Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (10)

   Potser voleu que us digui així mateix el nom del preceptor i de quin país era per parlar així? Era bàrbar –sí, pels déus i les deesses– de raça escita, i es deia com l'home que va persuadir Xerxes a atacar la Grècia¹, i era eunuc (un mot respectat que fins fa vint mesos donava notorietat i que ara es pronuncia per a ultratjar i insultar), mantingut pel meu pare perquè eduqués la meva mare amb la poesia d'Homer i Hesíode. Atès que ella, després de parir-me, el seu primer i únic fill, va morir pocs mesos després, una noia jove, deslliurada de moltes desgràcies per la Verge sense Mare², el pare em van confiar a ell quan vaig complir set anys. Des d'aleshores –tot fent camí amb mi cap a l'escola– consolidà el meu convenciment en aquests principis com a única via. I com que no en volia conèixer, ni em permetia seguir-ne una altra, em va convertir en un antipàtic als ulls de tots vosaltres. Tot i així, si us sembla, acordem, vosaltres i jo, de posar fi a les hostilitats amb ell. El fet és que ell no sabia que jo arribaria entre vosaltres, ni tampoc, en el cas que arribés a tenir tractes amb vosaltres, que seria a més a més com a governant, i d'un regne gran com el que els déus m'han donat, fent violència alhora, creieu-me, tant a qui el va donar com a qui el va rebre. Sí, perquè semblava que cap dels dos hi estava d'acord, ni qui conferia l'honor, o favor o com li vulgueu dir vosaltres, el volia concedir, i el receptor, com és sabut per tots els déus, s'hi va negar en rodó.

   Això sens dubte és i serà com volen els déus. Però potser el meu preceptor si hagués previst això, hauria pres mesures per tal que us semblés com més simpàtic millor.

   «Llavors no és possible ara treure's i canviar el caràcter si abans se n'ha inculcat un de feréstec?»

   L'hàbit és com una segona natura, diuen. Enfrontar-se amb la natura és un problema: és d'allò més difícil deixar una manera de fer llarga trenta anys –particularment si ha arrelat amb mètodes tan durs– i jo en tinc més.

   «D'acord! Però què et passa que pretens conèixer i dictar sentències sobre dret mercantil?³ Això no pot ser un ensenyament del teu preceptor que no sabia si series emperador.»

   Tanmateix, va ser el terrible vellard qui m'hi va convèncer, insulteu ell juntament amb mi, estarà ben fet, ja que és el màxim culpable de la meva conducta; però ell també –que quedi clar– enganyat per uns altres. A vosaltres, us sonen els noms de Plató, Sòcrates, Aristòtil i Teofrast, ja que tant sovint són ridiculitzats en les comèdies. Fent cas precisament a aquests individus en la seva insensatesa, el vell, quan després em va trobar, jove i amant de les lletres com era, em va convèncer que emulant en tot aquests personatges potser no superaria cap altre home (car no era pas amb ells que havia de competir), però sí a mi mateix. Personalment, no sabia el que feia, però un cop convençut, ja no puc canviar; i pensar que sovint ho intento, i d'altra banda em retrec de no permetre la impunitat total a tots els delictes, però em ve al cap, entre els escrits de Plató, allò que explicà el foraster d'Atenes: «També és digne d'honors qui no infringeix de cap de les maneres la llei, però qui impedeix als criminals de fer-ho, n'és més del doble que el primer; vull dir que el primer val per una persona, mentre que el segon val per unes quantes per haver denunciat als magistrats el delicte comès per altres. Qui a més a més col·labora dintre de les seves possibilitats amb les autoritats –el prohom i ciutadà perfecte– ha de ser proclamat campió de virtut. Aquest mateix elogi, és clar, cal fer-lo també per la moderació, la saviesa i tots els mèrits que es tinguin, que no es poden reservar per a un mateix, sinó que cal compartir també amb els altres.»⁴

1 Mardoni. Una altra circumlocució, com la que hem trobat del de Samos, recurs típic de la segona sofística, em diuen.

2 Atenea, que va néixer del cap de Zeus que havia engolit Metis, quan estava embarassada d'ella.

3 L'autor ja ha fet referència a aquestes suposades ingerències. Gregori de Nazianzi, Libani i Ammià Marcel·lí també les esmenten.

4 Plató, Les lleis 5, 730 D.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 38-42]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (9)

   «Tu no saps estar amb la gent i tampoc no ets dels de Teognis¹: no imites el pop que pren el color de les pedres; al contrari, adoptes una certa, proverbial, rusticitat de la gent de Míconos, ignorància i ruqueria. No t'has adonat que no tenim res a veure amb celtes, tracis i il·liris? No veus quantes botigues hi ha a la ciutat? Et fas odiar pels botiguers si no els deixes vendre queviures al poble i als foresters al preu que volen. Ells acusen els terratinents i tu, aquests també, te'ls has enemistat obligant-los a actuar amb justícia. Els pròcers de la ciutat que han rebut dos perjudicis, per la manera com se n'aprofitaven gaudint de dobles beneficis, com a terratinents i com a comerciants, ara naturalment se'n planyen privats dels guanys de totes dues activitats². D'altra banda el poble siri s'enfada perquè no pot emborratxar-se i ballar el còrdax, i tu, convençut que els estàs mantenint prou bé amb provisions de blat a manta. I la simpàtica pensada de no preocupar-se que a la ciutat no falti peix de roca? Ahir fins i tot, quan algú es va plànyer del fet que al mercat, de peixets i ocellets, no no se'n trobaven gaire, tu vas i li dius, amb una rialla burleta, que a una ciutat seriosa només li cal pa, vi i oli, i si vol carn, això ja és disbauxa, i que discutir sobre peixos i ocellets és el súmmum de la disbauxa i del desvergonyiment a què no van arribar ni els pretendents d'Itaca; i que si a un no li prova alimentar-se de carn de porc i d'ovella, serà bo que es passi als llegums.

   Vas establir amb convicció aquestes normes per als tracis, conciutadans teus, per als gals obtusos, que –per desgràcia nostra– t'han fet dur com un roure o un auró, però tampoc un maratonòmac³, sinó un mig acarnès, un home d'allò més odiós i insuls. No era millor omplir la plaça de perfums al teu pas, acompanyat per uns nois bonics, que poden rebre les mirades dels ciutadans, i per uns cors de dones com dels que hi ha aquí cada dia?» ...i que jo anés girant l'esguard cap enrere, tot llançant mirades sensuals arreu, per semblar bonic als vostres ulls, no pas en l'ànima, sinó en l'aspecte? Car, tal com penseu vosaltres, la veritable bellesa interior és viure de manera hedonista.

   A mi, el meu preceptor em va ensenyar a mirar al terra quan anava a l'escola, i de teatre, no en vaig veure abans de tenir més pèls al mentó que al crani, i a aquella edat mai per compte meu o per voluntat meva –van ser tres o quatre cops, ja ho sabeu–, per complaure Pàtrocle⁴: el sobirà que era parent pròxim meu ho havia ordenat; i jo encara era un ciutadà particular.

Cal que em perdoneu, doncs; us ofereixo en lloc meu, perquè el pugueu odiar amb encara més raó, el busca-raons del meu preceptor que en aquella època m'amargava la vida ensenyant-me que només hi ha una via, ell és el responsable de la meva enemistat actual amb vosaltres: em va produir en l'ànima –m'ho va com gravar– allò que llavors jo no volia, però s'hi dedicava amb entusiasme com si volgués fer una obra d'art, tot anomenant honor, crec, la rusticitat, saviesa la impassibilitat, virilitat el no cedir a les passions, car la felicitat no surt per aquí. Quan jo encara era un nen –ho heu de saber, per Zeus i per les Muses!– el preceptor em repetia cada dia: «No et deixis arrossegar per l'estol fanàtic del teatre dels coetanis teus a interessar-te per espectacles d'aquest nivell. Tens ganes de curses de cavalls? N'hi ha una de molt ben descrita per Homer, agafa el llibre i estudia'l a fons. Sents parlar de dansaires pantomims? Deixa'ls estar! La canalla dels feacis té danses més virils; tens Femi com a citarede i Demòdoc com a cantor; fins i tot hi ha moltes plantes en Homer de les quals sentir-ne parlar és més agradable que veure-les:

A Delos, sí, una vegada, al costat de l'ara d'Apol·lo,

vaig veure un tany de palmera novell que així s'enfilava.⁵

també l'illa boscosa de Calipso, els caus de Circe o el jardí d'Alcínou: que ho sàpigues, no veuràs res que sigui més agradables que tot això.»

1 Diehl I, 128, 215.

2 Una cosa bastant inusual a Roma la doble activitat agrària-comercial.

3 Al·lusions als Acarnesos d'Aristòfanes (v. 181).

4 Πατρόκλῳ ἐπίηρα φέρων. És com una dita. Veure Ilíada (1, 578) πατρί φίλῳ ἐπὶ ἧρα φέρειν Διὶ... .

5 Odissea 6, 162 (trad. C. Riba).

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 32-38]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (8)

 

   Antíoc va fer això, és cert. Però no ha de ser reprovable que els descendents imitin el fundador o l'homònim seu. Vull dir, com és normal que entre els vegetals les característiques es transmetin durant molt de temps, i que amb molta probabilitat els nous brots siguin del tot semblants a la soca d'on deriven, així també entre els homes és natural que els hàbits dels descendents siguin molt similars a aquells dels progenitors. Jo per exemple vaig considerar els atenencs els més generosos i humans entre els grecs; això, sense dubte, ho vaig trobar bastant en tots els grecs i en puc dir que, més que cap altre poble, estimen els déus, i en general tots els grecs són hospitalaris amb els forasters; tanmateix, entre tots els grecs, ho puc afirmar especialment per als atenencs. I si ells serven en els seus costums la imatge de l'antiga virtut, és normal aleshores que el mateix s'esdevingui també als siris, als àrabs, als celtes, als tracis als peonis i als mesis que viuen entre els tracis i els peonis a les ribes mateixes de l'Istre, d'on prové a més a més la meva estirp, d'allò més feréstega, esquerpa, matussera, abstinent, obstinadament tossuda en els seus propòsits: símptomes aquests d'una terrible rusticitat, és clar. Llavors demano perdó, primer de tot per mi, però després el concedeixo també a vosaltres, seguidors de les tradicions pàtries com sou, i no és per a fer-vos-en un retret que esmento allò de

«uns mentiders, grans dansaires, quan baten la terra amb mesura¹»,

ans al contrari, com a elogi afirmo que us resulta bé la imitació dels costums patris (d'altra banda, fins i tot Homer, per elogiar Autòlic, deia que era el millor de tots «pel perjur i el lladruny»²) i a mi s'adiu l'obtusitat, la ignorància, el mal caràcter, el no deixar-se convèncer fàcilment, el no cedir les meves coses a pidolaires i estafadors, el no fer-me enrere davant davant la cridòria –m'encanten els insults!– En fi, quin entre aquests dos tipus de defectes sigui menys greu potser serà clar als déus, car ningú entre els homes sap jutjar les nostres diferències –no li faríem cap cas per orgull, és a dir, normalment tothom té molt alta consideració d'allò que li és propi i menysté allò aliè–. D'altra banda, jo crec que ser indulgents amb algú que defensa valors incompatibles amb els propis és ser massa tolerants.

   Si hi penso bé, m'adono d'altres barbaritats que he comès. Per exemple, per presentar-me a una ciutat tan moderna, que no suporta els cabells descurats, hi vaig anar sense haver-me tallat els cabells i amb la barba llarga, com un que no veu mai el perruquer. Podries haver pensat que tenies davant un Esmicrines o, si no, un Trasileont, un vell malcarat o un soldat imbècil; en canvi, amb maquillatge podria haver tingut l'aspecte d'un jove en la flor de la vida, i tornar-me un noi, si no per edat, almenys per les maneres i la delicadesa de les faccions.

1 Ilíada 24, 261 (trad. M. Peix). És el plany de Príam que diu que de tots els seus fills, només li van quedar els mentiders i els ballarins.

2 Odissea 19, 396.

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 30-32]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (7)

   Mireu, es narra que el rei epònim d'aquesta ciutat –més aviat, el rei en nom de qui es fundà (va ser fundada per Seleuc, però va prendre el nom del seu fill)¹ doncs expliquen que aquest, amb l'excés de luxe i llibertinatge que portava, passant d'un amor a l'altre sense descans, va acabar encapritxant-se, com un degenerat, de la seva madrastra. Tot i maldar per amagar el que sentia, no ho aconseguia; el seu cos, deteriorant-se poc a poc, es demacrava misteriosament, les forces li anaven minvant i la respiració es feia més feble del normal. Suposo que el seu estat era com un enigma, ja que, si bé el decaïment del jove era evident, la malaltia no tenia una causa evident i ni tant sols estava identificada.

  En aquell moment es va encarregar la tasca difícil d'esbrinar de quin mal es tractava a un metge de Samos. L'home sabia, pels versos d'Homer, quins són «els neguits que demacren el cos²» i que sovint la causa del decaïment físic no és pas una malaltia del cos, sinó una forma d'esgotament de l'esperit. Notant a més a més que el noi, per l'edat i els comportaments, no era pas insensible a l'amor, va sortir a la recerca i captura del mal seguint aquesta pista. Seu doncs al costat del llit i es queda observant el rostre del jove, ordenant a persones d'aspecte agradable de passar per allà, homes i dones, començant per la reina. Quan va venir ella, esclar, a informar-se del seu estat, el noi va començar a manifestar els símptomes de la seva pertorbació: panteixava com si el torturessin i, de fet, per molt que ho intentés, no podia controlar-ho, la respiració s'alterava, la cara se li posava tota vermella. El metge, en veure això, li posa la mà al pit: les palpitacions eren tan furioses que el cor estava a punt de saltar-li cap a fora. Aquesta mena de símptomes, els patia en presència de la dona; quan ella es retirà i en van venir d'altres, es quedà tranquil, en actitud impassible. Erasístrat³ llavors, havent comprès què li passava en realitat, va parlar amb el rei i aquell, per amor al fill, va dir que li cedia la consort. L'altre de moment s'hi va negar, però tan bon punt va morir el pare, va perseguir amb gallardia el favor que havia lleialment refusat.

1 La ciutat va prendre el nom del pare de Seleuc, que també es deia a Antíoc. Però a Julià li va millor aquesta versió.

El fill de Seleuc és Antíoc I Sòter ( que regnà l'imperi seleucida en els anys 281–261 a.C).

2 En realitat no és Homer, sinó Hesíode, Òperes i dies, 66.

3 Aquest és el nom del metge de Samos. Julià no l'anomena fins a aquest punt.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 26-28]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (6)

   «L'emperador va celebrar un sacrifici al temple de Zeus una vegada, i després al de Tique; al de Demèter hi va anar tres vegades seguides» –i he oblidat quants cops vaig anar al temple de Dafne, deixat decaure per la descurança dels zeladors i enfonsat per les bretolades de gent sense déu–. «Ve el cap d'any¹ Siríac² i de nou l'emperador va al temple de Zeus Filios, llavors ve la festa nacional³ i l'emperador va al temple de Tique. Després d'abstenir-se'n en un dia prohibit, resa al temple de Zeus Filios segons els preceptes dels avantpassats. Però qui suportarà un emperador que no para d'anar als temples, quan en canvi podria molestar els déus un cop o dos i d'altra banda celebrar les festes importants, comuns a tot el poble, on poden participar-hi no només aquells que coneixen els déus sinó també la resta, dels quals està plena la ciutat? Allò seria un plaer, un goig, que hom tindria el gust de provar en tot moment veient dansar tanta gent, homes, nois i dones.»

   Quan doncs penso en aquestes coses us felicito per la vostra sort, però no m'enfado amb mi mateix: les tinc en gran estima, potser per efecte d'algun déu. Per això tampoc m'ofenc, que us sigui clar, amb qui li molesten la meva manera de viure i els meus valors. I per iniciativa pròpia hi he afegit com més mofes em sigui possible, abocant en contra meu aquestes ofenses amb més profusió encara, atès que per niciesa, des d'un bon principi no he entès com és el tarannà de la ciutat (i això que, de llibres, estic segur que no en vaig remenar menys que ningú dels meus coetanis).

1Νεομηνία.

2Era el dia 1 d'octubre.

3El cap d'any.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 24-26]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (5)

   Mireu, també vull fer el ridícul des d'un altre punt de vista:

   «Freqüentes els temples, sí tu, misantrop, malcarat, malvat per excel·lència. Per tu, el poble va en massa als llocs sagrats, sense oblidar la gran majoria dels alts funcionaris, i et reben amb entusiasme, amb visques i aplaudiments, als temples, com si fossin a teatre. Aleshores per què no n'estàs content i no els elogies, ans al contrari, pretens saber-ne més que l'Apol·lo Pici, i al mig de la gent engegues discursassos i els renyes amb acritud mentre criden, dient-los precisament això del seu comportament: "Vosaltres veniu ben poc als temples per visitar els déus, en canvi, per mi, us hi precipiteu, omplint-los de xivarri, quan en canvi el que s'adiu a unes persones serioses i educades és resar en silenci per demanar als déus els seus favors. No heu sentit la recomanació d'Homer «Closa la boca, per dintre...¹», ni com Odisseu va frenar Euriclea, sorpresa per la seva gran empresa, «Fes l'alegria per dins, anciana, i reten-te, no ululis»²? Mireu, les troianes les va representar en el seu poema pregant no pas a Príam o a algunes de les seves esposes, filles o fills, ni fins i tot a Hèctor (encara que a ell, explica, els troians el pregaven com a un déu), sinó a Atena, totes van aixecar les mans udolant³, diu; actitud bàrbara certament aquesta, pròpia de les dones, però no falta al respecte dels déus com el vostre comportament. La raó és que elogieu els homes abans que els déus, o més aviat, aduleu els homes com jo abans que els déus. Mentre que allò ideal, crec, seria no pas adular aquells, sinó servir-los amb seriositat."»

   Vet aquí que de nou, trec els tòpics de sempre i no em permeto a mi mateix parlar tal com surt, amb confiança i llibertat, sinó que arribo al punt d'autocalumniar-me. Amb gent que no només no accepta l'autoritat dels governants, sinó que tampoc la dels déus, aquesta mena de discursos un els fa per semblar un bon home, un pare indulgent, quan per natura és un malvat com jo.

   «Aleshores suporta que aquesta gent t'odiï i t'insulti, d'amagat i també obertament, atès que vas tractar de llagoters aquells que, dins dels temples, t'aclamaven en veure't. En realitat, no has tingut, crec, la intenció d'adaptar-te a la conducta, l'estil de vida, el caràcter de la gent. Deixem-ho aquí!»

   «I això altre qui ho suportarà? La nit dorms generalment sol i no hi ha res que estovi el teu cor esquerp i feréstec: l'accés a qualsevol mena de tendresa està barrat. I el pitjor de tot és que t'agrada una vida així, t'encanta ser objecte de les imprecacions de tothom. Llavors t'irrites si sents dir coses semblants de tu? En canvi no seria gens descabellat donar les gràcies a aquells que per generositat t'aconsellen suaument amb versos anapèstics d'afaitar-te la cara i (començant primer per tu) de presentar a aquest poble rialler espectacles bonics de tota mena: actors, ballarins, dones de poca vergonya, nois gairebé tan bonics com unes dones, homes que es depilen no tan sols a les galtes, sinó tot el cos, per tal de semblar més llisos que les dones als ulls de qui trobin pel carrer, i festes i celebracions, no pas –per Zeus!– les sagrades, en les quals cal moderació: d'aquestes, n'hi ha un munt, com les glans, i n'estem farts.»

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 18-24]

1 L'expressió és presa de Ilíada 7, 195, on on Aias demana als grecs que preguin Zeus perquè ell pugui vèncer Hèctor (Trad. M. Peix). I demana que ho facin en silenci perquè no els sentin els enemics.

2 Odissea 22, 411. Trad. C. Riba.

3 Ilíada, 6, 301. Trad. M. Peix.

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (4)

   Vet aquí doncs que també entre els celtes, com el misantrop de Menandre, jo mateix em feia la vida més dura. En tot cas la rudesa dels celtes podia suportar aquestes actituds, mentre que òbviament una ciutat pròspera, feliç i populosa es molesta, tan plena de ballarins i flautistes com és, on els actors són més que els seus habitants i on no hi ha respecte pels governants: enrojolar-se s'adiu a homes fluixos, perquè als homes de veritat com vosaltres, els va la gresca fins a trenc d'alba, la festa nocturna, no pas ensenyar de paraules que menysteniu les lleis, sinó demostrar-ho amb els fets (i efectivament les lleis es guanyen el respecte mitjançant els governants, així que, aquells que ofenen els governants, encara més trepitgen les lleis). El fet que n'esteu satisfets, ho demostreu arreu, especialment a les places i als teatres: el poble amb aplaudiments i visques, i els prohoms amb la fama que adquireixen a tots els nivells per finançar aquesta mena de festes, que ni Soló l'atenès va veure en la seva trobada amb Cresos, el rei de Lídia. Tots bonics, alts i ben afaitats, tant joves com vells, imitadors dels feacis i de la seva felicitat, preferint a la pietat «els vestits de mudar i els banys calents i la colga¹».

   «Realment² pensaves que el teu caràcter feréstec, la teva antipatia i ximpleria es poguessin adaptar a tot això? Ignorant, busca-raons que ets, tan insensata és aquesta ment infantil teva (i això que el populatxo en diu sàvia), de debò penses que cal decorar-la, guarnir-la amb la saviesa? T'equivoques! Perquè primer de tot no sabem què diantre és la saviesa, només en sentim el nom sense veure'n cap aplicació concreta. Si això és tal com pretens tu, és a dir, saber que s'ha de obeir als déus i a les lleis, adreçar-nos de igual a igual a la gent del nostre rang, i acceptar amb més disponibilitat encara que, entre aquests, n'hi ha que són millors que altres, tenir cura i atenció que els pobres no pateixin gens d'abusos per part dels rics i suportar per això maldecaps –tal com tu deus haver suportat sovint–, enemistats, enuigs i insolències; després també aguantar això amb calma sense irritar-se ni cedir a la ira en la mesura que sigui possible, i amb contenció; i si a més a més es considera un efecte de la saviesa abstenir-se de qualsevol plaer –encara que en públic no sembli massa indecorós o reprovable, ben conscient que qui té la costum a passar-se de ratlla davant de tothom i li agraden els espectacles no pot ser savi en en privat, a casa seva, d'amagat–; en fi, si la saviesa és de debò cosa semblant t'has fet mal amb les teves pròpies mans i has fet mal a nosaltres que per sobre de tot ni tan sols podem sentir el nom de «servitud», ni als déus ni a les lleis, car la llibertat³ absoluta és bonica. I quanta hipocresia! Dius que no ets senyor i no vols ni sentir-ho dir –t'ofens i tot, tant que has obligat la gent, encara que acostumada de fa temps, a no fer servir, en tant que odiós, aquest nom que indica el poder–, però ens obligues a ser esclaus de les autoritats i de les lleis. De veritat, quant millor hauria estat que t'haguessis deixat dir «senyor» i ens haguessis deixat lliures, tu, l'home més benèvol de paraules i el més dur en la pràctica! A més a més, molestes els rics, obligant-los a moderar-se als tribunals, i impedeixes als pobres de testificar falsedats. Eliminant els teatres, els actors, els dansadors vas arruïnar la ciutat, així que, no hi ha res de bo de part teva excepte la pedanteria. I com que ara fa set mesos que la suportem, ens hem hagut d'avenir a pregar les velletes freqüentadores de cementiris que ens alliberin d'aquesta enorme desgràcia⁴. Pel que fa a nosaltres, hem fet el mateix gràcies als nostres acudits verds⁵, fent de tu la diana de mofes com si fossin dards. I com penses aguantar els dards dels perses, amic meu, si tremoles amb els nostres acudits?»

1 Odissea 8, 249. Trad. C. Riba.

2 Inicia el primer dels nombrosos discursos directes que hi ha a l'obra.

3 El mot ἐλεύθερον/ἐλευθερία és tractat al llarg de tota l'obra en la seva duplicitat i ambigüitat, és a dir, basculant per tot el seu domini semàntic (llibertat - llibertinatge). Julià utilitza constantment aquesta ambigüitat per destacar irònicament el comportament del antioquens que ell considera intemperant, anàrquic, arrauxat, llibertí...

4 L'imatge de les les velles cristianes resant a les esglésies (cementiri=església) perquè el Senyor l'alliberi de l'emperador és de notable eficàcia. Julià, els antioquens, se'ls imagina també molt supersticiosos.

5 L'Autor juga amb el doble sentit del mot εὐτραπελία. En època clàssica té el de «argúcia, subtilesa», i en època tardoimperial el de «grolleria».

 [Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 14-18]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (3)

   I tal vegada això ja era una demostració tremendament eficaç del meu caràcter viciós, però jo hi afegeixo sempre quelcom d'estrafolari: odio les curses de cavalls com els morosos la plaça del mercat. Hi vaig doncs rarament en ocasió d'alguna celebració i no m'hi quedo tot el dia, com solien fer el meu cosí, el meu oncle i el meu germà de sang. Havent assistit en total a sis curses, sense comportar-me com algú que li agradi la cosa, ni tampoc, per Zeus, girant-me d'esquena com algú que s'hi avorreix, agafo la sortida tot content.

   Això és pel que fa a la vida en públic: realment quina part més petita he explicat dels perjudicis que us he causat! I la vida privada? Les nits passades maldormint sobre una màrfega i la dieta d'allò més pobra m'han forjat un caràcter esquerp, incompatible amb una ciutat refinada. I és clar, no és per culpa vostra que em porto així. Un engany terrible i insensat em té agafat des que era nen, induint-me a fer la guerra al meu ventre, i jo no li permeto omplir-se de menjar. Rarament doncs m'ha passat de vomitar. Recordo que això se'm va esdevenir una vegada des que sóc Cèsar, per casualitat, no pas per indigestió. Llavors cal fer memòria d'aquesta història, de per si gens agradable però, precisament per això, del tot congenial a la meva natura.

   Estava passant l'hivern pels volts de la meva estimada Lutècia –així els celtes anomenen la ciutadella dels parisis– hi ha un illot al mig del riu, tot envoltat per una muralla, uns ponts de fusta hi arriben per totes dues ribes. Rarament el riu baixa o creix, la major part del temps és igual, tant a l'estiu com a l'hivern. Amb una aigua d'allò més dolça i pura a la vista i al paladar. Fet i fet, vivint en una illa, és necessari treure l'aigua del riu. Allà l'hivern és més temperat, bé pel calor de l'Oceà, atès que en dista menys de nou-cents estadis i de l'aigua s'allibera un oratge suau (l'aigua del mar sembla ser més calenta que l'aigua dolça), bé per aquesta o per alguna altra causa que se m'escapa, la qüestió és més o menys així, que els habitants hi gaudeixen d'un hivern més suau. Els hi creix bonica la vinya, i a més hi ha figueres que es conreen protegint-les del fred amb palla de blat o quelcom similar, per exemple una túnica, que allunya els danys que provoca el clima a les plantes. Doncs bé, va venir un hivern més rígid que d'habitud i el riu duia uns blocs de gel, com de marbre: segurament coneixeu el marbre frigi, els trossos de gel semblaven això, del mateix color blanc, i baixaven tot junts, tant que ja li faltava poc per formar un passadís compacte, com un pont sobre la corrent. Com que feia més fred que d'habitud per aquells indrets i la meva habitació no s'escalfava amb una estufa, així com se solia fer a la majoria de les cases d'allà –i això malgrat estar preparada a rebre la calor (per culpa, crec, de la meva matusseria i misantropia orientada naturalment contra mi mateix, ja que sense aquesta comoditat pretenia acostumar-me a suportar aquest clima)–, com que el fred estava doncs generalitzat i anava augmentant cada dia, ni així vaig permetre als meus criats d'esclafar la casa, tement que sortís la humitat de les parets, i vaig ordenar que portessin dins de casa foc desgastat, tot afegint-hi unes brases ardents en quantitat d'allò més reduïda. Tot i no haver-ne apilades gaires, van generar unes exhalacions de les parets que em van adormir. Amb el cap inflat, poc va faltar que morís, però em van portar a l'exterior i els metges van aconsellar vomitar el menjar que havia ingerit fa poc (i que tampoc era gaire, per Zeus!), vaig perbocar, i em vaig trobar millor. Vaig passar una nit més tranquil·la i el dia desprès ja podia fer vida normal.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 8-14]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (2)

   Però jo no em conformava amb una barba espessa, hi ha el pentinat descurat a més a més: rarament em tallo els cabells i les ungles i sovint tinc els dits bruts de tinta. Si voleu saber un secret, tinc el pit atapeït de pèls –com els lleons, els reis dels animals– i no me l'he afaitat mai per mal caràcter o deixadesa, i no he allisat ni suavitzat mai cap altra part del meu cos¹. A vosaltres, us ho diria, fins i tot si tingués una berruga com Cimó: i perdoneu, però de moment no en tinc. Canviaré de tema, doncs. 

  No en tinc prou amb un cos així: practico a més a més d'un estil de vida inaguantable. Com que sóc un superficial, evito els teatres, i per insensibilitat he exclòs de la cort l'art dramàtic, excepte que pel primer dia de l'any² –com si fos un pagès de pocs recursos que ha de pagar un tribut o una taxa a un amo inflexible–, llavors hi vaig amb cara d'algú que ha de fer una expiació. D'altra banda, tot i ser un emperador de gran renom, no disposo d'algú, una mena de prefecte o governador que tingui la Direcció General de Teatres i Curses de Carros. Vosaltres que fins fa poc podíeu contemplar això, ara recordeu «aquella joventut, aquella ment, aquell cor»³.

1 És una insinuació que es tornarà més explícita més endavant (24, 8 ss.). 
2 Νεομηνία. Sembla ser el primer dia de l'any, festiu, quan a l'imperi se celebrava la fundació de Roma i de Constantinoble. 
3 Està citant Cràtinos fr. 65 KOCK.

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 6-8]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (1)

 [No sóc partidari de carregar les traduccions amb comentaris, però en aquest cas crec que és necessària una petita introducció per facilitar l'entrada en context al lector no avesat a la literatura i la història tardoimperials. El Misopogon és una peça que ho requereix per les nombroses al·lusions a uns antecedents que el lector pot desconèixer. 
 Us facilito doncs unes poques notes, tretes de les dues principals edicions de referència del Misopogon: la de Lacombrade (París, 1965) i la de Prato i Micalella (Roma, 1979, que és també l'edició de referència de la present traducció).
 «Estem a principis del 363 i Julià es troba des fa set mesos a la ciutat d'Antioquia, però les relacions amb la seva població s'havien anat deteriorant cada cop més, a causa de la rigidesa del seu caràcter que acaba condicionant de manera pesada la vida de la ciutat: l'emperador pretén mantenir-se per sobre de qualsevol interès dels grups locals, fent-se garant de l'ordre ciutat: intervé personalment per resoldre els litigis entre antioquens, per emprendre mesures econòmiques, i fins i tot per orientar l'esperit religiós dels súbdits.»
 «Al malestar creat per aquestes seves contínues ingerències s'afegeix el descontentament de la població per una nova greu carestia que, també per culpa de la presència de l'exèrcit imperial, fa molt difícil la vida de la ciutat. Aquesta situació genera un clima de tensió molt forta i duu a demostracions obertament hostils a l'emperador: des de la difusió d'uns versos de to mordaç sobre l'emperador, fins a una la processó triomfal per acompanyar el cos del màrtir antioquè Sant Bàbiles, fet retirar per ordre de Julià de la seva tomba el costat del temple de Dafne, per evitar que la seva presència contamini la puresa del déu Apol·lo que ja no fa sentir la seva veu al temple.»
 «Davant els insults dels antioquens, Julià no utilitza els normals mitjans coercitius permesos a la seva autoritat, sinó que decideix respondre a la polèmica en un pla d'igualtat i, fent una elecció definida per Downey «la més increïble que un emperador romà, en el ple de les seves facultats mentals, hagi fet mai», escriu el Misopogon.» (Prato i Micalella, pgg. 11*-24*).
 L'obra d'una banda doncs, respon a aquesta necessitat immediata, la de respondre a l'ofensa del antioquens amb crítica, ironia i sarcasme, però d'altra banda amplia el debat sobre diferents temes polítics, filosòfics i propagandístics, cars a Julià: la crisi econòmica i la responsabilitat de les classes acomodades (els plousioi), la justícia i la injustícia, la filantropia, el conflicte entre sophrosyne i eudaimonia/eleutheria (entesa aquesta última sovint com a llibertinatge, més que com a llibertat), l'ideal estoic del filòsof, la funció de l'emperador com a moderador dels conflictes entre classes socials (limitant el poder dels més rics), la societat hel·lènica com a ideal, del qual Antioquia s'allunya tant. La polèmica religiosa anticristiana és en canvi tractada molt de puntetes (tot i ser present en algun pas), segurament per conveniència en aquesta ocasió.
 Però la idea que travessa longitudinalment – de manera potser involuntària– tot l'escrit és tal vegada el conflicte insalvable entre teoria i praxi polítiques. Com destaca Christian Lacombrade en la seva introducció: «La politique est seulement le domaine du possible. Julien éprouve amèrement aujoud'hui à travers son expérience combien étaient vraies les idées, naguères toutes livresques et abstraites qu'il développeait en inaugurant son règne dans sa Lettre à Thémistius: l'écart est grand qui sépare les intentions des actes, la θεωρία de la πράξις.» (Lacombrade, pg. 152.)
 Les edicions principals del Misopogon són dues, com deia: Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Edizioni dell'Ateneo & Bizzarri, Roma, 1979; L'Empereur Julien, Oevres Complètes, Tome II, 2ème Partie, pgg. 137-209, Ed. Christian Lacombrade, Les Belles Lettres, Paris, 1965 (2003). 
 Quant a traduccions disponibles, les que conec són les que formen part de totes dues edicions de referència. A més a més, hi ha la traducció espanyola de José García Blanco (Gredos, 1982) força propera a la de Lacombrade. Quant a traduccions angleses, naturalment n'hi ha una publicada per Loeb (Wilmer C. Wright) del 1913 que no conec.]

   El poeta Anacreont, com que el destí li va concedir una vida còmoda, va compondre nombrosos poemes de to amè. A Alceu, en canvi, i a Arquíloc de Paros, el déu no els va concedir dedicar la musa a alegries i plaers: obligats d'una manera o un altra¹ a menar una vida dura, usaven la poesia precisament per alleujar el pes del dictat diví, practicant l'escarni d'aquells que els havien perjudicat. 
   En el meu cas, la llei no em permet –com tampoc a tots els altres, suposo– d'acusar personalment qui procuri ser-me hostil sense que l'hagi ofès de cap manera. A més a més, la poesia lírica no té cabuda a la cultura dominant avui en dia entre els homes lliures, ja que dedicar-s'hi ara sembla ser tan reprovable com abans ho era enriquir-se abusivament. Tanmateix, no renunciaré per això a la possible ajuda de les Muses. Creieu-me, vaig veure fins i tot uns bàrbars, Rin enllà, entonant cants feréstecs d'un llenguatge semblant als gralls d'uns ocells roncaires, i tot i així en gaudien. Als poetes dolents al capdavall els passa això, crec, de ser insuportables per a l'oïda del públic, però d'allò més agradables per a ells mateixos. Pensant justament en aquest fet, jo també em repeteixo habitualment la frase d'Ismenies, de qui no comparteixo el talent, però sí –n'estic convençut– l'autoestima, que diu: «Cantaré per a les Muses i per a mi mateix».
   Es tracta d'un cant escrit en prosa que conté nombrosos insults d'allò més grollers, no pas contra els altres, per Zeus! I com podria, si la llei no ho permet? Sinó contra el seu propi creador: escriure contra un mateix, lloances o retrets, no està prohibit per cap llei. D'altra banda, de material per poder-me llançar floretes, per molt que m'agradés, no en tinc gens, però en tinc a manta per poder-me criticar.
   Començaré² doncs per la cara. Ja per natura, diria, no és gens bonica, ni noble, ni juvenil; per sobre, culpa del meu caràcter intractable, hi he afegit a posta aquesta barba espessa, aparentment per castigar-la només pel fet de no ser naturalment bonica. I és per això que m'he resignat a deixar-hi passejar amunt i avall els polls, com animalons pel bosc. No puc menjar àvidament ni beure a galet, ja que haig d'anar amb compte, diria, per no empassar-me, sense adonar-me'n, algun pèl amb el pa. Quant a donar i rebre petons no em sap gens de greu, tot i que la barba sembla presentar, com per altres coses, aquesta molèstia afegida, la de no deixar prémer llavis purs amb llavis més agradables, si són afaitats³, dic jo, com ja va dir un d'aquells que feien poemes a Dafnis amb l'ajuda de Pan i Cal·líope⁴. D'altra banda, vosaltres aneu dient que d'aquests pèls caldria trenar-ne unes cordes: i jo us els poso a disposició, si és que sou capaços d'estirar-los i amb la seva aspror no us feu mal a les blanques mans delicades⁵. I ningú pensi que m'he molestat per aquesta burla, sóc jo que en dono motiu, amb aquest mentó de boc, quan el podria tenir tot llis, com el dels nois bonics o de totes les dones a les quals «per natura se'ls adiu la delicadesa»⁶. Vosaltres en canvi, que maldeu fins i tot en la vellesa per semblar als vostres fills i filles, per refinament de costums o bé per delicadesa de caràcter teniu el mentó ben afaitat, tot deixant entreveure la virilitat per la front, i no per les mandíbules, com nosaltres.

1 ἄλλοτε ἄλλως. Lacombrade y García Blanco tradueixen «el uno y el otro». 
2 ἄρξομαι. Lacombrade, ἀρξάμενος. 
3 He girat l'ordre se dels conceptes, per encaixar millor la frase a la cita de Teòcrit. 
4 Teòcrit 12, 32 [ΑΙΤΗΣ]: «el qual premi els llavis amb llavis més agradables.» 
5 Referència homèrica, precisament a les mans de Liodes, l'única persona educada entre els pretendents (Od. 21, 150. Tr. C. Riba). 
6 Sembla ser una cita de Simònides.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 2-6]