Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (12)

   Diuen: «Khi no va perjudicar de cap manera la ciutat, ni tampoc Kappa». És difícil saber què vol dir aquest enigma construït per la vostra ciència. Però ens vam trobar casualment amb uns intèrprets i ens vam assabentar que les lletres són inicials de dos noms que indiquen "Crist" d'una banda, i "Constanci"⁰ de l'altra. Deixeu-me ser franc, llavors: en una cosa Constanci us va perjudicar: no em va eliminar després nombrar-me Cèsar. D'altra banda, que els déus us concedeixin el privilegi, a vosaltres sols entre tots els romans, de tastar molts Constancis o, més aviat, la cobdícia dels seus amics. Aquest home era cosí i amic meu. Quan fins i tot va preferir l'enemistat a l'amistat –després els déus van resoldre la nostra disputa benevolment en favor meu– vaig continuar sent amic seu, més fidel encara que el que ell–abans de ser enemic meu– creia que jo seria. Per què doncs penseu que em molesten els elogis que s'adrecen a ell, quan en canvi m'ofenc amb qui l'insulta? Pel que fa a Crist, com que l'estimeu¹, com a protector de la ciutat, l'heu preferit a Zeus Dafneu i a Cal·líope, la qual va descobrir el vostre truc². Serà que els emisens³ amaven Crist, ells que van calar foc a les tombes dels galileus⁴? A quin emisé he creat mai molèsties? En canvi n'he creat a molts de vosaltres, a gairebé tots, al consell, als rics i al poble. Mireu, el poble que ha preferit l'ateisme, per la major part o, millor dit, en la seva totalitat, i m'odia perquè veu com he restat fidel a les tradicions religioses de la pàtria, els poderosos perquè no els deixo vendre a preus inflats, i tothom per la qüestió dels ballarins i els espectacles, no pas perquè, d'això, en privi els altres, sinó perquè d'aquesta mena de coses m'importa menys que de les granotes dels pantans. No és normal llavors que m'acusi a mi mateix, havent donat tantes oportunitats per ser odiat?

   El romà Cató (no sé com tenia això de la barba⁵, però és digne d'elogi per davant de qualsevol que vulgui presumir de saviesa, de generositat o –que és més important– de coratge), de camí cap a aquesta populosa, sensual i rica urbs, veient davant de les portes de la ciutat els efebs enviats a acompanyar els dignitaris fent com en una mena d'escorta, va pensar que tota aquella parafernàlia els vostres avantpassats l'havien organitzada per a ell. Acte seguit baixà del cavall i va seguir endavant, renyant els companys que anaven a l'avantguarda, perquè, segons ell, havien informat els habitants de la seva arribada i els havien animat a sortir a rebre'l.

   Mentre Cató, una mica confós i avergonyit, estava ocupat amb això, s'hi presentà el gimnasiarca i li va preguntar «foraster, on és Demetri?» Que era un llibert de Pompeu, propietari d'un patrimoni enorme, i si voleu saber-ne el valor total (de fet, crec que de tota la meva digressió és aquesta la informació que us interessa de veritat) jo puc dir qui explica això. És Damòfil de Bitínia que escriu tractats d'aquest caire en els quals narra històries –espigolades entre una multitud de llibres– d'allò més agradables per a la gent gran i el jovent curiós. Efectivament, la vellesa ama tornar a provocar en la gent la curiositat juvenil i d'aquí s'esdevé que joves i vells siguin d'igual manera amants de les històries. I deixem-ho aquí. Així que, voleu que us digui la reacció que va tenir⁶ Cató a les paraules del gimnasiarca? No ho interpreteu com un retret meu a la ciutat, la història no és meva. Si us arribat una informació difosa per un home de Queronea membre d'aquell gremi⁷ miserable dels que els xarlatans anomenen “filòsofs” (al qual, per cert, no vaig ingressar, tot i que per culpa de la meva ignorància em delia per ser-ne membre actiu), doncs la història que ell explica és que Cató no va contestar res, i que només va cridar com un ximple, un dement: «Quina ciutat més desgraciada!» i va tocar el dos.

   Aleshores no us sorprengueu si ara jo sento el mateix envers vosaltres –jo, home més maleducat que ell, més directe i arrogant, tant com ho són els celtes respecte als romans. Efectivament ell va néixer en aquella terra⁸ i va créixer al mig dels seus conciutadans fins gairebé a la vellesa, mentre que jo em vaig encarregar dels celtes, dels germanis i de la Selva Hercínia ja des que vaig entrar a l'edat adulta i hi vaig viure molt de temps, com un caçador que conviu amb les feres, en contacte amb uns caràcters que no saben adular ni llagotejar, sinó tractar tothom d'igual a igual, de manera senzilla i franca. Quan era un adolescent, després d'haver passat l'educació primària, se'm va obrir el camí que passa pels tractats de Plató i Aristòtil –gens adequat per a quan et trobes pobles que es creuen els més feliços en virtut de les seves comoditats de vida. Quan vaig ser adult em vaig espavilar tot sol entre els pobles més bel·licosos i impetuosos que hi ha, on es coneixen Afrodita l'alcavota i Dionís l'embriagador només en relació al matrimoni i la reproducció, i la ingestió de la quantitat de vi que pot beure cada qual. No hi ha grolleria ni pornografia en els espectacles i ningú balla el còrdax a l'escenari.

0 Constanci II, emperador entre 317 i 361. Antecessor de Julià.

1 És aquest en el fons el motiu de més pes de l'hostilitat de Julià envers la ciutat, per bé que al llarg de tot l'escrit Julià hi passa de puntetes.

2 Una mica enrevessat: Segons C. Prato (pàg. 133) el truc dels antioquens és la falsa atribució als emisens, ciutadans d'Emesa, dels epigrames dedicats a Julià, segons allò que el mateix Julià explicarà més endavant [58, 10 ss] i que també Libani explica (Or. 16, 33). La referència a Cal·líope es deu al fet que els epigrames circulaven lliurement a l'agorà, on era l'estàtua de la musa (protectora del cant). La dea podia, gràcies a la seva posició, desvelar l'hostilitat amagada dels antioquens envers l'emperador. A mi em sembla una manera elegant per referir-se als informadors (que segurament van “cantar” el que sabien) de qui segurament disposava el servei de policia imperial.

3 Els ciutadans de d'Emesa.

4 Galileus = cristians. Els emisens doncs no poden ser ells a haver escrit això. C. Prato destaca (pàg. 133) que Emesa era famosa pel seu culte del Sol i que, com a resposta a la restauració pagana promoguda per Julià, havia transformat en temple de Dionís la catedral de la ciutat.

5 En realitat, Julià sap perfectament que Cató duia barba llarga, com ell. Diversos autors ho expliquen, Plutarc entre d'altres.

6 ἀπηντησε.

7 γένος.

8 És a dir, Roma.

 

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 48-54]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (11)

   Això em va ensenyar [el meu mestre], suposant que jo seria un ciutadà particular: en efecte tampoc preveia que seria aquest el destí que vindria de Zeus, on el déu ara m'ha portat i m'ha establert. I per part meva, amb el complex que tinc de ser inferior, jo un emperador, a un normal ciutadà, no m'he adonat que us he posat al corrent de la meva rusticitat, sense cap necessitat de fer-ho. Una altra llei de Plató, alhora que m'empeny a l'autoreflexió, ha fet que m'odiéssiu: és aquella que estableix que els governants i els ancians de la comunitat practiquin el respecte i la moderació, perquè la gent, observant-los, en segueixi l'exemple. Doncs bé, aquest criteri ha canviat en el sentit contrari i s'ha tornat en retret en contra meu, ara que el segueixo només jo i uns pocs més, com a molt. De fet, som set persones, uns forasters nouvinguts (però un és conciutadà vostre i tot, car a Hermes i a mi i gran creador de discursos¹) que no tenim negocis amb ningú i no seguim sinó els camins que duen als santuaris dels déus, i rarament –i tampoc som tots– els que duen als teatres. Reservant-nos la tasca més ingrata de totes i el més difícil dels fins que es persegueixen en la vida hem decidit dedicar-nos (i certament els savis grecs em permetran utilitzar un mot molt comú entre vosaltres, ja que no sabria com definir-ho millor) a fer de «mediadors», tant valorem barallar-nos amb vosaltres i ser-vos odiosos, quan en canvi us hauríem de complaure i adular!

   «Algú ha fet mal a algú altre. Ximple! A tu què t'importa d'això? Podies ser còmplice de males pràctiques i obtenir-ne benevolència, i en canvi renuncies al benefici tot guanyant-te enemistat; i fent això penses que estàs actuant bé i que compleixes amb el teu deure. Havies de pensar que ningú, per una ofensa rebuda, no acusa pas els governants, sinó qui l'ha ofès, mentre que quan s'impedeix a algú d'ofendre, aquest deixa de tenir-se-les amb la víctima i dirigeix el seu odi cap al governant. Per bé que amb aquest càlcul sensat podies abstenir-te de fer respectar l'obligació d'actuar conforme a justícia i permetre que cada qual fes allò que volia i podia fer –la natura de la ciutat és així, penso jo, d'allò més lliure, però tu no ho entens– estàs convençut que els has de governar amb seny. Que no t'has fixat en el nivell de llibertat² que hi ha entre ells, fins i tot per a ases i camells? Mira, els jornalers duen aquests animals pels porticats, com si fossin unes núvies, car els carrers sense sostre i les avingudes amples, és clar, no estan fets per a això, perquè hi passin els ases carregats; no, al contrari, hi són per fer bonic, per presumir: en nom de la llibertat els rucs prefereixen servir-se dels porticats, doncs ningú sota cap concepte els ho impedeix per no treure'ls la llibertat. Així de lliure és la ciutat! I tu pretens que els joves d'aquí estiguin tranquils i, absolutament, facin allò que et plau o, si més no, diguin allò que t'agradaria escoltar! Ells en canvi gràcies a aquesta llibertat estan acostumats a anar de festa: ho fan bastant durant l'any i encara més durant les celebracions.»

   Una vegada els tarantins van rebre el càstig dels romans per unes bromes semblants, perquè sota els efectes de la borratxera en van ofendre els ambaixadors durant les festes dionisíaques. Però vosaltres sou sens dubte més afortunats que els tarantins car en comptes d'uns pocs dies teniu gresca durant tot l'any i en lloc que d'uns ambaixadors, us burleu dels vostres propis governants, dels pèls de la seva barba i de les seva imatge a les monedes. Molt bé, ciutadans sensats, tant els que us inventeu aquesta mena d'acudits, com els que en sou receptors i els trobeu divertits! Ja que és evident que als primers us agrada explicar-los, i els altres, gaudiu escoltant-los. Personalment, m'alegra aquesta vostra harmonia, i feu bé, una ciutat tan unida com la vostra en aquestes coses, car no és bonic ni desitjable prohibir i castigar la indisciplina dels joves: si s'impedeix a la gent de dir i fer el que li dóna la gana equivaldria a eliminar, a estroncar el nucli central de la llibertat.

   Ben conscients d'això, és a dir del fet que cal ser lliures en tots els aspectes, primer heu donat el permís a les dones de governar-se a si mateixes, per tal que siguin lliures i desinhibides en benefici vostre, i després els heu encomanat l'educació dels fills, pel temor que, amb el temps, aquests es revelin uns esclaus un cop que provin la disciplina amb vosaltres; i quan siguin adolescents primer aprenguin a respectar els ancians i després, per culpa d'un habit tan roí, es tornin més mansos per als governants, acabant sent finalment, no pas uns homes, sinó uns esclaus i, una vegada convertits en persones sensates, assenyades i com cal, sense adonar-se'n es facin malbé completament. Aleshores què fan les dones? Els acosten a les seves subjeccions servint-se del plaer –allò que sembla ser la felicitat i la glòria no només als homes, sinó també als animals.

   D'aquí ve, crec, la vostra gran felicitat, car rebutgeu tota forma de servitud: primer als déus, segon a les lleis i tercer als guardians de les lleis, com nosaltres. I seríem uns extravagants si ens indignéssim i ens enfurisméssim, quan en canvi els déus toleren una ciutat tan lliure i no la castiguen: sabeu perfectament que els déus comparteixen amb nosaltres també aquest menyspreu de part de la ciutat.

1 És el rètor Libani, antioquè de naixement, que a l'època de l'arribada de Julià a Antioquia es trobava a Constantinoble. L'emperador, amb moltes insistències, el va fer venir a Antioquia.

2 ἐλευθερία. Seria llibertat, però en aquesta obra es fa servir (sempre amb un matís d'irònica ambigüitat) més aviat com a sinònim de excessiva llibertat, disbauxa, llibertinatge, intemperància.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 42-48]