Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (10)

   Potser voleu que us digui així mateix el nom del preceptor i de quin país era per parlar així? Era bàrbar –sí, pels déus i les deesses– de raça escita, i es deia com l'home que va persuadir Xerxes a atacar la Grècia¹, i era eunuc (un mot respectat que fins fa vint mesos donava notorietat i que ara es pronuncia per a ultratjar i insultar), mantingut pel meu pare perquè eduqués la meva mare amb la poesia d'Homer i Hesíode. Atès que ella, després de parir-me, el seu primer i únic fill, va morir pocs mesos després, una noia jove, deslliurada de moltes desgràcies per la Verge sense Mare², el pare em van confiar a ell quan vaig complir set anys. Des d'aleshores –tot fent camí amb mi cap a l'escola– consolidà el meu convenciment en aquests principis com a única via. I com que no en volia conèixer, ni em permetia seguir-ne una altra, em va convertir en un antipàtic als ulls de tots vosaltres. Tot i així, si us sembla, acordem, vosaltres i jo, de posar fi a les hostilitats amb ell. El fet és que ell no sabia que jo arribaria entre vosaltres, ni tampoc, en el cas que arribés a tenir tractes amb vosaltres, que seria a més a més com a governant, i d'un regne gran com el que els déus m'han donat, fent violència alhora, creieu-me, tant a qui el va donar com a qui el va rebre. Sí, perquè semblava que cap dels dos hi estava d'acord, ni qui conferia l'honor, o favor o com li vulgueu dir vosaltres, el volia concedir, i el receptor, com és sabut per tots els déus, s'hi va negar en rodó.

   Això sens dubte és i serà com volen els déus. Però potser el meu preceptor si hagués previst això, hauria pres mesures per tal que us semblés com més simpàtic millor.

   «Llavors no és possible ara treure's i canviar el caràcter si abans se n'ha inculcat un de feréstec?»

   L'hàbit és com una segona natura, diuen. Enfrontar-se amb la natura és un problema: és d'allò més difícil deixar una manera de fer llarga trenta anys –particularment si ha arrelat amb mètodes tan durs– i jo en tinc més.

   «D'acord! Però què et passa que pretens conèixer i dictar sentències sobre dret mercantil?³ Això no pot ser un ensenyament del teu preceptor que no sabia si series emperador.»

   Tanmateix, va ser el terrible vellard qui m'hi va convèncer, insulteu ell juntament amb mi, estarà ben fet, ja que és el màxim culpable de la meva conducta; però ell també –que quedi clar– enganyat per uns altres. A vosaltres, us sonen els noms de Plató, Sòcrates, Aristòtil i Teofrast, ja que tant sovint són ridiculitzats en les comèdies. Fent cas precisament a aquests individus en la seva insensatesa, el vell, quan després em va trobar, jove i amant de les lletres com era, em va convèncer que emulant en tot aquests personatges potser no superaria cap altre home (car no era pas amb ells que havia de competir), però sí a mi mateix. Personalment, no sabia el que feia, però un cop convençut, ja no puc canviar; i pensar que sovint ho intento, i d'altra banda em retrec de no permetre la impunitat total a tots els delictes, però em ve al cap, entre els escrits de Plató, allò que explicà el foraster d'Atenes: «També és digne d'honors qui no infringeix de cap de les maneres la llei, però qui impedeix als criminals de fer-ho, n'és més del doble que el primer; vull dir que el primer val per una persona, mentre que el segon val per unes quantes per haver denunciat als magistrats el delicte comès per altres. Qui a més a més col·labora dintre de les seves possibilitats amb les autoritats –el prohom i ciutadà perfecte– ha de ser proclamat campió de virtut. Aquest mateix elogi, és clar, cal fer-lo també per la moderació, la saviesa i tots els mèrits que es tinguin, que no es poden reservar per a un mateix, sinó que cal compartir també amb els altres.»⁴

1 Mardoni. Una altra circumlocució, com la que hem trobat del de Samos, recurs típic de la segona sofística, em diuen.

2 Atenea, que va néixer del cap de Zeus que havia engolit Metis, quan estava embarassada d'ella.

3 L'autor ja ha fet referència a aquestes suposades ingerències. Gregori de Nazianzi, Libani i Ammià Marcel·lí també les esmenten.

4 Plató, Les lleis 5, 730 D.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 38-42]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (9)

   «Tu no saps estar amb la gent i tampoc no ets dels de Teognis¹: no imites el pop que pren el color de les pedres; al contrari, adoptes una certa, proverbial, rusticitat de la gent de Míconos, ignorància i ruqueria. No t'has adonat que no tenim res a veure amb celtes, tracis i il·liris? No veus quantes botigues hi ha a la ciutat? Et fas odiar pels botiguers si no els deixes vendre queviures al poble i als foresters al preu que volen. Ells acusen els terratinents i tu, aquests també, te'ls has enemistat obligant-los a actuar amb justícia. Els pròcers de la ciutat que han rebut dos perjudicis, per la manera com se n'aprofitaven gaudint de dobles beneficis, com a terratinents i com a comerciants, ara naturalment se'n planyen privats dels guanys de totes dues activitats². D'altra banda el poble siri s'enfada perquè no pot emborratxar-se i ballar el còrdax, i tu, convençut que els estàs mantenint prou bé amb provisions de blat a manta. I la simpàtica pensada de no preocupar-se que a la ciutat no falti peix de roca? Ahir fins i tot, quan algú es va plànyer del fet que al mercat, de peixets i ocellets, no no se'n trobaven gaire, tu vas i li dius, amb una rialla burleta, que a una ciutat seriosa només li cal pa, vi i oli, i si vol carn, això ja és disbauxa, i que discutir sobre peixos i ocellets és el súmmum de la disbauxa i del desvergonyiment a què no van arribar ni els pretendents d'Itaca; i que si a un no li prova alimentar-se de carn de porc i d'ovella, serà bo que es passi als llegums.

   Vas establir amb convicció aquestes normes per als tracis, conciutadans teus, per als gals obtusos, que –per desgràcia nostra– t'han fet dur com un roure o un auró, però tampoc un maratonòmac³, sinó un mig acarnès, un home d'allò més odiós i insuls. No era millor omplir la plaça de perfums al teu pas, acompanyat per uns nois bonics, que poden rebre les mirades dels ciutadans, i per uns cors de dones com dels que hi ha aquí cada dia?» ...i que jo anés girant l'esguard cap enrere, tot llançant mirades sensuals arreu, per semblar bonic als vostres ulls, no pas en l'ànima, sinó en l'aspecte? Car, tal com penseu vosaltres, la veritable bellesa interior és viure de manera hedonista.

   A mi, el meu preceptor em va ensenyar a mirar al terra quan anava a l'escola, i de teatre, no en vaig veure abans de tenir més pèls al mentó que al crani, i a aquella edat mai per compte meu o per voluntat meva –van ser tres o quatre cops, ja ho sabeu–, per complaure Pàtrocle⁴: el sobirà que era parent pròxim meu ho havia ordenat; i jo encara era un ciutadà particular.

Cal que em perdoneu, doncs; us ofereixo en lloc meu, perquè el pugueu odiar amb encara més raó, el busca-raons del meu preceptor que en aquella època m'amargava la vida ensenyant-me que només hi ha una via, ell és el responsable de la meva enemistat actual amb vosaltres: em va produir en l'ànima –m'ho va com gravar– allò que llavors jo no volia, però s'hi dedicava amb entusiasme com si volgués fer una obra d'art, tot anomenant honor, crec, la rusticitat, saviesa la impassibilitat, virilitat el no cedir a les passions, car la felicitat no surt per aquí. Quan jo encara era un nen –ho heu de saber, per Zeus i per les Muses!– el preceptor em repetia cada dia: «No et deixis arrossegar per l'estol fanàtic del teatre dels coetanis teus a interessar-te per espectacles d'aquest nivell. Tens ganes de curses de cavalls? N'hi ha una de molt ben descrita per Homer, agafa el llibre i estudia'l a fons. Sents parlar de dansaires pantomims? Deixa'ls estar! La canalla dels feacis té danses més virils; tens Femi com a citarede i Demòdoc com a cantor; fins i tot hi ha moltes plantes en Homer de les quals sentir-ne parlar és més agradable que veure-les:

A Delos, sí, una vegada, al costat de l'ara d'Apol·lo,

vaig veure un tany de palmera novell que així s'enfilava.⁵

també l'illa boscosa de Calipso, els caus de Circe o el jardí d'Alcínou: que ho sàpigues, no veuràs res que sigui més agradables que tot això.»

1 Diehl I, 128, 215.

2 Una cosa bastant inusual a Roma la doble activitat agrària-comercial.

3 Al·lusions als Acarnesos d'Aristòfanes (v. 181).

4 Πατρόκλῳ ἐπίηρα φέρων. És com una dita. Veure Ilíada (1, 578) πατρί φίλῳ ἐπὶ ἧρα φέρειν Διὶ... .

5 Odissea 6, 162 (trad. C. Riba).

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 32-38]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (8)

 

   Antíoc va fer això, és cert. Però no ha de ser reprovable que els descendents imitin el fundador o l'homònim seu. Vull dir, com és normal que entre els vegetals les característiques es transmetin durant molt de temps, i que amb molta probabilitat els nous brots siguin del tot semblants a la soca d'on deriven, així també entre els homes és natural que els hàbits dels descendents siguin molt similars a aquells dels progenitors. Jo per exemple vaig considerar els atenencs els més generosos i humans entre els grecs; això, sense dubte, ho vaig trobar bastant en tots els grecs i en puc dir que, més que cap altre poble, estimen els déus, i en general tots els grecs són hospitalaris amb els forasters; tanmateix, entre tots els grecs, ho puc afirmar especialment per als atenencs. I si ells serven en els seus costums la imatge de l'antiga virtut, és normal aleshores que el mateix s'esdevingui també als siris, als àrabs, als celtes, als tracis als peonis i als mesis que viuen entre els tracis i els peonis a les ribes mateixes de l'Istre, d'on prové a més a més la meva estirp, d'allò més feréstega, esquerpa, matussera, abstinent, obstinadament tossuda en els seus propòsits: símptomes aquests d'una terrible rusticitat, és clar. Llavors demano perdó, primer de tot per mi, però després el concedeixo també a vosaltres, seguidors de les tradicions pàtries com sou, i no és per a fer-vos-en un retret que esmento allò de

«uns mentiders, grans dansaires, quan baten la terra amb mesura¹»,

ans al contrari, com a elogi afirmo que us resulta bé la imitació dels costums patris (d'altra banda, fins i tot Homer, per elogiar Autòlic, deia que era el millor de tots «pel perjur i el lladruny»²) i a mi s'adiu l'obtusitat, la ignorància, el mal caràcter, el no deixar-se convèncer fàcilment, el no cedir les meves coses a pidolaires i estafadors, el no fer-me enrere davant davant la cridòria –m'encanten els insults!– En fi, quin entre aquests dos tipus de defectes sigui menys greu potser serà clar als déus, car ningú entre els homes sap jutjar les nostres diferències –no li faríem cap cas per orgull, és a dir, normalment tothom té molt alta consideració d'allò que li és propi i menysté allò aliè–. D'altra banda, jo crec que ser indulgents amb algú que defensa valors incompatibles amb els propis és ser massa tolerants.

   Si hi penso bé, m'adono d'altres barbaritats que he comès. Per exemple, per presentar-me a una ciutat tan moderna, que no suporta els cabells descurats, hi vaig anar sense haver-me tallat els cabells i amb la barba llarga, com un que no veu mai el perruquer. Podries haver pensat que tenies davant un Esmicrines o, si no, un Trasileont, un vell malcarat o un soldat imbècil; en canvi, amb maquillatge podria haver tingut l'aspecte d'un jove en la flor de la vida, i tornar-me un noi, si no per edat, almenys per les maneres i la delicadesa de les faccions.

1 Ilíada 24, 261 (trad. M. Peix). És el plany de Príam que diu que de tots els seus fills, només li van quedar els mentiders i els ballarins.

2 Odissea 19, 396.

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 30-32]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (7)

   Mireu, es narra que el rei epònim d'aquesta ciutat –més aviat, el rei en nom de qui es fundà (va ser fundada per Seleuc, però va prendre el nom del seu fill)¹ doncs expliquen que aquest, amb l'excés de luxe i llibertinatge que portava, passant d'un amor a l'altre sense descans, va acabar encapritxant-se, com un degenerat, de la seva madrastra. Tot i maldar per amagar el que sentia, no ho aconseguia; el seu cos, deteriorant-se poc a poc, es demacrava misteriosament, les forces li anaven minvant i la respiració es feia més feble del normal. Suposo que el seu estat era com un enigma, ja que, si bé el decaïment del jove era evident, la malaltia no tenia una causa evident i ni tant sols estava identificada.

  En aquell moment es va encarregar la tasca difícil d'esbrinar de quin mal es tractava a un metge de Samos. L'home sabia, pels versos d'Homer, quins són «els neguits que demacren el cos²» i que sovint la causa del decaïment físic no és pas una malaltia del cos, sinó una forma d'esgotament de l'esperit. Notant a més a més que el noi, per l'edat i els comportaments, no era pas insensible a l'amor, va sortir a la recerca i captura del mal seguint aquesta pista. Seu doncs al costat del llit i es queda observant el rostre del jove, ordenant a persones d'aspecte agradable de passar per allà, homes i dones, començant per la reina. Quan va venir ella, esclar, a informar-se del seu estat, el noi va començar a manifestar els símptomes de la seva pertorbació: panteixava com si el torturessin i, de fet, per molt que ho intentés, no podia controlar-ho, la respiració s'alterava, la cara se li posava tota vermella. El metge, en veure això, li posa la mà al pit: les palpitacions eren tan furioses que el cor estava a punt de saltar-li cap a fora. Aquesta mena de símptomes, els patia en presència de la dona; quan ella es retirà i en van venir d'altres, es quedà tranquil, en actitud impassible. Erasístrat³ llavors, havent comprès què li passava en realitat, va parlar amb el rei i aquell, per amor al fill, va dir que li cedia la consort. L'altre de moment s'hi va negar, però tan bon punt va morir el pare, va perseguir amb gallardia el favor que havia lleialment refusat.

1 La ciutat va prendre el nom del pare de Seleuc, que també es deia a Antíoc. Però a Julià li va millor aquesta versió.

El fill de Seleuc és Antíoc I Sòter ( que regnà l'imperi seleucida en els anys 281–261 a.C).

2 En realitat no és Homer, sinó Hesíode, Òperes i dies, 66.

3 Aquest és el nom del metge de Samos. Julià no l'anomena fins a aquest punt.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 26-28]