Per cert, corre la veu que fa no gaire temps un Capadoci va ser
exiliat en aquella terra, un que havia crescut a la vostra ciutat a
casa de l'orfebre: bé, sabeu de qui estic parlant.... Després
d'haver après, allà on ho va aprendre, que no havia de tenir
relacions amb dones, sinó dedicar-se als nois joves (no sé des
d'aleshores quantes en va fer ni quantes li van fer), quan, fa poc,
va arribar a la cort del rei local, fent memòria de les coses
d'aquí, va fer venir allà una multitud de dansadors i més coses
boniques d'aquesta mena. És més, com que finalment trobava a faltar
també un «kotylistos1»
(a més de l'activitat, vosaltres en sabeu el nom), amb la nostàlgia
i l'amor que sentia per aquesta vostra il·lustre tradició, també
va fer cridar aquell. Però els celtes no van conèixer el
kotylistos, ja que va ser immediatament acollit a cort; quant als
dansadors, els van deixar demostrar la seva tècnica al teatre i
desprès els van despatxar considerant que semblaven uns posseïts.
També allà per als celtes, igual que per a mi, els espectacles del
teatre eren una cosa ridícula, però eren uns pocs rient-se de
molts2,
mentre que jo aquí, amb uns pocs, davant tots vosaltres faig un
ridícul descomunal.
Amb
tot, no estic ofès per aquesta història: seria injust si, després
d'haver acceptat ben content aquella situació, no sabés adaptar-me
a aquesta. És a dir, els celtes m'estimaven per afinitat de
temperament, tant que no només s'atreviren a agafar les armes per
mi, sinó que van arribar a oferir-me un munt de diners –quan els
vaig rebutjar per poc me'ls feien acceptar a la força– i m'obeïen en tot. Però, allò més important: d'allà va venir
fins a vosaltres la meva enorme fama. Unànimement i pública, jo era
considerat valent, expert, just, no només extraordinàriament dotat
per fer la guerra, sinó igualment hàbil en fer la pau, obert i
afable. Vosaltres, per contra, des d'aquí els heu replicat que per
culpa meva s'ha trastocat l'ordre còsmic –jo entenc que, per part
meva, no he trastocat res, ni a posta ni sense voler–, després que
cal fer cordes amb la meva barba i que amb la meva guerra contra en
Khi us han vingut ganes d'en Kappa3.
I tant de bo els déus protectors de la ciutat això us ho
concedeixin pel doble, car a més a més heu arribat al punt d'acusar
injustament les ciutats veïnes, piadoses i temoroses dels déus, com
jo, d'haver haver elaborat, esclar, els escrit en contra meu, quan jo
sé que m'estimen més que els seus propis fills. Ells van restaurar
els temples dels déus i van rebentar totes les tombes4
dels impius, tant excitats i exaltats havien quedat a la senyal
donada per mi poc abans, que van usar més força que la que jo pretenia5 amb aquells que havien pecat contra els
déus.
I
vosaltres què? Molts, que la meva afabilitat a dures penes havia
convençut a mantenir la calma, vau devastar els altars aixecats
recentment. I quan6
vam treure el cadàver7
del temple de Dafne, alguns, retent honor els déus com cal, van
restituir el temple del déu dafneu –traient-lo de les vostres mans–
a aquells que estaven descontents per la presència de les relíquies
del mort. Els altres, més o menys d'amagat, van muntar el famós
espectacle de l'incendi, esborronador pels viatgers estrangers de
pas, agradable en canvi per la vostra gent, i ignorat
fins i tot pel senat que segueix avui despreocupant-se'n. Ara bé, jo
estava convençut que el déu havia abandonat el santuari ja abans de
l'incendi, car la seva imatge me'n havia donat la senyal un cop que
hi vaig entrar i d'això, per als incrèduls, invoco el testimoni del
Gran Sol.
1 És
un àpax eiremenon. Tant Prato com Lacombrade citen la
hipòtesi de Festugières, segons el qual es tractaria com d'un
mim/actor/malabarista que actua en una mena de joc de gallina
cega eròtic. Podria ser senzillament un malabarista que sap fer
malabars amb platets o objectes similars.
2 Els
'pocs', en aquest context, són les poblacions 'bàrbares'
comparades amb les poblacions 'civilitzades' de les quals troben
ridícul l'amor per l'espectacle.
3 Torna
l'enigma de les inicials que vam trobar anteriorment (Khi=Crist,
Kappa=Constanci). L'objectiu són els antioquens, majoritàriament
cristians.
4 Ja
hem vist que els temples cristians són presentats com tombes.
5 En
algunes ciutats, per complir el decret imperial de reobertura dels
temples pagans es van succeir greus excessos, testimoniats també
per altres escriptors (Gregori Nazianzé i Sozomè).
6 362
d.C. Hi ha nombrosos escriptors contemporanis de Julià que escriuen
dels fets de Dafne.
7 Es
refereix a les restes de Sant Bàbil.
[Giuliano
Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg.
54-60]
