Joan Geometres: La meuca

Sàvia, la meuca honora el perfum amb perfum.

 

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 83, pàg. 293].

 

[Aquest únic hexàmetre aparentment insignificant és una petita demostració d'aemulatio típicament bizantina. La referència és el poema 90 de l'Antologia palatina:

Πέμπω σοι μύρον ἡδύ, μύρῳ τὸ μύρον θεραπεύων,

ὡς Βρομίῳ σπένδων νᾶμα τὸ τοῦ Βρομίου.

T'envio un dolç perfum, tot honorant el perfum amb perfum,

com si libés a Bromi amb licor de Bromi.

És com desmuntar el poema, de context eròtic i pagà, i tornar-lo a muntar en el context evangèlic de Lluc 7, 37, tot fent referència també al μύρον ἐκκενωθὲν ὄνομα σοί del Càntic dels càntics 1,3 (perfum que s'escampa és el teu nom).]

Joan Geometres: A si mateix

Temps era temps que jo era un grifoll, bonic i puixant,

  delicat, i a més, ufanós per saviesa i coratge.

Però un dimoni, o Déu, o l'agra enveja d'aquells qui m'odien

  m'ho han tret, i han fet de mi la riota de la gent,

un Samsó, joguina en mans hostils; però meu Senyor,

  jo ho sé, tu ja vas fer reviure els morts.

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 81, pàg. 289]

Joan Geometres: Heroelegia

Planen terribles visions, per tot, d'un exèrcit aeri,

malignes, feroces, hostils, implacables, a dojo!

Delegen omplir-se la panxa amb la nostra sang

dimonis guerrers, d'esguard tenebrós, d'aspecte salvatge.

Qui exultaria en veure-ho? O com ho podrà superar,

amb ales boniques, rabent, flamejant, invencible, perfecte,

i il·luminar a tot arreu la forma, pura, brillant

noble i divina de l'ideal primordial de bellesa,

de la glòria que és nostra, tot contemplant la divina claror?

Temo que em llancin dins del barram formidable del drac,

menjar malaurat! abans d'assolir el cel sense fites,

o si no, a les entranyes del món i a la fosca del Tàrtar,

allà hi ha el tumult, la tenebra i la força invencible del foc.

Apiada't Senyor i condueix-me –car sóc imatge de Déu–

amb la teva mà dreta, amunt per l'Olimp sempitern¹

on és ton escó immortal, allà on són les idees, miríades,

belles, brillants, rutilants, eternals i d'ales boniques,

daurades, i hi són els cantors de ta glòria, els àngels rabents,

els qui et fan saltirons al voltant, i et diuen “Senyor”,

allà tu, Trinitat, resplendor esclatant, sense temps, per a sempre,

il·lumines la llum i fent com el sol en dónes als astres.

1Tot aquest vers es ressent de la diferent lectura que en fa Van Oppstall respecte a Cougny (Epigrammatum anthologia Palatina cum Planudeis et appendice nova, vol. 3, 104, 15).

[Jean Geomètre, Poèmes en hexamètres et en distiques élegiaques, Ed. Emilie Marlène van Opstall, Leiden Boston, 2008, 76, pàg. 271]