Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (4)

   Vet aquí doncs que també entre els celtes, com el misantrop de Menandre, jo mateix em feia la vida més dura. En tot cas la rudesa dels celtes podia suportar aquestes actituds, mentre que òbviament una ciutat pròspera, feliç i populosa es molesta, tan plena de ballarins i flautistes com és, on els actors són més que els seus habitants i on no hi ha respecte pels governants: enrojolar-se s'adiu a homes fluixos, perquè als homes de veritat com vosaltres, els va la gresca fins a trenc d'alba, la festa nocturna, no pas ensenyar de paraules que menysteniu les lleis, sinó demostrar-ho amb els fets (i efectivament les lleis es guanyen el respecte mitjançant els governants, així que, aquells que ofenen els governants, encara més trepitgen les lleis). El fet que n'esteu satisfets, ho demostreu arreu, especialment a les places i als teatres: el poble amb aplaudiments i visques, i els prohoms amb la fama que adquireixen a tots els nivells per finançar aquesta mena de festes, que ni Soló l'atenès va veure en la seva trobada amb Cresos, el rei de Lídia. Tots bonics, alts i ben afaitats, tant joves com vells, imitadors dels feacis i de la seva felicitat, preferint a la pietat «els vestits de mudar i els banys calents i la colga¹».

   «Realment² pensaves que el teu caràcter feréstec, la teva antipatia i ximpleria es poguessin adaptar a tot això? Ignorant, busca-raons que ets, tan insensata és aquesta ment infantil teva (i això que el populatxo en diu sàvia), de debò penses que cal decorar-la, guarnir-la amb la saviesa? T'equivoques! Perquè primer de tot no sabem què diantre és la saviesa, només en sentim el nom sense veure'n cap aplicació concreta. Si això és tal com pretens tu, és a dir, saber que s'ha de obeir als déus i a les lleis, adreçar-nos de igual a igual a la gent del nostre rang, i acceptar amb més disponibilitat encara que, entre aquests, n'hi ha que són millors que altres, tenir cura i atenció que els pobres no pateixin gens d'abusos per part dels rics i suportar per això maldecaps –tal com tu deus haver suportat sovint–, enemistats, enuigs i insolències; després també aguantar això amb calma sense irritar-se ni cedir a la ira en la mesura que sigui possible, i amb contenció; i si a més a més es considera un efecte de la saviesa abstenir-se de qualsevol plaer –encara que en públic no sembli massa indecorós o reprovable, ben conscient que qui té la costum a passar-se de ratlla davant de tothom i li agraden els espectacles no pot ser savi en en privat, a casa seva, d'amagat–; en fi, si la saviesa és de debò cosa semblant t'has fet mal amb les teves pròpies mans i has fet mal a nosaltres que per sobre de tot ni tan sols podem sentir el nom de «servitud», ni als déus ni a les lleis, car la llibertat³ absoluta és bonica. I quanta hipocresia! Dius que no ets senyor i no vols ni sentir-ho dir –t'ofens i tot, tant que has obligat la gent, encara que acostumada de fa temps, a no fer servir, en tant que odiós, aquest nom que indica el poder–, però ens obligues a ser esclaus de les autoritats i de les lleis. De veritat, quant millor hauria estat que t'haguessis deixat dir «senyor» i ens haguessis deixat lliures, tu, l'home més benèvol de paraules i el més dur en la pràctica! A més a més, molestes els rics, obligant-los a moderar-se als tribunals, i impedeixes als pobres de testificar falsedats. Eliminant els teatres, els actors, els dansadors vas arruïnar la ciutat, així que, no hi ha res de bo de part teva excepte la pedanteria. I com que ara fa set mesos que la suportem, ens hem hagut d'avenir a pregar les velletes freqüentadores de cementiris que ens alliberin d'aquesta enorme desgràcia⁴. Pel que fa a nosaltres, hem fet el mateix gràcies als nostres acudits verds⁵, fent de tu la diana de mofes com si fossin dards. I com penses aguantar els dards dels perses, amic meu, si tremoles amb els nostres acudits?»

1 Odissea 8, 249. Trad. C. Riba.

2 Inicia el primer dels nombrosos discursos directes que hi ha a l'obra.

3 El mot ἐλεύθερον/ἐλευθερία és tractat al llarg de tota l'obra en la seva duplicitat i ambigüitat, és a dir, basculant per tot el seu domini semàntic (llibertat - llibertinatge). Julià utilitza constantment aquesta ambigüitat per destacar irònicament el comportament del antioquens que ell considera intemperant, anàrquic, arrauxat, llibertí...

4 L'imatge de les les velles cristianes resant a les esglésies (cementiri=església) perquè el Senyor l'alliberi de l'emperador és de notable eficàcia. Julià, els antioquens, se'ls imagina també molt supersticiosos.

5 L'Autor juga amb el doble sentit del mot εὐτραπελία. En època clàssica té el de «argúcia, subtilesa», i en època tardoimperial el de «grolleria».

 [Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 14-18]