Intrèpidament vaig
recórrer la mar retronant i els horrors
infinits de la terra,
impàvid, quan ho he volgut.
Mes, hi ha una cosa tan
sols que temo patir amb esglai1:
la travessia a les fosques
quan deixi la vida;
ja sé que du cap al cel i
que és llarga i sense confins,
difícil, incerta,
infranquejable pels vius.
Però m'aclapara aquest
cúmul de cendra –talment el rovell,
tot un llast per al
ferro– creat per angoixes,
extenuants i penoses, pels
treballs de la vida
i per la sutzura del dolç
menjar dels ancestres2.
[Jean
Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed.
Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 75, pàg. 266]
[Presentem
el primer d'una sèrie de poemes de Joan Geometres, poeta de nivell
absolut en la literatura bizantina. Fins ara n'havíem deixat caure
alguna mostra puntual. Però ara, després d'aconseguir l'edició
d'Emilie van Opstall, d'allò més completa i rica d'informació, ens
atrevim a ampliar-ne l'oferta].
1 αἰνῶς
περιδείδια, μή τι πάθοιμι. Podria
ser cita directa de Gregori de Nazianz, ταῦτ`αἰνῶς
τρομέω καὶ δείδια, μή τι πάθοιμι
(Carm. II, i. 35, 103) o directament d'Homer, αἰνῶς
γὰρ Δαναῶν περιδείδια
(Ilíada 10, 93). O ambdues coses alhora. Així són els bizantins.
2 Es
refereix al pecat original.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada