Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (6)

   «L'emperador va celebrar un sacrifici al temple de Zeus una vegada, i després al de Tique; al de Demèter hi va anar tres vegades seguides» –i he oblidat quants cops vaig anar al temple de Dafne, deixat decaure per la descurança dels zeladors i enfonsat per les bretolades de gent sense déu–. «Ve el cap d'any¹ Siríac² i de nou l'emperador va al temple de Zeus Filios, llavors ve la festa nacional³ i l'emperador va al temple de Tique. Després d'abstenir-se'n en un dia prohibit, resa al temple de Zeus Filios segons els preceptes dels avantpassats. Però qui suportarà un emperador que no para d'anar als temples, quan en canvi podria molestar els déus un cop o dos i d'altra banda celebrar les festes importants, comuns a tot el poble, on poden participar-hi no només aquells que coneixen els déus sinó també la resta, dels quals està plena la ciutat? Allò seria un plaer, un goig, que hom tindria el gust de provar en tot moment veient dansar tanta gent, homes, nois i dones.»

   Quan doncs penso en aquestes coses us felicito per la vostra sort, però no m'enfado amb mi mateix: les tinc en gran estima, potser per efecte d'algun déu. Per això tampoc m'ofenc, que us sigui clar, amb qui li molesten la meva manera de viure i els meus valors. I per iniciativa pròpia hi he afegit com més mofes em sigui possible, abocant en contra meu aquestes ofenses amb més profusió encara, atès que per niciesa, des d'un bon principi no he entès com és el tarannà de la ciutat (i això que, de llibres, estic segur que no en vaig remenar menys que ningú dels meus coetanis).

1Νεομηνία.

2Era el dia 1 d'octubre.

3El cap d'any.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 24-26]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (5)

   Mireu, també vull fer el ridícul des d'un altre punt de vista:

   «Freqüentes els temples, sí tu, misantrop, malcarat, malvat per excel·lència. Per tu, el poble va en massa als llocs sagrats, sense oblidar la gran majoria dels alts funcionaris, i et reben amb entusiasme, amb visques i aplaudiments, als temples, com si fossin a teatre. Aleshores per què no n'estàs content i no els elogies, ans al contrari, pretens saber-ne més que l'Apol·lo Pici, i al mig de la gent engegues discursassos i els renyes amb acritud mentre criden, dient-los precisament això del seu comportament: "Vosaltres veniu ben poc als temples per visitar els déus, en canvi, per mi, us hi precipiteu, omplint-los de xivarri, quan en canvi el que s'adiu a unes persones serioses i educades és resar en silenci per demanar als déus els seus favors. No heu sentit la recomanació d'Homer «Closa la boca, per dintre...¹», ni com Odisseu va frenar Euriclea, sorpresa per la seva gran empresa, «Fes l'alegria per dins, anciana, i reten-te, no ululis»²? Mireu, les troianes les va representar en el seu poema pregant no pas a Príam o a algunes de les seves esposes, filles o fills, ni fins i tot a Hèctor (encara que a ell, explica, els troians el pregaven com a un déu), sinó a Atena, totes van aixecar les mans udolant³, diu; actitud bàrbara certament aquesta, pròpia de les dones, però no falta al respecte dels déus com el vostre comportament. La raó és que elogieu els homes abans que els déus, o més aviat, aduleu els homes com jo abans que els déus. Mentre que allò ideal, crec, seria no pas adular aquells, sinó servir-los amb seriositat."»

   Vet aquí que de nou, trec els tòpics de sempre i no em permeto a mi mateix parlar tal com surt, amb confiança i llibertat, sinó que arribo al punt d'autocalumniar-me. Amb gent que no només no accepta l'autoritat dels governants, sinó que tampoc la dels déus, aquesta mena de discursos un els fa per semblar un bon home, un pare indulgent, quan per natura és un malvat com jo.

   «Aleshores suporta que aquesta gent t'odiï i t'insulti, d'amagat i també obertament, atès que vas tractar de llagoters aquells que, dins dels temples, t'aclamaven en veure't. En realitat, no has tingut, crec, la intenció d'adaptar-te a la conducta, l'estil de vida, el caràcter de la gent. Deixem-ho aquí!»

   «I això altre qui ho suportarà? La nit dorms generalment sol i no hi ha res que estovi el teu cor esquerp i feréstec: l'accés a qualsevol mena de tendresa està barrat. I el pitjor de tot és que t'agrada una vida així, t'encanta ser objecte de les imprecacions de tothom. Llavors t'irrites si sents dir coses semblants de tu? En canvi no seria gens descabellat donar les gràcies a aquells que per generositat t'aconsellen suaument amb versos anapèstics d'afaitar-te la cara i (començant primer per tu) de presentar a aquest poble rialler espectacles bonics de tota mena: actors, ballarins, dones de poca vergonya, nois gairebé tan bonics com unes dones, homes que es depilen no tan sols a les galtes, sinó tot el cos, per tal de semblar més llisos que les dones als ulls de qui trobin pel carrer, i festes i celebracions, no pas –per Zeus!– les sagrades, en les quals cal moderació: d'aquestes, n'hi ha un munt, com les glans, i n'estem farts.»

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 18-24]

1 L'expressió és presa de Ilíada 7, 195, on on Aias demana als grecs que preguin Zeus perquè ell pugui vèncer Hèctor (Trad. M. Peix). I demana que ho facin en silenci perquè no els sentin els enemics.

2 Odissea 22, 411. Trad. C. Riba.

3 Ilíada, 6, 301. Trad. M. Peix.

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (4)

   Vet aquí doncs que també entre els celtes, com el misantrop de Menandre, jo mateix em feia la vida més dura. En tot cas la rudesa dels celtes podia suportar aquestes actituds, mentre que òbviament una ciutat pròspera, feliç i populosa es molesta, tan plena de ballarins i flautistes com és, on els actors són més que els seus habitants i on no hi ha respecte pels governants: enrojolar-se s'adiu a homes fluixos, perquè als homes de veritat com vosaltres, els va la gresca fins a trenc d'alba, la festa nocturna, no pas ensenyar de paraules que menysteniu les lleis, sinó demostrar-ho amb els fets (i efectivament les lleis es guanyen el respecte mitjançant els governants, així que, aquells que ofenen els governants, encara més trepitgen les lleis). El fet que n'esteu satisfets, ho demostreu arreu, especialment a les places i als teatres: el poble amb aplaudiments i visques, i els prohoms amb la fama que adquireixen a tots els nivells per finançar aquesta mena de festes, que ni Soló l'atenès va veure en la seva trobada amb Cresos, el rei de Lídia. Tots bonics, alts i ben afaitats, tant joves com vells, imitadors dels feacis i de la seva felicitat, preferint a la pietat «els vestits de mudar i els banys calents i la colga¹».

   «Realment² pensaves que el teu caràcter feréstec, la teva antipatia i ximpleria es poguessin adaptar a tot això? Ignorant, busca-raons que ets, tan insensata és aquesta ment infantil teva (i això que el populatxo en diu sàvia), de debò penses que cal decorar-la, guarnir-la amb la saviesa? T'equivoques! Perquè primer de tot no sabem què diantre és la saviesa, només en sentim el nom sense veure'n cap aplicació concreta. Si això és tal com pretens tu, és a dir, saber que s'ha de obeir als déus i a les lleis, adreçar-nos de igual a igual a la gent del nostre rang, i acceptar amb més disponibilitat encara que, entre aquests, n'hi ha que són millors que altres, tenir cura i atenció que els pobres no pateixin gens d'abusos per part dels rics i suportar per això maldecaps –tal com tu deus haver suportat sovint–, enemistats, enuigs i insolències; després també aguantar això amb calma sense irritar-se ni cedir a la ira en la mesura que sigui possible, i amb contenció; i si a més a més es considera un efecte de la saviesa abstenir-se de qualsevol plaer –encara que en públic no sembli massa indecorós o reprovable, ben conscient que qui té la costum a passar-se de ratlla davant de tothom i li agraden els espectacles no pot ser savi en en privat, a casa seva, d'amagat–; en fi, si la saviesa és de debò cosa semblant t'has fet mal amb les teves pròpies mans i has fet mal a nosaltres que per sobre de tot ni tan sols podem sentir el nom de «servitud», ni als déus ni a les lleis, car la llibertat³ absoluta és bonica. I quanta hipocresia! Dius que no ets senyor i no vols ni sentir-ho dir –t'ofens i tot, tant que has obligat la gent, encara que acostumada de fa temps, a no fer servir, en tant que odiós, aquest nom que indica el poder–, però ens obligues a ser esclaus de les autoritats i de les lleis. De veritat, quant millor hauria estat que t'haguessis deixat dir «senyor» i ens haguessis deixat lliures, tu, l'home més benèvol de paraules i el més dur en la pràctica! A més a més, molestes els rics, obligant-los a moderar-se als tribunals, i impedeixes als pobres de testificar falsedats. Eliminant els teatres, els actors, els dansadors vas arruïnar la ciutat, així que, no hi ha res de bo de part teva excepte la pedanteria. I com que ara fa set mesos que la suportem, ens hem hagut d'avenir a pregar les velletes freqüentadores de cementiris que ens alliberin d'aquesta enorme desgràcia⁴. Pel que fa a nosaltres, hem fet el mateix gràcies als nostres acudits verds⁵, fent de tu la diana de mofes com si fossin dards. I com penses aguantar els dards dels perses, amic meu, si tremoles amb els nostres acudits?»

1 Odissea 8, 249. Trad. C. Riba.

2 Inicia el primer dels nombrosos discursos directes que hi ha a l'obra.

3 El mot ἐλεύθερον/ἐλευθερία és tractat al llarg de tota l'obra en la seva duplicitat i ambigüitat, és a dir, basculant per tot el seu domini semàntic (llibertat - llibertinatge). Julià utilitza constantment aquesta ambigüitat per destacar irònicament el comportament del antioquens que ell considera intemperant, anàrquic, arrauxat, llibertí...

4 L'imatge de les les velles cristianes resant a les esglésies (cementiri=església) perquè el Senyor l'alliberi de l'emperador és de notable eficàcia. Julià, els antioquens, se'ls imagina també molt supersticiosos.

5 L'Autor juga amb el doble sentit del mot εὐτραπελία. En època clàssica té el de «argúcia, subtilesa», i en època tardoimperial el de «grolleria».

 [Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 14-18]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (3)

   I tal vegada això ja era una demostració tremendament eficaç del meu caràcter viciós, però jo hi afegeixo sempre quelcom d'estrafolari: odio les curses de cavalls com els morosos la plaça del mercat. Hi vaig doncs rarament en ocasió d'alguna celebració i no m'hi quedo tot el dia, com solien fer el meu cosí, el meu oncle i el meu germà de sang. Havent assistit en total a sis curses, sense comportar-me com algú que li agradi la cosa, ni tampoc, per Zeus, girant-me d'esquena com algú que s'hi avorreix, agafo la sortida tot content.

   Això és pel que fa a la vida en públic: realment quina part més petita he explicat dels perjudicis que us he causat! I la vida privada? Les nits passades maldormint sobre una màrfega i la dieta d'allò més pobra m'han forjat un caràcter esquerp, incompatible amb una ciutat refinada. I és clar, no és per culpa vostra que em porto així. Un engany terrible i insensat em té agafat des que era nen, induint-me a fer la guerra al meu ventre, i jo no li permeto omplir-se de menjar. Rarament doncs m'ha passat de vomitar. Recordo que això se'm va esdevenir una vegada des que sóc Cèsar, per casualitat, no pas per indigestió. Llavors cal fer memòria d'aquesta història, de per si gens agradable però, precisament per això, del tot congenial a la meva natura.

   Estava passant l'hivern pels volts de la meva estimada Lutècia –així els celtes anomenen la ciutadella dels parisis– hi ha un illot al mig del riu, tot envoltat per una muralla, uns ponts de fusta hi arriben per totes dues ribes. Rarament el riu baixa o creix, la major part del temps és igual, tant a l'estiu com a l'hivern. Amb una aigua d'allò més dolça i pura a la vista i al paladar. Fet i fet, vivint en una illa, és necessari treure l'aigua del riu. Allà l'hivern és més temperat, bé pel calor de l'Oceà, atès que en dista menys de nou-cents estadis i de l'aigua s'allibera un oratge suau (l'aigua del mar sembla ser més calenta que l'aigua dolça), bé per aquesta o per alguna altra causa que se m'escapa, la qüestió és més o menys així, que els habitants hi gaudeixen d'un hivern més suau. Els hi creix bonica la vinya, i a més hi ha figueres que es conreen protegint-les del fred amb palla de blat o quelcom similar, per exemple una túnica, que allunya els danys que provoca el clima a les plantes. Doncs bé, va venir un hivern més rígid que d'habitud i el riu duia uns blocs de gel, com de marbre: segurament coneixeu el marbre frigi, els trossos de gel semblaven això, del mateix color blanc, i baixaven tot junts, tant que ja li faltava poc per formar un passadís compacte, com un pont sobre la corrent. Com que feia més fred que d'habitud per aquells indrets i la meva habitació no s'escalfava amb una estufa, així com se solia fer a la majoria de les cases d'allà –i això malgrat estar preparada a rebre la calor (per culpa, crec, de la meva matusseria i misantropia orientada naturalment contra mi mateix, ja que sense aquesta comoditat pretenia acostumar-me a suportar aquest clima)–, com que el fred estava doncs generalitzat i anava augmentant cada dia, ni així vaig permetre als meus criats d'esclafar la casa, tement que sortís la humitat de les parets, i vaig ordenar que portessin dins de casa foc desgastat, tot afegint-hi unes brases ardents en quantitat d'allò més reduïda. Tot i no haver-ne apilades gaires, van generar unes exhalacions de les parets que em van adormir. Amb el cap inflat, poc va faltar que morís, però em van portar a l'exterior i els metges van aconsellar vomitar el menjar que havia ingerit fa poc (i que tampoc era gaire, per Zeus!), vaig perbocar, i em vaig trobar millor. Vaig passar una nit més tranquil·la i el dia desprès ja podia fer vida normal.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 8-14]