los que s'afanyaven en va, venint amb els fets ja consumits i totes les finances i fins les insígnies del poder got ja en les mans dels romans: així que, qui fos proclamat rei dels gots, no tindria ningú que el podria reconèixer i respectar, és a dir que només podria portar la capa militar, vestit com una persona qualsevol. Els francs esclataren de ràbia, l'insultaren i li van dir traïdor de la seva família. Però començaren a dubtar respecte a la situació, així que, es consultaren sobre si calia lluitar: guanyà en tot cas la idea de no desdir-se'n i aconseguir els objectius que pretenien assolir al principi.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 20]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 19)

S'apropa l'hivern

   Expugnada Lucca i sense cap més obstacle, Narsès pensà que no calia passar-hi més estona, i ni tan sols agafar-se un respir dels treballs. Hi deixà el general Bonos, de Mèsia¹, aquella al costat del Danubi, un home d'allò més intel·ligent, políticament i militarment competent, tot entregant-li una força suficient amb la qual, en cas de rebel·lió dels bàrbars de la zona, amb tota facilitat l'hauria controlat, sortint-ne vencedor.

  Deixades doncs així aquestes disposicions, es dirigí de pressa directament a Ravenna, perquè les tropes, un cop aquarterades, hi descansessin durant l'hivern. En efecte, sent ja a les acaballes de la tardor, pels volts del solstici d'hivern², creia que no era el moment per a la guerra. Això, és clar, hauria estat a favor dels francs, ja que la canícula els és enemiga i els treu quasi tota l'empenta, i no lluiten de bon grat a l'estiu. En canvi, amb el fred, sempre revifen, es tornen pletòrics de forces i afronten els treballs amb entusiasme, perquè els és familiar, ja que les seves terres d'origen són de clima rígid, així que, els és connatural passar fred. Tenint present aquestes consideracions, intentava doncs agafar temps i ajornar les operacions militars per a l'any següent. Llavors distribuït l'exèrcit entre companyies i batallons, els manà que passessin l'hivern a les ciutats i places fortificades de la zona i que vinguessin a reunir-se tots a Roma al principi de la primavera, per tal de sortir d'allà tots junts preparats a combatre. L'exèrcit es va moure seguint les ordres i Narsès es va mudar a Ravenna, duent només els seus criats, la guàrdia personal i els seus subordinats, membres de l'estat major, encarregats de la gestió del quarter general i, entre altres aspectes administratius, evitar que Narsès fos accessible, sense criteri, a tothom que ho demanava. Els romans els solien donar un nom derivat de “cancell”, també per la tasca que feien. El va seguir també Zandalàs, cap dels criats que l'acompanyaven, així com tots els domèstics i els camarlencs eunucs. Anà a Ravenna doncs amb unes quatre-centes persones.

1 Els grecs anomenen igual Mèsia i Mísia (a la Anatòlia): Μύσια.

2 Finals del 553 d.C.

 

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 19]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 18)

Finalment termina el setge de Lucca

  Els generals escoltaren això [el discurs d'Esteve enviat per Narsès. Veure capítol anterior] però, conscients del fet que era l'opinió de Narsès, no podien dir que els dirigia unes acusacions injustes; treien doncs pretextos i excuses, com ara que s'havien desplaçat per necessitat, perquè a la regió de Parma era impossible obtenir una quantitat suficient d'avituallaments per als seus soldats; a més a més, no hi era Antíoc, el prefecte d'Itàlia en aquell moment, que havia de proveir aquests bens. I no només això, sinó que tampoc havien cobrat els pagaments habituals. Esteve tan bon punt va ser a Ravenna, dugué el prefecte del pretori a la presència dels generals i així que tingué resolts els equívocs, si més no pel que era possible, els va convèncer a tornar tots ells a prendre posició a les afores de Parma. Amb la missió complida, tornà a Lucca i animà Narsès a actuar sense temor i amb energia, atès que els enemics ja no li farien nosa; ben al contrari, els seus atacs serien neutralitzats per les tropes romanes esperant a l'aguait al lloc que tocava.

  Narsès d'altra banda, que ja pensava que era intolerable que els luquesos poguessin resistir sense problemes a un setge tan poc aclaparador, començà a arremetre enèrgicament contra les muralles. Alhora, es van treure els trabuquets¹ i es van fer llançaments de projectils de foc contra les torres, mentre que els assetjats pujaven a l'adarb i gitaven pedres i dards. Es va obrir una bretxa en un punt de la muralla: la desgràcia, en totes les seves formes, planava sobre la ciutat². Les persones que havien estat hostatges eren les que més feien en pro dels romans, i si hagués estat per ells, la ciutat s'hauria rendit immediatament. Ara bé, els governadors francs posicionats a la ciutadella fortificada, insistien en continuar a lluitar i a repel·lir el setge amb les armes. Aleshores, de prompte s'obrien les portes i tot d'una es feien atacs sobtats contra els romans creient de poder-los encerclar així. Però el mal que podien fer als enemics era tan petit, com gran el prejudici que en traurien. El cert és que la majoria dels luquesos, convençuts ja pels qui actuaven des de dins, lluitaven deliberadament sense empenta. Però malgrat que, havent-lo intentat una i altra vegada, res havia funcionat tal com esperaven, sinó que, després de patir tantes baixes, s'estaven retirant de manera totalment deshonrosa, un cop a l'interior del recinte interior, s'hi tancaren a pany i forrellat, sense tenir cap més possibilitat de sortida. Llavors, per ser ja impossible salvar-se d'altra manera, va ser quan tothom per força va optar per la pau i es va decidir arreglar la situació de la millor manera. Van rebre doncs la garantia per part de Narsès que no els faria pagar la seva ira pels fets anteriors, tot seguit van lliurar la ciutat i ben contents van deixar entrar l'exèrcit desprès de tres mesos de setge. Ja tornaven a ser súbdits de l'emperador dels romans.

1 ἑλεπόλεις. B. Ortega els considera com els ariets (que l'autor anomena κριοί no pas ἑλεπόλεις) descrits per Procopi en V. 21. Segons Dennis, “Byzantine heavy artillery: the helopolis”a Greek, Roman and Byzantine Studies, 39 (1998), 99-115, els trabuquets són utilitzats pels bizantins ja des des del VI segle.

2 ἄπασα ἰδέα κακοῦ περιεστήκει τὴν πόλιν. Tucídides 3.81.5: πᾶσά τε ἰδέα κατέστη θανάτου.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 18]

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 17)

Els generals de Favència

Narsès amb aquest discurs¹ donà coratge als soldats, elevant la duresa del setge de Lucca. També estava furiós amb els altres generals perquè eren a Favència, lluny de les posicions estratègiques: i això anava en contra de les seves previsions. És a dir, considerava que les tropes d'aquells generals havien d'estar desplegades al voltant de Parma a tall de barrera murallada, perquè fossin obstacle a les ofensives enemigues, de manera que ell es dirigiria allà només després de tenir la Túscia del tot tranquil·la. Ara doncs es donava l'avinentesa que, com que aquelles tropes s'havien allunyat, els homes de Narsès eren directament exposats als atacs enemics. I dit i fet, considerant que era una cosa intolerable, els envià un dels més fidels –es deia Esteve, i era de la ciutat il·lírica d'Epidamne²– a retreure'ls la seva covardia i avisar-los que, si no recuperaven les seves posicions, serien considerats traïdors de l'interès col·lectiu. Esteve es posà en marxa immediatament, enduent-se dos-cents cavallers dels més valents, molt ben armats. Van fer el viatge entre patiments i nits insomnes, ja que un destacament franc freqüentava aquelles planes, pel farratge i pel botí que treia dels camps. Per això doncs, es movien de nit, ben agrupats i vigilant-se a les espatlles, per no ser agafats de sorpresa en el cas fins i tot d'un combat. S'oien plors de pagesos, mugits de bestiar arriat, espetecs d'arbres que queien. Aclaparats pel terror, a dures penes van arribar a Favència i al campament. Presentant-se davant els generals, Esteve digué: “Senyors, per què us passa això? On és la glòria de les accions d'antany? I els triomfs tan importants aconseguits? De quina manera Narsès podrà prendre Lucca i sotmetre tots els territoris a sud dels Alps si vosaltres gairebé obriu el camí als enemics i els deixeu anar lliurement on volen, com si hi estiguéssiu d'acord? Jo no diria res de negatiu de vosaltres, un altre potser dirà que la qüestió és la indolència i el menyspreu del bé comú. Però si no us afanyeu a tornar a Parma, no s'apagarà mai més la còlera de Narsès i, sempre que hi hagi qualsevol problema, us en donarà les culpes. I vigileu, estimats generals, que no s'enfadi l'emperador.”

1 Veure capítol anterior.

2 Durrës (It. Durazzo) un port de l'Albània, ja Tucídides l'anomena Ἐπιδάμνος.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 17]