Antíoc va
fer això, és cert. Però no ha de ser reprovable que els
descendents imitin el fundador o l'homònim seu. Vull dir, com és
normal que entre els vegetals les característiques es transmetin
durant molt de temps, i que amb molta probabilitat els nous brots
siguin del tot semblants a la soca d'on deriven, així també entre
els homes és natural que els hàbits dels descendents siguin molt
similars a aquells dels progenitors. Jo per exemple vaig considerar
els atenencs els més generosos i humans entre els grecs; això,
sense dubte, ho vaig trobar bastant en tots els grecs i en puc dir
que, més que cap altre poble, estimen els déus, i en general tots
els grecs són hospitalaris amb els forasters; tanmateix, entre tots
els grecs, ho puc afirmar especialment per als atenencs. I si ells
serven en els seus costums la imatge de l'antiga virtut, és normal
aleshores que el mateix s'esdevingui també als siris, als àrabs,
als celtes, als tracis als peonis i als mesis que viuen entre els
tracis i els peonis a les ribes mateixes de l'Istre, d'on prové a
més a més la meva estirp, d'allò més feréstega, esquerpa,
matussera, abstinent, obstinadament tossuda en els seus propòsits:
símptomes aquests d'una terrible rusticitat, és clar. Llavors
demano perdó, primer de tot per mi, però després el concedeixo
també a vosaltres, seguidors de les tradicions pàtries com sou, i
no és per a fer-vos-en un retret que esmento allò de
«uns mentiders,
grans dansaires,
quan baten la
terra amb mesura1»,
ans al
contrari, com a elogi afirmo que us resulta bé la imitació dels
costums patris (d'altra banda, fins i tot Homer, per elogiar Autòlic,
deia que era el millor de tots «pel perjur i el lladruny»2)
i a mi s'adiu l'obtusitat, la ignorància, el mal caràcter, el no
deixar-se convèncer fàcilment, el no cedir les meves coses a
pidolaires i estafadors, el no fer-me enrere davant davant la
cridòria –m'encanten els insults!– En fi, quin entre aquests dos
tipus de defectes sigui menys greu potser serà clar als déus, car
ningú entre els homes sap jutjar les nostres diferències –no li
faríem cap cas per orgull, és a dir, normalment tothom té molt
alta consideració d'allò que li és propi i menysté allò aliè–.
D'altra banda, jo crec que ser indulgents amb algú que defensa
valors incompatibles amb els propis és ser massa tolerants.
Si hi penso bé,
m'adono d'altres barbaritats que he comès. Per exemple, per
presentar-me a una ciutat tan moderna, que no suporta els cabells
descurats, hi vaig anar sense haver-me tallat els cabells i amb la
barba llarga, com un que no veu mai el perruquer. Podries haver
pensat que tenies davant un Esmicrines o, si no, un Trasileont, un
vell malcarat o un soldat imbècil; en canvi, amb maquillatge podria
haver tingut l'aspecte d'un jove en la flor de la vida, i tornar-me
un noi, si no per edat, almenys per les maneres i la delicadesa de
les faccions.
1 Ilíada
24, 261 (trad. M. Peix). És el plany de Príam que diu que de tots
els seus fills, només li van quedar els mentiders i els ballarins.
2 Odissea
19, 396.
[Giuliano
Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg.
30-32]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada