[No
sóc partidari de carregar les traduccions amb comentaris, però en
aquest cas crec que és necessària una petita introducció per
facilitar l'entrada en context al lector no avesat a la literatura i
la història tardoimperials. El Misopogon és una peça que ho
requereix per les nombroses al·lusions a uns antecedents que el
lector pot desconèixer.
Us facilito doncs unes poques notes, tretes de les dues principals edicions de referència del Misopogon: la de Lacombrade (París, 1965) i la de Prato i Micalella (Roma, 1979, que és també l'edició de referència de la present traducció).
«Estem a principis del 363 i Julià es troba des fa set mesos a la ciutat d'Antioquia, però les relacions amb la seva població s'havien anat deteriorant cada cop més, a causa de la rigidesa del seu caràcter que acaba condicionant de manera pesada la vida de la ciutat: l'emperador pretén mantenir-se per sobre de qualsevol interès dels grups locals, fent-se garant de l'ordre ciutat: intervé personalment per resoldre els litigis entre antioquens, per emprendre mesures econòmiques, i fins i tot per orientar l'esperit religiós dels súbdits.»
«Al malestar creat per aquestes seves contínues ingerències s'afegeix el descontentament de la població per una nova greu carestia que, també per culpa de la presència de l'exèrcit imperial, fa molt difícil la vida de la ciutat. Aquesta situació genera un clima de tensió molt forta i duu a demostracions obertament hostils a l'emperador: des de la difusió d'uns versos de to mordaç sobre l'emperador, fins a una la processó triomfal per acompanyar el cos del màrtir antioquè Sant Bàbiles, fet retirar per ordre de Julià de la seva tomba el costat del temple de Dafne, per evitar que la seva presència contamini la puresa del déu Apol·lo que ja no fa sentir la seva veu al temple.»
«Davant els insults dels antioquens, Julià no utilitza els normals mitjans coercitius permesos a la seva autoritat, sinó que decideix respondre a la polèmica en un pla d'igualtat i, fent una elecció definida per Downey «la més increïble que un emperador romà, en el ple de les seves facultats mentals, hagi fet mai», escriu el Misopogon.» (Prato i Micalella, pgg. 11*-24*).
L'obra d'una banda doncs, respon a aquesta necessitat immediata, la de respondre a l'ofensa del antioquens amb crítica, ironia i sarcasme, però d'altra banda amplia el debat sobre diferents temes polítics, filosòfics i propagandístics, cars a Julià: la crisi econòmica i la responsabilitat de les classes acomodades (els plousioi), la justícia i la injustícia, la filantropia, el conflicte entre sophrosyne i eudaimonia/eleutheria (entesa aquesta última sovint com a llibertinatge, més que com a llibertat), l'ideal estoic del filòsof, la funció de l'emperador com a moderador dels conflictes entre classes socials (limitant el poder dels més rics), la societat hel·lènica com a ideal, del qual Antioquia s'allunya tant. La polèmica religiosa anticristiana és en canvi tractada molt de puntetes (tot i ser present en algun pas), segurament per conveniència en aquesta ocasió.
Però la idea que travessa longitudinalment – de manera potser involuntària– tot l'escrit és tal vegada el conflicte insalvable entre teoria i praxi polítiques. Com destaca Christian Lacombrade en la seva introducció: «La politique est seulement le domaine du possible. Julien éprouve amèrement aujoud'hui à travers son expérience combien étaient vraies les idées, naguères toutes livresques et abstraites qu'il développeait en inaugurant son règne dans sa Lettre à Thémistius: l'écart est grand qui sépare les intentions des actes, la θεωρία de la πράξις.» (Lacombrade, pg. 152.)
Les edicions principals del Misopogon són dues, com deia: Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Edizioni dell'Ateneo & Bizzarri, Roma, 1979; L'Empereur Julien, Oevres Complètes, Tome II, 2ème Partie, pgg. 137-209, Ed. Christian Lacombrade, Les Belles Lettres, Paris, 1965 (2003).
Quant a traduccions disponibles, les que conec són les que formen part de totes dues edicions de referència. A més a més, hi ha la traducció espanyola de José García Blanco (Gredos, 1982) força propera a la de Lacombrade. Quant a traduccions angleses, naturalment n'hi ha una publicada per Loeb (Wilmer C. Wright) del 1913 que no conec.]
Us facilito doncs unes poques notes, tretes de les dues principals edicions de referència del Misopogon: la de Lacombrade (París, 1965) i la de Prato i Micalella (Roma, 1979, que és també l'edició de referència de la present traducció).
«Estem a principis del 363 i Julià es troba des fa set mesos a la ciutat d'Antioquia, però les relacions amb la seva població s'havien anat deteriorant cada cop més, a causa de la rigidesa del seu caràcter que acaba condicionant de manera pesada la vida de la ciutat: l'emperador pretén mantenir-se per sobre de qualsevol interès dels grups locals, fent-se garant de l'ordre ciutat: intervé personalment per resoldre els litigis entre antioquens, per emprendre mesures econòmiques, i fins i tot per orientar l'esperit religiós dels súbdits.»
«Al malestar creat per aquestes seves contínues ingerències s'afegeix el descontentament de la població per una nova greu carestia que, també per culpa de la presència de l'exèrcit imperial, fa molt difícil la vida de la ciutat. Aquesta situació genera un clima de tensió molt forta i duu a demostracions obertament hostils a l'emperador: des de la difusió d'uns versos de to mordaç sobre l'emperador, fins a una la processó triomfal per acompanyar el cos del màrtir antioquè Sant Bàbiles, fet retirar per ordre de Julià de la seva tomba el costat del temple de Dafne, per evitar que la seva presència contamini la puresa del déu Apol·lo que ja no fa sentir la seva veu al temple.»
«Davant els insults dels antioquens, Julià no utilitza els normals mitjans coercitius permesos a la seva autoritat, sinó que decideix respondre a la polèmica en un pla d'igualtat i, fent una elecció definida per Downey «la més increïble que un emperador romà, en el ple de les seves facultats mentals, hagi fet mai», escriu el Misopogon.» (Prato i Micalella, pgg. 11*-24*).
L'obra d'una banda doncs, respon a aquesta necessitat immediata, la de respondre a l'ofensa del antioquens amb crítica, ironia i sarcasme, però d'altra banda amplia el debat sobre diferents temes polítics, filosòfics i propagandístics, cars a Julià: la crisi econòmica i la responsabilitat de les classes acomodades (els plousioi), la justícia i la injustícia, la filantropia, el conflicte entre sophrosyne i eudaimonia/eleutheria (entesa aquesta última sovint com a llibertinatge, més que com a llibertat), l'ideal estoic del filòsof, la funció de l'emperador com a moderador dels conflictes entre classes socials (limitant el poder dels més rics), la societat hel·lènica com a ideal, del qual Antioquia s'allunya tant. La polèmica religiosa anticristiana és en canvi tractada molt de puntetes (tot i ser present en algun pas), segurament per conveniència en aquesta ocasió.
Però la idea que travessa longitudinalment – de manera potser involuntària– tot l'escrit és tal vegada el conflicte insalvable entre teoria i praxi polítiques. Com destaca Christian Lacombrade en la seva introducció: «La politique est seulement le domaine du possible. Julien éprouve amèrement aujoud'hui à travers son expérience combien étaient vraies les idées, naguères toutes livresques et abstraites qu'il développeait en inaugurant son règne dans sa Lettre à Thémistius: l'écart est grand qui sépare les intentions des actes, la θεωρία de la πράξις.» (Lacombrade, pg. 152.)
Les edicions principals del Misopogon són dues, com deia: Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Edizioni dell'Ateneo & Bizzarri, Roma, 1979; L'Empereur Julien, Oevres Complètes, Tome II, 2ème Partie, pgg. 137-209, Ed. Christian Lacombrade, Les Belles Lettres, Paris, 1965 (2003).
Quant a traduccions disponibles, les que conec són les que formen part de totes dues edicions de referència. A més a més, hi ha la traducció espanyola de José García Blanco (Gredos, 1982) força propera a la de Lacombrade. Quant a traduccions angleses, naturalment n'hi ha una publicada per Loeb (Wilmer C. Wright) del 1913 que no conec.]
El poeta Anacreont, com que el destí li va concedir una vida còmoda, va compondre nombrosos poemes de to amè. A Alceu, en canvi, i a Arquíloc de Paros, el déu no els va concedir dedicar la musa a alegries i plaers: obligats d'una manera o un altra1 a menar una vida dura, usaven la poesia precisament per alleujar el pes del dictat diví, practicant l'escarni d'aquells que els havien perjudicat.
En el meu cas, la llei no em permet –com tampoc a tots els altres, suposo– d'acusar personalment qui procuri ser-me hostil sense que l'hagi ofès de cap manera. A més a més, la poesia lírica no té cabuda a la cultura dominant avui en dia entre els homes lliures, ja que dedicar-s'hi ara sembla ser tan reprovable com abans ho era enriquir-se abusivament. Tanmateix, no renunciaré per això a la possible ajuda de les Muses. Creieu-me, vaig veure fins i tot uns bàrbars, Rin enllà, entonant cants feréstecs d'un llenguatge semblant als gralls d'uns ocells roncaires, i tot i així en gaudien. Als poetes dolents al capdavall els passa això, crec, de ser insuportables per a l'oïda del públic, però d'allò més agradables per a ells mateixos. Pensant justament en aquest fet, jo també em repeteixo habitualment la frase d'Ismenies, de qui no comparteixo el talent, però sí –n'estic convençut– l'autoestima, que diu: «Cantaré per a les Muses i per a mi mateix».
Es tracta d'un cant escrit en prosa que conté nombrosos insults d'allò més grollers, no pas contra els altres, per Zeus! I com podria, si la llei no ho permet? Sinó contra el seu propi creador: escriure contra un mateix, lloances o retrets, no està prohibit per cap llei. D'altra banda, de material per poder-me llançar floretes, per molt que m'agradés, no en tinc gens, però en tinc a manta per poder-me criticar.
Començaré2 doncs per la cara. Ja per natura, diria, no és gens bonica, ni noble, ni juvenil; per sobre, culpa del meu caràcter intractable, hi he afegit a posta aquesta barba espessa, aparentment per castigar-la només pel fet de no ser naturalment bonica. I és per això que m'he resignat a deixar-hi passejar amunt i avall els polls, com animalons pel bosc. No puc menjar àvidament ni beure a galet, ja que haig d'anar amb compte, diria, per no empassar-me, sense adonar-me'n, algun pèl amb el pa. Quant a donar i rebre petons no em sap gens de greu, tot i que la barba sembla presentar, com per altres coses, aquesta molèstia afegida, la de no deixar prémer llavis purs amb llavis més agradables, si són afaitats3, dic jo, com ja va dir un d'aquells que feien poemes a Dafnis amb l'ajuda de Pan i Cal·líope4. D'altra banda, vosaltres aneu dient que d'aquests pèls caldria trenar-ne unes cordes: i jo us els poso a disposició, si és que sou capaços d'estirar-los i amb la seva aspror no us feu mal a les blanques mans delicades5. I ningú pensi que m'he molestat per aquesta burla, sóc jo que en dono motiu, amb aquest mentó de boc, quan el podria tenir tot llis, com el dels nois bonics o de totes les dones a les quals «per natura se'ls adiu la delicadesa»6. Vosaltres en canvi, que maldeu fins i tot en la vellesa per semblar als vostres fills i filles, per refinament de costums o bé per delicadesa de caràcter teniu el mentó ben afaitat, tot deixant entreveure la virilitat per la front, i no per les mandíbules, com nosaltres.
1 ἄλλοτε
ἄλλως. Lacombrade
y García Blanco tradueixen «el uno y el otro».
2 ἄρξομαι. Lacombrade, ἀρξάμενος.
3 He girat l'ordre se dels conceptes, per encaixar millor la frase a la cita de Teòcrit.
4 Teòcrit 12, 32 [ΑΙΤΗΣ]: «el qual premi els llavis amb llavis més agradables.»
5 Referència homèrica, precisament a les mans de Liodes, l'única persona educada entre els pretendents (Od. 21, 150. Tr. C. Riba).
6 Sembla ser una cita de Simònides.
2 ἄρξομαι. Lacombrade, ἀρξάμενος.
3 He girat l'ordre se dels conceptes, per encaixar millor la frase a la cita de Teòcrit.
4 Teòcrit 12, 32 [ΑΙΤΗΣ]: «el qual premi els llavis amb llavis més agradables.»
5 Referència homèrica, precisament a les mans de Liodes, l'única persona educada entre els pretendents (Od. 21, 150. Tr. C. Riba).
6 Sembla ser una cita de Simònides.
[Giuliano
Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg.
2-6]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada