Mireu, també vull fer
el ridícul des d'un altre punt de vista:
«Freqüentes els
temples, sí tu, misantrop, malcarat, malvat per excel·lència. Per tu,
el poble va en massa als llocs sagrats, sense oblidar la
gran majoria dels alts funcionaris, i et reben amb entusiasme, amb
visques i aplaudiments, als temples, com si fossin a teatre.
Aleshores per què no n'estàs content i no els elogies, ans al
contrari, pretens saber-ne més que l'Apol·lo Pici, i al mig de la
gent engegues discursassos i els renyes amb acritud mentre criden,
dient-los precisament això del seu comportament: "Vosaltres
veniu ben poc als temples per visitar els déus, en canvi, per mi, us
hi precipiteu,
omplint-los
de xivarri,
quan en canvi el
que s'adiu a
unes
persones serioses
i educades és
resar en silenci
per demanar als déus els seus favors. No heu sentit la recomanació
d'Homer «Closa
la boca,
per
dintre...1»,
ni com Odisseu
va frenar Euriclea, sorpresa per la seva gran empresa, «Fes
l'alegria per dins, anciana, i reten-te, no ululis»2?
Mireu,
les troianes les va representar en el seu poema pregant no
pas a Príam o a
algunes de les
seves esposes, filles o fills, ni fins i tot a
Hèctor (encara que a
ell, explica, els troians el pregaven com a un déu), sinó
a Atena, totes
van
aixecar
les mans udolant3,
diu; actitud bàrbara certament aquesta, pròpia de les dones, però
no falta al respecte dels déus
com el vostre comportament. La
raó és que elogieu els homes abans
que els
déus, o més
aviat, aduleu els
homes com jo
abans que els déus. Mentre
que allò ideal,
crec, seria no pas adular aquells, sinó servir-los amb seriositat."»
Vet
aquí que de
nou, trec els
tòpics de
sempre i no em
permeto a mi mateix
parlar tal com surt, amb confiança i llibertat, sinó que arribo al
punt d'autocalumniar-me.
Amb gent que no
només no
accepta l'autoritat dels
governants, sinó que
tampoc la dels
déus, aquesta
mena de discursos un els fa per
semblar
un bon home, un pare indulgent, quan per natura és un malvat com jo.
«Aleshores
suporta que aquesta gent t'odiï i t'insulti, d'amagat i també
obertament, atès que vas tractar
de llagoters
aquells que,
dins dels temples, t'aclamaven en veure't.
En realitat,
no
has tingut,
crec,
la intenció
d'adaptar-te
a la conducta,
l'estil de vida, el caràcter de la gent. Deixem-ho
aquí!»
«I
això
altre qui ho suportarà? La nit dorms generalment sol i no hi ha res
que estovi el teu cor esquerp i feréstec: l'accés a
qualsevol mena de tendresa està barrat.
I el pitjor de
tot és que
t'agrada
una vida així, t'encanta
ser objecte de les imprecacions de tothom. Llavors
t'irrites si sents dir coses semblants de tu?
En
canvi no seria
gens
descabellat donar les gràcies a aquells que per generositat
t'aconsellen suaument amb versos anapèstics d'afaitar-te la cara i
(començant primer per tu) de
presentar a
aquest poble rialler espectacles bonics
de tota mena:
actors, ballarins, dones de
poca vergonya, nois gairebé
tan bonics com unes
dones, homes que
es depilen no tan sols a les galtes, sinó tot el cos, per tal de
semblar més llisos
que les dones als ulls de
qui
trobin pel carrer,
i
festes i
celebracions, no pas –per Zeus!– les sagrades, en les quals cal
moderació: d'aquestes, n'hi ha un munt, com les glans, i n'estem
farts.»
[Giuliano
Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg.
18-24]
1 L'expressió
és presa de Ilíada 7, 195, on on Aias demana als grecs que preguin
Zeus perquè ell pugui vèncer Hèctor (Trad. M. Peix). I demana que
ho facin en silenci perquè no els sentin els enemics.
2 Odissea
22, 411. Trad. C. Riba.
3 Ilíada,
6, 301. Trad. M. Peix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada