Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (16)

[Amb aquesta entrada es completa finalment la traducció sencera d'aquest discurs de Julià.
Moltes gràcies per les paciència!]

   Sigui com sigui, potser serà millor callar sobre tot allò que he fet en pro de tots els súbdits, perquè no sembli que estic intentant fer dissimuladament un monòleg d'autoelogi, quan en canvi us he anticipat que abocaria sobre meu tot tipus d'insults d'allò més denigrants. Amb tot, en relació a les coses que he fet amb precipitació i insensatesa –que de cap de les maneres, en tot cas, no es mereixen la vostra ingratitud– serà del tot convenient, crec, confessar-les, com a motius de vergonya meva, atès que són tant més greus que les anteriors –l'aspecte físic descurat i la inapetència sexual– com més fidels són a la imatge de la meva ànima.

   Bé doncs, primer de tot, us vaig elogiar generosament, pel que m'era possible, sense esperar els fets ni preocupant-me de com ens entendríem, sinó que, pensant que vosaltres éreu descendents dels grecs i jo, tot i ser de raça tràcia, era grec per cultura, estava segur que ens estimaríem moltíssim. Aquí sens dubte teniu un fet, estigmatitzeu-lo com a imprudència.

   En segon lloc, malgrat que la vostra delegació s'havia presentat després que les altres ciutats, fins i tot que les alexandrines i les egipcianes, us vaig condonar un import important en or, un altre també important en argent i nombrosos impostos –tot un tractament ad hoc respecte als altres. És més, vaig completar la llista de la cúria amb dos-cents membres, sense deixar-m'hi ningú (procurava, de fet, que la vostra ciutat fos més gran i més poderosa). Us donava la possibilitat de tenir entre vosaltres els més adinerats, escollits entre els administradors de la meva tresoreria i els responsables de l'encunyació de la moneda imperial, però no vau triar aquells que hi tenien aptituds. Al contrari, aprofitant de l'oportunitat, vau fer coses ni gens ni mica en línia amb les d'una ciutat ben governada, molt pròpies, d'altra banda, del vostre estil. Voleu que us en recordi alguna? Vau nomenar un conseller abans que estigués inscrit a la llista i li vau assignar un servei públic quan encara la deliberació estava pendent. Un altre, que vau treure a pes de la plaça del mercat, un pobre home –dels que serien descartats a tot arreu i que entre vosaltres, amb sublim demostració de serietat, es transformen d'escòria en or–, el vau escollir com a col·lega, tot i mancar d'un patrimoni acceptable.

   Amb tot, aquests encara eren aspectes certament secundaris que no havien d'enemistar-me la ciutat. Sens dubte el més greu, d'on sortiria el vostre odi desmesurat, va ser quan vaig arribar aquí i el poble, oprimit com estava pels rics, al teatre va aixecar per primer cop aquest crit: «Hi ha de tot, però tot molt car.» El dia després vaig discutir personalment amb els vostres pròcers per tal de persuadir-los del fet que és millor no perseguir un guany injust per beneficiar conciutadans i forasters. Ells, després d'haver promès que s'ocuparien de la qüestió –mentre jo durant els tres mesos següents vaig deixar de pensar-hi, tot quedant-me a l'espera–, van fer tan poc com ningú s'ho hauria pogut imaginar. Veient doncs que el crit del poble era real i que el mercat no tenia pas un problema de poca disponibilitat de productes¹, sinó d'insaciabilitat dels propietaris, llavors vaig fixar un preu equilibrat per a cada producte i el vaig publicar. Atès que, tot i l'abundància pel que fa a la majoria de productes (hi havia vi, oli i tota la resta) faltava el blat per culpa d'una greu carestia derivada de sequeres anteriors, vaig considerar oportú enviar gent a Calcida, Ieràpolis i les ciutat veïnes. D'allà us en van dur quatre-centes mil mesures, i quan aquestes es van exhaurir, vaig utilitzar primer cinc mil, després set mil i finalment deu mil modis de blat (tal com ja s'anomenen usualment avui), tots de la meva reserva. Vaig repartir a la ciutat blat fet arribar per mi d'Egipte, cobrant, no pas per deu mesures, sinó per quinze, els mateixos diners que anteriorment es cobraven per deu. Si era aquesta la quantitat de blat que a la vostra ciutat es podia comprar amb una moneda d'or a l'estiu, què calia doncs esperar-se'n per a

«quan, cruel, la fam reemplaça la sega»²,

com va dir el poeta beoci? No serien potser, a tot estirar, unes cinc mesures, sobretot amb l'arribada d'un hivern tan dur? I què van fer els vostres rics? Van vendre d'amagat el blat de producció pròpia a preu més alt, fent pagar a la comunitat les seves pèrdues personals. I així, no només la població urbana es va abocar sobre aquest producte, l'únic gènere disponible en quantitat i a bon preu, sinó que la massa rural també va corre a procurar-se pa. De veritat, qui entre vosaltres recorda que, fins i tot quan la ciutat passava per bon moments, s'hagin venut quinze mesures de blat al preu de només una moneda d'or? Per culpa d'aquest afer vaig ser envestit pel vostre odi, perquè vaig prohibir que s'us vengués a preu d'or el vi, els llegums, la fruita, i que el blat tancat als graners dels rics, tot d'una, se'ls convertís en argent i or a compte vostre. I la veritat és que ells l'havien col·locat hàbilment fora de la ciutat provocant en les persones la fam «que tritura els mortals³», com va dir el déu acusant els responsables d'aquesta mena de pràctiques. La ciutat, d'altra banda, ha assolit abundància de proveïments només pel que fa al pa, i res més.

   Òbviament entenia fins i tot aleshores que actuant així no agradaria a tothom, però no m'importava. El fet és que creia que calia donar suport al poble perjudicat injustament i als forasters que havien vingut aquí per causa meva i dels oficials que em seguien. Però, em sembla que la realitat és que ells se'n van i la ciutat en bloc està en contra meu: uns m'odien i els altres, tot i que els vaig alimentar, es mostren ingrats. Aleshores ho confiaré tot a la Nemesi i aniré a viure amb un altre poble, una altra gent, sense entrar a recordar-vos les coses que us vau fer mútuament fa nou anys⁴ quan us vau prendre la justícia pel vostre compte. El poble, al mig d'una gran cridòria, va calar foc a les cases dels pròcers de la ciutat i va matar el governador, rebent però el càstig d'aquells actes: tot i estar justament indignat en relació a les causes d'aquells fets, s'havia passat del límit⁵.

   Doncs, a comptes de què, pels déus! hem de suportar aquesta ingratitud? Potser perquè us alimentem –i amb quina generositat!– amb els nostres propis recursos (cosa que fins avui no s'havia produït mai)? Per haver augmentat la llista dels curials? Per no haver castigat algú enxampat a robar? Voleu que que us en recordi un o dos exemples, perquè ningú es pensi que la cosa sigui un mer artifici o retòrica o il·lusionisme? Dèieu que hi havia, si no m'equivoco, tres mil lots de terra desocupats i en vau demanar l'assignació, però un cop obtinguts els vau distribuir entre els qui no en tenien cap necessitat. Es va investigar i va sortir a llum això. Jo personalment els vaig fer confiscar a aquells que els tenien indegudament –sense ficar-me en les propietats adquirides anteriorment com a lliures d'impostos, quan en canvi eren subjectes a un gravamen molt alt– i els vaig assignar als serveis públics més cars⁶. Així doncs, ara les escuderies que us proporcionen cada any cavalls de competició disposen de prop de tres mil lots de terra, gràcies al sentit comú i a la capacitat de gestió del meu oncle homònim i a la meva generositat. Certament, perseguint d'aquesta manera estafadors i lladres, us semblarà òbviament que he trasbalsat l'ordre universal. Però sabeu perfectament que la tolerància amb gent d'aquesta mena reforça i alimenta la maldat dels homes.

   El meu discurs, doncs, torna on volia jo: de tots els mals, jo només en sóc responsable, que he volgut reservar els meus favors a unes natures ingrates. La cosa doncs té origen en la meva ruqueria i no pas en la vostra liberalitat. De ben segur que en futur intentaré ser més hàbil amb vosaltres. I tant de bo els déus us recompensin per la simpatia i el respecte que em vau reservar públicament.

[AQUÍ TERMINA EL MISOPOGON]

1 ἐνδεία

2 No està clar a qui es pot adscriure la citació (Hesíode? Píndar? Cratetes cínic?). Tot el fragment sembla tenir problemes textuals que es reflecteixen en la traducció. Em decanto per una traducció més propera a la de Lacombrade. Poc probable la traducció de Prato («...per una manciata di grano, 'allorché', come dice il poeta di beozia, 'la fame diventa dura'»), per la posició de ἐπὶ τὸ δράγματι. ἡνίκα χαλεπὸν γενέσθαι τὸν λίμον επὶ τῷ δράγματι. A nivell de text, s'elimina la coma després de λίμον, segons Lacombrade.

3 Autor no identificat.

4 En el 354 (el Misopogon deu haver estat redactat entre gener i febrer del 363).

5 Es refereix als desordres d'Antioquia del 354, quan el cèsar Gal, va condemnar els pròcers, que s'oposaven a les mesures contra la carestia que llavors també assotava la ciutat. El comes Orientis Honorat va anul·lar la condemna, però el poble va voler fer justícia igualment, matant un pròcer i el governador de Síria Teòfil. Per això Constanci va condemnar Gal a mort i va prendre mesures duríssimes contra la ciutat.

6 No és ironia. La subvenció de curses de cavalls i carros eren unes partides importants dins del pressupost de la ciutat.

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 72-80]