[No
sóc partidari de carregar les traduccions amb comentaris, però en
aquest cas crec que és necessària una petita introducció per
facilitar l'entrada en context al lector no avesat a la literatura i
la història tardoimperials. El Misopogon és una peça que ho
requereix per les nombroses al·lusions a uns antecedents que el
lector pot desconèixer.
Us
facilito doncs unes poques notes, tretes de les dues principals
edicions de referència del Misopogon: la de Lacombrade (París,
1965) i la de Prato i Micalella (Roma, 1979, que és també l'edició
de referència de la present traducció).
«Estem
a principis del 363 i Julià es troba des fa set mesos a la ciutat
d'Antioquia, però les relacions amb la seva població s'havien anat
deteriorant cada cop més, a causa de la rigidesa del seu caràcter
que acaba condicionant de manera pesada la vida de la ciutat:
l'emperador pretén mantenir-se per sobre de qualsevol interès dels
grups locals, fent-se garant de l'ordre ciutat: intervé personalment
per resoldre els litigis entre antioquens, per emprendre mesures
econòmiques, i fins i tot per orientar l'esperit religiós dels
súbdits.»
«Al
malestar creat per aquestes seves contínues ingerències s'afegeix
el descontentament de la població per una nova greu carestia que,
també per culpa de la presència de l'exèrcit imperial, fa molt
difícil la vida de la ciutat. Aquesta situació genera un clima de
tensió molt forta i duu a demostracions obertament hostils a
l'emperador: des de la difusió d'uns versos de to mordaç sobre
l'emperador, fins a una la processó triomfal per acompanyar el cos
del màrtir antioquè Sant Bàbiles, fet retirar per ordre de Julià
de la seva tomba el costat del temple de Dafne, per evitar que la
seva presència contamini la puresa del déu Apol·lo que ja no fa
sentir la seva veu al temple.»
«Davant
els insults dels antioquens, Julià no utilitza els normals mitjans
coercitius permesos a la seva autoritat, sinó que decideix respondre
a la polèmica en un pla d'igualtat i, fent una elecció definida per
Downey «la més increïble que un emperador romà, en el ple de les
seves facultats mentals, hagi fet mai», escriu el Misopogon.»
(Prato i Micalella, pgg. 11*-24*).
L'obra
d'una banda doncs, respon a aquesta necessitat immediata, la de
respondre a l'ofensa del antioquens amb crítica, ironia i sarcasme, però
d'altra banda amplia el debat sobre diferents temes polítics,
filosòfics i propagandístics, cars a Julià: la crisi econòmica i
la responsabilitat de les classes acomodades (els plousioi), la
justícia i la injustícia, la filantropia, el conflicte entre
sophrosyne i eudaimonia/eleutheria (entesa aquesta última sovint com
a llibertinatge, més que com a llibertat), l'ideal estoic del
filòsof, la funció de l'emperador com a moderador dels conflictes
entre classes socials (limitant el poder dels més rics), la societat
hel·lènica com a ideal, del qual Antioquia s'allunya tant. La
polèmica religiosa anticristiana és en canvi tractada molt de
puntetes (tot i ser present en algun pas), segurament per
conveniència en aquesta ocasió.
Però la idea que travessa longitudinalment – de manera potser involuntària– tot l'escrit és tal vegada el conflicte insalvable
entre teoria i praxi polítiques. Com destaca Christian Lacombrade en
la seva introducció: «La politique est seulement le domaine du
possible. Julien éprouve amèrement aujoud'hui à travers son
expérience combien étaient vraies les idées, naguères toutes
livresques et abstraites qu'il développeait en inaugurant son règne
dans sa Lettre à Thémistius: l'écart est grand qui sépare les
intentions des actes, la θεωρία de la
πράξις.» (Lacombrade, pg. 152.)
Les
edicions principals del Misopogon són dues, com deia: Giuliano
Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Edizioni
dell'Ateneo & Bizzarri, Roma, 1979; L'Empereur Julien, Oevres
Complètes, Tome II, 2ème Partie, pgg. 137-209, Ed. Christian
Lacombrade, Les Belles Lettres, Paris, 1965 (2003).
Quant
a traduccions disponibles, les que conec són les que formen part de
totes dues edicions de referència. A més a més, hi ha la traducció
espanyola de José García Blanco (Gredos, 1982) força propera a la
de Lacombrade. Quant a traduccions angleses, naturalment n'hi ha una publicada per Loeb (Wilmer C. Wright) del 1913 que no conec.]
El poeta Anacreont, com que el destí li va concedir una vida còmoda,
va compondre nombrosos poemes de to amè. A Alceu, en canvi, i a
Arquíloc de Paros, el déu no els va concedir dedicar la musa a
alegries i plaers: obligats d'una manera o un altra
a menar una vida dura, usaven la poesia precisament per alleujar el
pes del dictat diví, practicant l'escarni d'aquells que els havien
perjudicat.
En
el meu cas, la llei no em permet –com tampoc a tots els altres,
suposo– d'acusar personalment qui procuri ser-me hostil sense que
l'hagi ofès de cap manera. A més a més, la poesia lírica no té
cabuda a la cultura dominant avui en dia entre els homes lliures, ja
que dedicar-s'hi ara sembla ser tan reprovable com abans ho era
enriquir-se abusivament. Tanmateix, no renunciaré per això a la
possible ajuda de les Muses.
Creieu-me, vaig
veure fins i tot uns bàrbars, Rin enllà, entonant cants feréstecs
d'un llenguatge semblant als gralls d'uns ocells roncaires, i tot i
així en gaudien. Als poetes dolents al capdavall els passa això,
crec, de ser insuportables per a l'oïda del públic, però
d'allò més agradables per a ells mateixos. Pensant justament en
aquest fet, jo també em repeteixo habitualment la frase d'Ismenies,
de qui no comparteixo el talent, però sí –n'estic convençut–
l'autoestima, que diu: «Cantaré per a les Muses i per a mi mateix».
Es
tracta d'un cant escrit en prosa que conté nombrosos insults d'allò
més grollers, no pas contra els altres, per Zeus! I com podria, si
la llei no ho permet? Sinó contra el seu propi creador: escriure
contra un mateix, lloances o retrets, no està prohibit per cap llei.
D'altra banda, de material per poder-me llançar floretes, per molt
que m'agradés, no en tinc gens, però en tinc a manta per poder-me
criticar.
Començaré
doncs per la cara. Ja per natura, diria, no és gens bonica, ni
noble, ni juvenil; per sobre, culpa del meu caràcter intractable, hi
he afegit a posta aquesta barba espessa, aparentment per castigar-la
només pel fet de no ser naturalment bonica. I és per això que m'he
resignat a deixar-hi passejar amunt i avall els polls, com animalons
pel bosc. No puc menjar àvidament ni beure a galet, ja que haig
d'anar amb compte, diria, per no empassar-me, sense adonar-me'n,
algun pèl amb el pa. Quant a donar i rebre petons no em sap gens de
greu, tot i que la barba sembla presentar, com per altres coses,
aquesta molèstia afegida, la de no deixar prémer llavis purs amb
llavis més
agradables, si
són afaitats,
dic jo, com ja va dir un d'aquells que feien poemes a Dafnis amb
l'ajuda de Pan i Cal·líope.
D'altra banda, vosaltres aneu dient que d'aquests pèls caldria
trenar-ne unes cordes: i jo us els poso a disposició, si és que sou
capaços d'estirar-los i amb la seva aspror no us feu mal a les
blanques mans delicades.
I ningú pensi que m'he molestat per aquesta burla, sóc jo que en
dono motiu, amb aquest mentó de boc, quan el podria tenir tot llis,
com el dels nois bonics o de totes les dones a les quals «per
natura se'ls adiu la delicadesa».
Vosaltres en canvi, que maldeu fins i tot en la vellesa per semblar
als vostres fills i filles, per refinament de costums o bé per
delicadesa de caràcter teniu el mentó ben afaitat, tot deixant
entreveure la virilitat per la front, i no per les mandíbules, com
nosaltres.
