Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (16)

[Amb aquesta entrada es completa finalment la traducció sencera d'aquest discurs de Julià.
Moltes gràcies per les paciència!]

   Sigui com sigui, potser serà millor callar sobre tot allò que he fet en pro de tots els súbdits, perquè no sembli que estic intentant fer dissimuladament un monòleg d'autoelogi, quan en canvi us he anticipat que abocaria sobre meu tot tipus d'insults d'allò més denigrants. Amb tot, en relació a les coses que he fet amb precipitació i insensatesa –que de cap de les maneres, en tot cas, no es mereixen la vostra ingratitud– serà del tot convenient, crec, confessar-les, com a motius de vergonya meva, atès que són tant més greus que les anteriors –l'aspecte físic descurat i la inapetència sexual– com més fidels són a la imatge de la meva ànima.

   Bé doncs, primer de tot, us vaig elogiar generosament, pel que m'era possible, sense esperar els fets ni preocupant-me de com ens entendríem, sinó que, pensant que vosaltres éreu descendents dels grecs i jo, tot i ser de raça tràcia, era grec per cultura, estava segur que ens estimaríem moltíssim. Aquí sens dubte teniu un fet, estigmatitzeu-lo com a imprudència.

   En segon lloc, malgrat que la vostra delegació s'havia presentat després que les altres ciutats, fins i tot que les alexandrines i les egipcianes, us vaig condonar un import important en or, un altre també important en argent i nombrosos impostos –tot un tractament ad hoc respecte als altres. És més, vaig completar la llista de la cúria amb dos-cents membres, sense deixar-m'hi ningú (procurava, de fet, que la vostra ciutat fos més gran i més poderosa). Us donava la possibilitat de tenir entre vosaltres els més adinerats, escollits entre els administradors de la meva tresoreria i els responsables de l'encunyació de la moneda imperial, però no vau triar aquells que hi tenien aptituds. Al contrari, aprofitant de l'oportunitat, vau fer coses ni gens ni mica en línia amb les d'una ciutat ben governada, molt pròpies, d'altra banda, del vostre estil. Voleu que us en recordi alguna? Vau nomenar un conseller abans que estigués inscrit a la llista i li vau assignar un servei públic quan encara la deliberació estava pendent. Un altre, que vau treure a pes de la plaça del mercat, un pobre home –dels que serien descartats a tot arreu i que entre vosaltres, amb sublim demostració de serietat, es transformen d'escòria en or–, el vau escollir com a col·lega, tot i mancar d'un patrimoni acceptable.

   Amb tot, aquests encara eren aspectes certament secundaris que no havien d'enemistar-me la ciutat. Sens dubte el més greu, d'on sortiria el vostre odi desmesurat, va ser quan vaig arribar aquí i el poble, oprimit com estava pels rics, al teatre va aixecar per primer cop aquest crit: «Hi ha de tot, però tot molt car.» El dia després vaig discutir personalment amb els vostres pròcers per tal de persuadir-los del fet que és millor no perseguir un guany injust per beneficiar conciutadans i forasters. Ells, després d'haver promès que s'ocuparien de la qüestió –mentre jo durant els tres mesos següents vaig deixar de pensar-hi, tot quedant-me a l'espera–, van fer tan poc com ningú s'ho hauria pogut imaginar. Veient doncs que el crit del poble era real i que el mercat no tenia pas un problema de poca disponibilitat de productes¹, sinó d'insaciabilitat dels propietaris, llavors vaig fixar un preu equilibrat per a cada producte i el vaig publicar. Atès que, tot i l'abundància pel que fa a la majoria de productes (hi havia vi, oli i tota la resta) faltava el blat per culpa d'una greu carestia derivada de sequeres anteriors, vaig considerar oportú enviar gent a Calcida, Ieràpolis i les ciutat veïnes. D'allà us en van dur quatre-centes mil mesures, i quan aquestes es van exhaurir, vaig utilitzar primer cinc mil, després set mil i finalment deu mil modis de blat (tal com ja s'anomenen usualment avui), tots de la meva reserva. Vaig repartir a la ciutat blat fet arribar per mi d'Egipte, cobrant, no pas per deu mesures, sinó per quinze, els mateixos diners que anteriorment es cobraven per deu. Si era aquesta la quantitat de blat que a la vostra ciutat es podia comprar amb una moneda d'or a l'estiu, què calia doncs esperar-se'n per a

«quan, cruel, la fam reemplaça la sega»²,

com va dir el poeta beoci? No serien potser, a tot estirar, unes cinc mesures, sobretot amb l'arribada d'un hivern tan dur? I què van fer els vostres rics? Van vendre d'amagat el blat de producció pròpia a preu més alt, fent pagar a la comunitat les seves pèrdues personals. I així, no només la població urbana es va abocar sobre aquest producte, l'únic gènere disponible en quantitat i a bon preu, sinó que la massa rural també va corre a procurar-se pa. De veritat, qui entre vosaltres recorda que, fins i tot quan la ciutat passava per bon moments, s'hagin venut quinze mesures de blat al preu de només una moneda d'or? Per culpa d'aquest afer vaig ser envestit pel vostre odi, perquè vaig prohibir que s'us vengués a preu d'or el vi, els llegums, la fruita, i que el blat tancat als graners dels rics, tot d'una, se'ls convertís en argent i or a compte vostre. I la veritat és que ells l'havien col·locat hàbilment fora de la ciutat provocant en les persones la fam «que tritura els mortals³», com va dir el déu acusant els responsables d'aquesta mena de pràctiques. La ciutat, d'altra banda, ha assolit abundància de proveïments només pel que fa al pa, i res més.

   Òbviament entenia fins i tot aleshores que actuant així no agradaria a tothom, però no m'importava. El fet és que creia que calia donar suport al poble perjudicat injustament i als forasters que havien vingut aquí per causa meva i dels oficials que em seguien. Però, em sembla que la realitat és que ells se'n van i la ciutat en bloc està en contra meu: uns m'odien i els altres, tot i que els vaig alimentar, es mostren ingrats. Aleshores ho confiaré tot a la Nemesi i aniré a viure amb un altre poble, una altra gent, sense entrar a recordar-vos les coses que us vau fer mútuament fa nou anys⁴ quan us vau prendre la justícia pel vostre compte. El poble, al mig d'una gran cridòria, va calar foc a les cases dels pròcers de la ciutat i va matar el governador, rebent però el càstig d'aquells actes: tot i estar justament indignat en relació a les causes d'aquells fets, s'havia passat del límit⁵.

   Doncs, a comptes de què, pels déus! hem de suportar aquesta ingratitud? Potser perquè us alimentem –i amb quina generositat!– amb els nostres propis recursos (cosa que fins avui no s'havia produït mai)? Per haver augmentat la llista dels curials? Per no haver castigat algú enxampat a robar? Voleu que que us en recordi un o dos exemples, perquè ningú es pensi que la cosa sigui un mer artifici o retòrica o il·lusionisme? Dèieu que hi havia, si no m'equivoco, tres mil lots de terra desocupats i en vau demanar l'assignació, però un cop obtinguts els vau distribuir entre els qui no en tenien cap necessitat. Es va investigar i va sortir a llum això. Jo personalment els vaig fer confiscar a aquells que els tenien indegudament –sense ficar-me en les propietats adquirides anteriorment com a lliures d'impostos, quan en canvi eren subjectes a un gravamen molt alt– i els vaig assignar als serveis públics més cars⁶. Així doncs, ara les escuderies que us proporcionen cada any cavalls de competició disposen de prop de tres mil lots de terra, gràcies al sentit comú i a la capacitat de gestió del meu oncle homònim i a la meva generositat. Certament, perseguint d'aquesta manera estafadors i lladres, us semblarà òbviament que he trasbalsat l'ordre universal. Però sabeu perfectament que la tolerància amb gent d'aquesta mena reforça i alimenta la maldat dels homes.

   El meu discurs, doncs, torna on volia jo: de tots els mals, jo només en sóc responsable, que he volgut reservar els meus favors a unes natures ingrates. La cosa doncs té origen en la meva ruqueria i no pas en la vostra liberalitat. De ben segur que en futur intentaré ser més hàbil amb vosaltres. I tant de bo els déus us recompensin per la simpatia i el respecte que em vau reservar públicament.

[AQUÍ TERMINA EL MISOPOGON]

1 ἐνδεία

2 No està clar a qui es pot adscriure la citació (Hesíode? Píndar? Cratetes cínic?). Tot el fragment sembla tenir problemes textuals que es reflecteixen en la traducció. Em decanto per una traducció més propera a la de Lacombrade. Poc probable la traducció de Prato («...per una manciata di grano, 'allorché', come dice il poeta di beozia, 'la fame diventa dura'»), per la posició de ἐπὶ τὸ δράγματι. ἡνίκα χαλεπὸν γενέσθαι τὸν λίμον επὶ τῷ δράγματι. A nivell de text, s'elimina la coma després de λίμον, segons Lacombrade.

3 Autor no identificat.

4 En el 354 (el Misopogon deu haver estat redactat entre gener i febrer del 363).

5 Es refereix als desordres d'Antioquia del 354, quan el cèsar Gal, va condemnar els pròcers, que s'oposaven a les mesures contra la carestia que llavors també assotava la ciutat. El comes Orientis Honorat va anul·lar la condemna, però el poble va voler fer justícia igualment, matant un pròcer i el governador de Síria Teòfil. Per això Constanci va condemnar Gal a mort i va prendre mesures duríssimes contra la ciutat.

6 No és ironia. La subvenció de curses de cavalls i carros eren unes partides importants dins del pressupost de la ciutat.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 72-80]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (15)

   Sempre pel que fa a les calúmnies que heu anat abocant en versos anapèstics per denigrar-me en públic i en privat, com que jo també he fet autocrítica, us autoritzo a fer-ho encara més lliurement, car a causa d'això no us faré cap mal, com ara degollar-vos, pegar-vos, encadenar-vos, empresonar-vos o castigar-vos. I com podria? I atès que, malgrat haver demostrat, juntament amb els meus amics, que sóc una persona seriosa (per vosaltres, quelcom d'allò més ridícul i lleig de veure), en la vostra opinió jo no he demostrat res de positiu, he decidit de canviar de ciutat, de marxar. Certament no em penso que donaré una gran alegria al poble on m'establiré, però crec que serà de ben segur preferible repartir la meva antipatia una miqueta entre tots –si no aconsegueixo ser considerat, tampoc per ells, una persona com cal– i no fastiguejar aquesta pròspera ciutat amb la ferum, diguem, de la meva rigorositat i de la moderació dels meus amics.
  És a dir, cap de nosaltres no us va comprar un terreny ni un hort, ni va comprar una casa, ni es va casar amb una de les vostres dones, ni ha concedit a les nostres de casar-se amb vosaltres; ni tampoc ens vam enamorar de les vostres belleses, ni hem intentat rivalitzar amb la vostra riquesa assíria¹, ni ens hem repartit prebendes², ni hem permès tràfics d'influències als prohoms de la ciutats, ni vam animar el poble (del qual hem millorat tant el benestar que, lliure com està ara de les precarietats, pot compondre anapèstics contra els promotors de la seva pròpia prosperitat) a organitzar banquets i espectacles, ni vam fixar tributs en monedes d'or, ni en vam cobrar en argent, ni vam augmentar els impostos, al contrari, a més de tots els saldos pendents de cobrament, s'ha condonat la cinquena part dels impostos ordinaris. I no crec que n'hi hagi prou amb la meva seriositat. També tinc una persona moderada, –sí, per Zeus i els déus!, n'estic convençut– com a cap d'administració³ (molt oportunament criticat per vosaltres, perquè, sent d'edat avançada i tenint una mica d'entrades als cabells, pel seu caràcter esquiu li fa vergonya anar amb cabell llargs pel darrere, com els abants cantats per Homer); i els altres que són a cort amb mi –dos, tres o també quatre i, si voleu, ara fins i tot hi ha un cinquè– no són en absolut gens inferiors a ell. I l'oncle meu que es deia com jo? No us va governar amb justícia fins quan els déus li van permetre viure i treballar entre nosaltres? No es va encarregar de tots els aspectes de l'administració de la ciutat amb la màxima cura?

   Així doncs, a nosaltres, la tolerància⁴ i la moderació en els governants, ens semblaven aspectes positius, i ens imaginàvem que gràcies a aquestes característiques ens apreciaríeu com a persones de gran mèrit. Tanmateix, com que us molesten la barba atapeïda, els cabells descurats, el desinterès pels espectacles, les exigències quant a capteniment als temples i, especialment, el nostre interès pels judicis i les mesures que han allunyat l'especulació⁵ del mercat, llavors, voluntàriament i en el vostre interès, ens en anem de la ciutat.

   En efecte, no crec que sigui fàcil, per a una persona que procura fer un canvi quan ja és gran, evitar allò que s'explica al conte del milà. Es narra, doncs, que el milà, tot i cantar igual que els altres ocells, intentava renillar com els pura sang. Finalment, oblidat el cant i incapaç de dominar el renill com calia, va acabar sense ambdues coses, [70] amb una veu pitjor que la de les altres aus. Això precisament procuro evitar: no aconseguir el vostre estil i perdre la meva rusticitat, atès que, per voluntat dels déus, ja em falta poc, com podeu veure, per arribar al moment

«quan els cabells blancs es barregin amb els negres»⁶

com va dir el poeta de Teos.

   Deixem-ho aquí, però, per Zeus, déu del fòrum i protector de la ciutat, heu de retre compte de la vostra ingratitud! Potser us he ofès mai, individualment o col·lectiva, que no podent rebre'n rescabalament públic, ens massacreu a les places amb versots anapèstics, tal com fan els comediants quan porten amunt i avall Hèracles i Dionís i els maltracten? O serà que em vaig abstindre de fer-vos algun mal, sense estar-me però de parlar-vos malament, de manera que us heu venjat amb mi amb els mateixos mètodes? Quin és el motiu d'aquest malestar, d'aquesta animadversió? Per part meva, estic convençut que no he fet res de greu ni de terrible a ningú de vosaltres, ni individualment, ni en conjunt contra la ciutat, que no he dit res de desagradable, i que, al contrari, us he elogiat, pel que m'era possible, tot aportant-vos algun benefici, en els límits del normal per qui, dins de les seves possibilitat, vol beneficiar moltes persones. I era impossible –prou que ho sabeu– condonar l'import sencer dels impostos i concedir tot a qui tenia el costum d'agafar-s'ho. Si és evident doncs que no he disminuït cap partida del finançament públic aportat, com sempre, pel pressupost imperial, i us he condonat una part significativa dels impostos, llavors no us sembla tot aquest afer un misteri?

1 Topos, vd. Tibullus 3, 2, 24: dives et Assyria.

2 τὰς προστασίας. C. Prato (nota pàg. 148: Il termine sta a indicare il ruolo del patronus, cioè il patrocinio a tutela degli interessi privati, svolto normalmente da personaggi di spicco nella vita política e militare.

3 εἰσαγγελεύς. En aquest context sembla, segons Lacombrade i C. Prato, coincidir o ser un càrrec similar al de magister officiorum, cobert per Anatoli.

4 πραότης

5 Πλεονεξία. No gaire ortodox. Literalment: excés de desig de benefici econòmic, cobdícia.

6 Cita d'Anacreont (Fr. 77 Gentili = 57 Page).

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 66-72]

Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (14)

  D'altra banda,vull fer memòria d'un altre aspecte de l'animadversió en contra meu; així que, faré com força sovint, és a dir insultar-me a mi mateix també en relació a això, autoinculpar-me i renyar-me.

  En el desè mes de l'any, crec, tal com ho calculeu vosaltres (em sembla que l'anomeneu Loos¹), era la festa d'aquest déu patri i calia presentar-se plens de fervor al santuari de Dafne. Doncs bé, jo hi vaig anar, sortint del temple de Zeus Casios, convençut que allà gaudiria com mai d'una demostració de prosperitat i ambició de part vostra. En conseqüència m'imaginava una processó, figurant-me com en un somni, uns sacrificis, unes libacions, uns cors, uns encensos en honor del déu, uns efebs voltant el santuari preparats espiritualment de manera digna del déu i vestits amb senzillesa elegant. Quan tanmateix vaig entrar al santuari no hi vaig trobar encensos, ni coques, ni víctimes sacrificials. En realitat en aquell moment em vaig sorprendre, però vaig pensar que em trobava fora del santuari i que vosaltres esperàveu una senyal meva, per reverència a mi, com a Pontífex Màxim. Tanmateix, quan vaig preguntar al sacerdot què oferiria la ciutat en sacrifici celebrant la festa anual en honor del déu, em va respondre: «Sóc jo que he portat una oca de casa meva, la víctima del sacrifici per al déu, la ciutat de moment no té res de preparat.»

   Aleshores jo, el busca-raons, vaig pronunciar un discurs molt dur davant el senat, que potser no és descabellat recordar ara:

   «És terrible que una ciutat important com aquesta sigui tan gasiva amb els déus, com ni una aldea de les regions més remotes del Pont. Amb la quantitat de sòl públic de què disposa², ara que ve per primer cop la festa anual del déu, tot just després que els déus han esvaït el núvol de l'ateisme, la ciutat no ha aportat ni una gallina en nom propi quan, ella especialment, tenia l'obligació de fer un sacrifici, fins i tot d'un bou per tribu i, si hi havia dificultats, oferir per part seva un brau en nom de tots. A cada cada u de vosaltres, en la seva vida privada no li sap greu gastar en banquets i celebracions i em consta que molts dilapideu un dineral en els banquets del Maiumà³, mentre que pel vostre bé i el de la ciutat ningú, cap ciutadà a títol individual, ni la ciutat en nom de la comunitat, ha aportat res per sacrificar, només ho ha fet el sacerdot, que hauria hauria estat més just que tornés a casa duent-se algun tros del munt d'ofertes fetes per vosaltres al déu, crec. En la pràctica, els déus exigeixen als sacerdots que els honorin amb noblesa d'ànim i amb la pràctica de la virtut i que atenguin com cal al seu ministeri. S'adiu en canvi a la ciutat sacrificar de manera individual i comunitària, em sembla. Avui en dia tots i cada u permeteu a les vostres mullers d'emportar-se de tot de casa seva per donar-ho als galileus i com que elles alimenten els pobres a compte vostre, produeixen una gran admiració per l'ateisme en la gent que necessita aquesta mena mena de suport, que, diria, és la categoria de persones més nombrosa. Vosaltres, en canvi, que sou els primers en despreocupar-vos d'honorar el déus, no veieu l'absurditat del vostre comportament, i mentrestant cap pobre s'acosta als temples, atès que, si no m'equivoco, no hi ha res de què alimentar-se. Fins i tot quan s'organitza una festa d'aniversari, es preparen amb generositat el dinar i el sopar i els amics són rebuts davant una taula sumptuosament parada, mentre que quan es tracta d'una solemnitat oficial, en honor del déu ningú porta ni oli per a la làmpada, ni libacions, ni víctimes, ni encens. No sé com s'ho agafaria una persona com cal veient aquest comportament de part vostra. Personalment, estic convençut que als déus tampoc els agradaria això.»

   Recordo d'haver dit això en aquella ocasió i el déu va avalar les meves paraules –i tant de bo no ho hagués fet mai!– abandonant aquell raval que havia protegit durant tant de temps, desviant l'atenció dels ministres i forçant-los la mà en aquell destret. D'altra banda, us vaig fer enfadar actuant insensatament: havia d'haver callat, com van fer, crec, molts dels qui m'acompanyaven, no ficar-me on no em cridaven i no posar el crit al cel. En canvi, per impulsivitat i una llagoteria ridícula (òbviament, no heu de pensar que en aquell moment us havia dit aquelles coses per simpatia, sinó per semblar pietós amb els déus i genuïnament simpàtic amb vosaltres, que per mi és una forma de llagoteria del tot ridícula) vaig abocar de tot sobre vosaltres, en va. Així doncs, heu fet bé en venjar-vos de mi per aquells retrets i també en canviar d'escenari: jo us vaig atacar en presència de poca gent, als dominis del déu, davant del seu altar, al peu de la seva estàtua; vosaltres no, ho heu fet a la plaça davant del poble, a través de ciutadans experts en gracietes d'aquest estil. I tot sigui dit⁴ qui fa les gracietes s'associa amb qui les escolta i qui es diverteix prestant orella a les calúmnies, gaudint –si bé no tan activament– del mateix divertiment de qui les formula, en comparteix la culpa. Doncs vosaltres heu estat explicant i escoltant arreu per la ciutat totes les bromes sobre aquesta estúpida barba i sobre aquell que ni tan sols va saber demostrar un tarannà amable, ni el demostrarà; el fet és que no duu un estil de vida com el que vosaltres heu tingut sempre i que voldríeu veure reflectit també en qui deté el poder.

1 Agost.

2 Μυρίους κλήρους γῆς ἰδίας κεκτημένη. Sembla referir-se segon C. Prato (nota a pàg. 143) al sòl propietat de la πόλις.

3 Festa tradicional a Antioquia, durant el mes de maig.

4 εὖ γὰρ ἴστε.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 60-66]