Joan Geometres: Elegia

Intrèpidament vaig recórrer la mar retronant i els horrors

  infinits de la terra, impàvid, quan ho he volgut.

Mes, hi ha una cosa tan sols que temo patir amb esglai¹:

  la travessia a les fosques quan deixi la vida;

ja sé que du cap al cel i que és llarga i sense confins,

  difícil, incerta, infranquejable pels vius.

Però m'aclapara aquest cúmul de cendra –talment el rovell,

  tot un llast per al ferro– creat per angoixes,

extenuants i penoses, pels treballs de la vida

  i per la sutzura del dolç menjar dels ancestres².

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 75, pàg. 266]

[Presentem el primer d'una sèrie de poemes de Joan Geometres, poeta de nivell absolut en la literatura bizantina. Fins ara n'havíem deixat caure alguna mostra puntual. Però ara, després d'aconseguir l'edició d'Emilie van Opstall, d'allò més completa i rica d'informació, ens atrevim a ampliar-ne l'oferta].

1 αἰνῶς περιδείδια, μή τι πάθοιμι. Podria ser cita directa de Gregori de Nazianz, ταῦτ`αἰνῶς τρομέω καὶ δείδια, μή τι πάθοιμι (Carm. II, i. 35, 103) o directament d'Homer, αἰνῶς γὰρ Δαναῶν περιδείδια (Ilíada 10, 93). O ambdues coses alhora. Així són els bizantins.

2 Es refereix al pecat original.

Agaties Escolàstic: Històries (Llibre primer, 22)

Derrota dels Francs

   Atès que els enemics no estaven patint gens, Narsès, analitzà la situació en conjunt i pensà una tàctica pròpia dels bàrbars, força practicada pel huns. Manà als seus homes de girar cua i retirar-se precipitosament, com si estiguessin fugint espantats, i així atreure els bàrbars com més lluny del bosc millor, pels camps del pla sense arbres. Ell ja s'encarregaria de la resta. Van fer doncs així i van fugir. Els francs enganyats per aquella fuga, imaginant que la por fos real, sobtadament plens d'ardiment, van desfer la falange i es llançaren en la persecució sortint del bosc: davant corrien els genets, després venien els soldats a peu més forts i més ràpids, però tots ells maldaven per capturar, justament en aquell moment, ni més ni menys que Narsès i amb poc esforç posar el punt i final desitjat a la guerra, una vegada per totes. Oblidant-se de la disciplina tàctica, anaven a la desbandada sense precaucions, tots eufòrics, fent festa amb les seves esperances. I dels romans, que s'endinsaven a regnes soltes cada cop més enllà, hom diria que realment fugien aterrits: de manera tan realista simulaven la por! Quan els bàrbars ja s'havien dispers pel camp obert i s'havien separat el més possible del bosc, aleshores tot d'un plegat, a un senyal del general, els romans van fer girar els cavalls, es tombaren en direcció contrària i anaren al xoc frontal amb els perseguidors, astorats per la sorpresa, els van colpir sense pietat i els van repel·lir, canviant la retirada en contraatac. Dels bàrbars, els genets van ser els primers a adonar-se del perill imminent i se'n van tornar galopant a regnes soltes fins al seu campament dins dels boscos, ben contents per haver-se'n sortit. En canvi, els soldats d'infanteria eren ingloriosament exterminats, sense ni poder pegar un cop, esvalotats i aclaparats com eren per aquell daltabaix increïble. Jeien tots, aquí i allà, talment com un ramat de porcs o de bens miserablement putrefactes. Atès que havien mort precisament els homes millors, més de nou-cent, els supervivents van moure en retirada i es van unir de nou amb els seus cabdills, perquè ja seria perillós per a ells restar separats del gros de l'exèrcit.

   Narsès doncs, tornat a Ravenna, quan ho va tenir tot ben organitzat, es dirigí a Roma on hi passà l'hivern.

[AQUÍ ACABA EL PRIMER DELS CINC LLIBRES DE LES HISTÒRIES D'AGATIES ESCOLÀSTIC]

[Agathiae Myrinei Historiarum Libri Quinque, Ed. R. Keydell, Berlí, 1967, I, 22]