Això
em va ensenyar [el meu mestre], suposant que jo seria un ciutadà
particular: en efecte tampoc preveia que seria aquest el destí que
vindria de Zeus, on el déu ara m'ha portat i m'ha establert. I per
part meva, amb el complex que tinc de ser inferior, jo un emperador,
a un normal ciutadà, no m'he adonat que us he posat al corrent de la
meva rusticitat, sense cap necessitat de fer-ho. Una altra llei de
Plató, alhora que m'empeny a l'autoreflexió, ha fet que m'odiéssiu: és aquella que estableix que els governants i els
ancians de la comunitat practiquin el respecte i la moderació,
perquè la gent, observant-los, en segueixi l'exemple. Doncs bé,
aquest criteri ha canviat en el sentit contrari i s'ha tornat en
retret en contra meu, ara que el segueixo només jo i uns pocs més,
com a molt. De fet, som set persones, uns forasters nouvinguts (però
un és conciutadà vostre i tot, car a Hermes i a mi i gran creador
de discursos1)
que no tenim negocis amb ningú i no seguim sinó els camins que duen
als santuaris dels déus, i rarament –i tampoc som tots– els que
duen als teatres. Reservant-nos la tasca més ingrata de totes i el
més difícil dels fins que es persegueixen en la vida hem decidit
dedicar-nos (i certament els savis grecs em permetran utilitzar un
mot molt comú entre vosaltres, ja que no sabria com definir-ho
millor) a fer de «mediadors», tant valorem barallar-nos amb
vosaltres i ser-vos odiosos, quan en canvi us hauríem de complaure i
adular!
«Algú
ha fet mal a algú altre. Ximple! A tu què t'importa d'això? Podies
ser còmplice de males pràctiques i obtenir-ne benevolència, i en
canvi renuncies al benefici tot guanyant-te enemistat; i fent això
penses que estàs actuant bé i que compleixes amb el teu deure.
Havies de pensar que ningú, per una ofensa rebuda, no acusa pas els
governants, sinó qui l'ha ofès, mentre que quan s'impedeix a algú
d'ofendre, aquest deixa de tenir-se-les amb la víctima i dirigeix el
seu odi cap al governant. Per bé que amb aquest càlcul sensat
podies abstenir-te de fer respectar l'obligació d'actuar conforme a
justícia i permetre que cada qual fes allò que volia i podia fer
–la natura de la ciutat és així, penso jo, d'allò més lliure,
però tu no ho entens– estàs convençut que els has de governar
amb seny. Que no t'has fixat en el nivell de llibertat2
que hi ha entre ells, fins i tot per a ases i camells? Mira, els
jornalers duen aquests animals pels porticats, com si fossin unes
núvies, car els carrers sense sostre i les avingudes amples, és
clar, no estan fets per a això, perquè hi passin els ases
carregats; no, al contrari, hi són per fer bonic, per presumir: en
nom de la llibertat els rucs prefereixen servir-se dels porticats,
doncs ningú sota cap concepte els ho impedeix per no treure'ls la
llibertat. Així de lliure és la ciutat! I tu pretens que els joves
d'aquí estiguin tranquils i, absolutament, facin allò que et plau
o, si més no, diguin allò que t'agradaria escoltar! Ells en canvi
gràcies a aquesta llibertat estan acostumats a anar de festa: ho fan
bastant durant l'any i encara més durant les celebracions.»
Una
vegada els tarantins van rebre el càstig dels romans per unes bromes
semblants, perquè sota els efectes de la borratxera en van ofendre
els ambaixadors durant les festes dionisíaques. Però vosaltres sou
sens dubte més afortunats que els tarantins car en comptes d'uns
pocs dies teniu gresca durant tot l'any i en lloc que d'uns
ambaixadors, us burleu dels vostres propis governants, dels pèls de
la seva barba i de les seva imatge a les monedes. Molt bé, ciutadans
sensats, tant els que us inventeu aquesta mena d'acudits, com els que
en sou receptors i els trobeu divertits! Ja que és evident que als
primers us agrada explicar-los, i els altres, gaudiu escoltant-los.
Personalment, m'alegra aquesta vostra harmonia, i feu bé, una ciutat
tan unida com la vostra en aquestes coses, car no és bonic ni
desitjable prohibir i castigar la indisciplina dels joves: si
s'impedeix a la gent de dir i fer el que li dóna la gana equivaldria
a eliminar, a estroncar el nucli central de la llibertat.
Ben
conscients d'això, és a dir del fet que cal ser lliures en tots els
aspectes, primer heu donat el permís a les dones de governar-se a si
mateixes, per tal que siguin lliures i desinhibides en benefici
vostre, i després els heu encomanat l'educació dels
fills, pel temor que, amb el temps, aquests es revelin uns esclaus un
cop que provin la disciplina amb vosaltres; i quan siguin adolescents
primer aprenguin a respectar els ancians i després, per culpa d'un
habit tan roí, es tornin més mansos per als governants, acabant
sent finalment, no pas uns homes, sinó uns esclaus i, una vegada
convertits en persones sensates, assenyades i com cal, sense
adonar-se'n es facin malbé completament. Aleshores què fan les
dones? Els acosten a les seves subjeccions servint-se del plaer –allò
que sembla ser la felicitat i la glòria no només als homes, sinó
també als animals.
D'aquí
ve, crec, la vostra gran felicitat, car rebutgeu tota forma de
servitud: primer als déus, segon a les lleis i tercer als guardians de les lleis, com nosaltres. I seríem uns
extravagants si ens indignéssim i ens enfurisméssim, quan en canvi
els déus toleren una ciutat tan lliure i no la castiguen: sabeu
perfectament que els déus comparteixen amb nosaltres també aquest
menyspreu de part de la ciutat.
1 És
el rètor Libani, antioquè de naixement, que a l'època de
l'arribada de Julià a Antioquia es trobava a Constantinoble.
L'emperador, amb moltes insistències, el va fer venir a Antioquia.
2 ἐλευθερία.
Seria llibertat, però en aquesta obra es fa
servir (sempre amb un matís d'irònica
ambigüitat) més aviat com a sinònim de
excessiva llibertat, disbauxa,
llibertinatge, intemperància.
[Giuliano
Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg.
42-48]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada