Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 20)

La deserció del got Aligern

   Mentrestant Aligern, el fill de Fredigern, germà de Teïes, del qual hem fet esment en el setge de Cumes [veure capítol 8, capítol 9 i capítol 10], doncs aquest Aligern, atès que els francs acabaven d'arribar a Itàlia, i ja les possessions godes passaven a estar sota el seu domini, demostrà ser l'únic a intuir què passaria i què convenia fer. En efecte, meditant sobre la situació, va entendre que els francs usaven el mot “aliança” com a excusa bonica: una vegada arribats en resposta a la demanda d'ajuda, es veuria que el seu propòsit real era un altre. Encara que sortissin vencedors dels romans, no acceptarien cedir Itàlia als gots, al contrari, entre tots serien els primers que sotmetrien –ells, que en teoria els venien a ajudar–, els posarien uns governadors francs i aniquilarien la seva cultura. Sota el pes del setge, tot sospesant i desembullant el garbuix d'aquests dubtes, estimà millor lliurar la ciutat i els seus tresors i llavors assumir la ciutadania romana, deixant enrere una vida de perills i els seu costums de bàrbar. Creia que si era impossible per als gots mantenir el domini d'Itàlia, era lícit que els antics habitants, els amos originaris des del principi la poguessin reconquerir, i no ser exclosos per sempre d'allò que era seu. Per això decidí complir quelcom que era predestinat i ser exemple de sensatesa per als seus compatriotes. Conseqüentment, primer informà els assetjadors que volia reunir-se amb el general i, quan n'obtingué el permís, es presentà a Classes, on s'havia assabentat que es trobava Narsès: la plaça forta està situada a les afores de Ravenna. Aleshores, en arribar a la seva presència, li lliurà les claus de Cumes i declarà que li feia tot aquell favor per simpatia. L'altre el va acollir amb satisfacció per la rendició i li anuncià que, a canvi, el premiaria d'allò més generosament. Tot seguit ordenà que els soldats acampats a les afores de Cumes s'instal·lessin dins de les muralles de la ciutat, per rebre el tresor i mantenir sota control la seguretat de tot, i que la resta es desplacés a hivernar a les altres viles i places fortificades. I tot es va fer així.

   Atès que l'exèrcit hèrul tornava a estar sense general propi, hi havia dos d'ells, uns prohoms, que es disputaven el càrrec: les preferències de la gent estaven dividides entre un i l'altre. Una part tenia la màxima consideració per Arut i creia que, triant ell, tot milloraria; als altres els agradava Sindval, per ser d'allò més enèrgic i amb molta experiència militar, i Narsès, decidint a favor d'aquests últims, el nomenà general del hèruls. Així mateix els va fer transferir on millor estarien per a passar l'hivern.

   D'altra banda, envià Aligern a Cisina, convenint amb ell que, quan hi arribés, pugés a les muralles i es deixés veure per la ciutadania, per tal que tothom sabés qui era. Ho demanà perquè els francs (que havien de passar per allà) veiessin que Aligern havia desertat i renunciessin a l'expedició cap a Cumes, a les seves esperances d'enriquiment i potser fins i tot a la guerra, per haver estat anticipats en tot. Ell, en veure els francs a prop, se'n va mofar i se'n va riure des d'allà dalt, dient-los que s'afanyaven en va, venint amb els fets ja consumits i totes les finances i fins les insígnies del poder got ja en les mans dels romans: així que, qui fos proclamat rei dels gots, no tindria ningú que el podria reconèixer i respectar, és a dir que només podria portar la capa militar, vestit com una persona qualsevol. Els francs esclataren de ràbia, l'insultaren i li van dir traïdor de la seva família. Però començaren a dubtar respecte a la situació, així que, es consultaren sobre si calia lluitar: guanyà en tot cas la idea de no desdir-se'n i aconseguir els objectius que pretenien assolir al principi.

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 20]