Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (7)

   Mireu, es narra que el rei epònim d'aquesta ciutat –més aviat, el rei en nom de qui es fundà (va ser fundada per Seleuc, però va prendre el nom del seu fill)¹ doncs expliquen que aquest, amb l'excés de luxe i llibertinatge que portava, passant d'un amor a l'altre sense descans, va acabar encapritxant-se, com un degenerat, de la seva madrastra. Tot i maldar per amagar el que sentia, no ho aconseguia; el seu cos, deteriorant-se poc a poc, es demacrava misteriosament, les forces li anaven minvant i la respiració es feia més feble del normal. Suposo que el seu estat era com un enigma, ja que, si bé el decaïment del jove era evident, la malaltia no tenia una causa evident i ni tant sols estava identificada.

  En aquell moment es va encarregar la tasca difícil d'esbrinar de quin mal es tractava a un metge de Samos. L'home sabia, pels versos d'Homer, quins són «els neguits que demacren el cos²» i que sovint la causa del decaïment físic no és pas una malaltia del cos, sinó una forma d'esgotament de l'esperit. Notant a més a més que el noi, per l'edat i els comportaments, no era pas insensible a l'amor, va sortir a la recerca i captura del mal seguint aquesta pista. Seu doncs al costat del llit i es queda observant el rostre del jove, ordenant a persones d'aspecte agradable de passar per allà, homes i dones, començant per la reina. Quan va venir ella, esclar, a informar-se del seu estat, el noi va començar a manifestar els símptomes de la seva pertorbació: panteixava com si el torturessin i, de fet, per molt que ho intentés, no podia controlar-ho, la respiració s'alterava, la cara se li posava tota vermella. El metge, en veure això, li posa la mà al pit: les palpitacions eren tan furioses que el cor estava a punt de saltar-li cap a fora. Aquesta mena de símptomes, els patia en presència de la dona; quan ella es retirà i en van venir d'altres, es quedà tranquil, en actitud impassible. Erasístrat³ llavors, havent comprès què li passava en realitat, va parlar amb el rei i aquell, per amor al fill, va dir que li cedia la consort. L'altre de moment s'hi va negar, però tan bon punt va morir el pare, va perseguir amb gallardia el favor que havia lleialment refusat.

1 La ciutat va prendre el nom del pare de Seleuc, que també es deia a Antíoc. Però a Julià li va millor aquesta versió.

El fill de Seleuc és Antíoc I Sòter ( que regnà l'imperi seleucida en els anys 281–261 a.C).

2 En realitat no és Homer, sinó Hesíode, Òperes i dies, 66.

3 Aquest és el nom del metge de Samos. Julià no l'anomena fins a aquest punt.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 26-28]