Julià Emperador: L'enemic de la barba o Misopogon (15)

   Sempre pel que fa a les calúmnies que heu anat abocant en versos anapèstics per denigrar-me en públic i en privat, com que jo també he fet autocrítica, us autoritzo a fer-ho encara més lliurement, car a causa d'això no us faré cap mal, com ara degollar-vos, pegar-vos, encadenar-vos, empresonar-vos o castigar-vos. I com podria? I atès que, malgrat haver demostrat, juntament amb els meus amics, que sóc una persona seriosa (per vosaltres, quelcom d'allò més ridícul i lleig de veure), en la vostra opinió jo no he demostrat res de positiu, he decidit de canviar de ciutat, de marxar. Certament no em penso que donaré una gran alegria al poble on m'establiré, però crec que serà de ben segur preferible repartir la meva antipatia una miqueta entre tots –si no aconsegueixo ser considerat, tampoc per ells, una persona com cal– i no fastiguejar aquesta pròspera ciutat amb la ferum, diguem, de la meva rigorositat i de la moderació dels meus amics.
  És a dir, cap de nosaltres no us va comprar un terreny ni un hort, ni va comprar una casa, ni es va casar amb una de les vostres dones, ni ha concedit a les nostres de casar-se amb vosaltres; ni tampoc ens vam enamorar de les vostres belleses, ni hem intentat rivalitzar amb la vostra riquesa assíria¹, ni ens hem repartit prebendes², ni hem permès tràfics d'influències als prohoms de la ciutats, ni vam animar el poble (del qual hem millorat tant el benestar que, lliure com està ara de les precarietats, pot compondre anapèstics contra els promotors de la seva pròpia prosperitat) a organitzar banquets i espectacles, ni vam fixar tributs en monedes d'or, ni en vam cobrar en argent, ni vam augmentar els impostos, al contrari, a més de tots els saldos pendents de cobrament, s'ha condonat la cinquena part dels impostos ordinaris. I no crec que n'hi hagi prou amb la meva seriositat. També tinc una persona moderada, –sí, per Zeus i els déus!, n'estic convençut– com a cap d'administració³ (molt oportunament criticat per vosaltres, perquè, sent d'edat avançada i tenint una mica d'entrades als cabells, pel seu caràcter esquiu li fa vergonya anar amb cabell llargs pel darrere, com els abants cantats per Homer); i els altres que són a cort amb mi –dos, tres o també quatre i, si voleu, ara fins i tot hi ha un cinquè– no són en absolut gens inferiors a ell. I l'oncle meu que es deia com jo? No us va governar amb justícia fins quan els déus li van permetre viure i treballar entre nosaltres? No es va encarregar de tots els aspectes de l'administració de la ciutat amb la màxima cura?

   Així doncs, a nosaltres, la tolerància⁴ i la moderació en els governants, ens semblaven aspectes positius, i ens imaginàvem que gràcies a aquestes característiques ens apreciaríeu com a persones de gran mèrit. Tanmateix, com que us molesten la barba atapeïda, els cabells descurats, el desinterès pels espectacles, les exigències quant a capteniment als temples i, especialment, el nostre interès pels judicis i les mesures que han allunyat l'especulació⁵ del mercat, llavors, voluntàriament i en el vostre interès, ens en anem de la ciutat.

   En efecte, no crec que sigui fàcil, per a una persona que procura fer un canvi quan ja és gran, evitar allò que s'explica al conte del milà. Es narra, doncs, que el milà, tot i cantar igual que els altres ocells, intentava renillar com els pura sang. Finalment, oblidat el cant i incapaç de dominar el renill com calia, va acabar sense ambdues coses, [70] amb una veu pitjor que la de les altres aus. Això precisament procuro evitar: no aconseguir el vostre estil i perdre la meva rusticitat, atès que, per voluntat dels déus, ja em falta poc, com podeu veure, per arribar al moment

«quan els cabells blancs es barregin amb els negres»⁶

com va dir el poeta de Teos.

   Deixem-ho aquí, però, per Zeus, déu del fòrum i protector de la ciutat, heu de retre compte de la vostra ingratitud! Potser us he ofès mai, individualment o col·lectiva, que no podent rebre'n rescabalament públic, ens massacreu a les places amb versots anapèstics, tal com fan els comediants quan porten amunt i avall Hèracles i Dionís i els maltracten? O serà que em vaig abstindre de fer-vos algun mal, sense estar-me però de parlar-vos malament, de manera que us heu venjat amb mi amb els mateixos mètodes? Quin és el motiu d'aquest malestar, d'aquesta animadversió? Per part meva, estic convençut que no he fet res de greu ni de terrible a ningú de vosaltres, ni individualment, ni en conjunt contra la ciutat, que no he dit res de desagradable, i que, al contrari, us he elogiat, pel que m'era possible, tot aportant-vos algun benefici, en els límits del normal per qui, dins de les seves possibilitat, vol beneficiar moltes persones. I era impossible –prou que ho sabeu– condonar l'import sencer dels impostos i concedir tot a qui tenia el costum d'agafar-s'ho. Si és evident doncs que no he disminuït cap partida del finançament públic aportat, com sempre, pel pressupost imperial, i us he condonat una part significativa dels impostos, llavors no us sembla tot aquest afer un misteri?

1 Topos, vd. Tibullus 3, 2, 24: dives et Assyria.

2 τὰς προστασίας. C. Prato (nota pàg. 148: Il termine sta a indicare il ruolo del patronus, cioè il patrocinio a tutela degli interessi privati, svolto normalmente da personaggi di spicco nella vita política e militare.

3 εἰσαγγελεύς. En aquest context sembla, segons Lacombrade i C. Prato, coincidir o ser un càrrec similar al de magister officiorum, cobert per Anatoli.

4 πραότης

5 Πλεονεξία. No gaire ortodox. Literalment: excés de desig de benefici econòmic, cobdícia.

6 Cita d'Anacreont (Fr. 77 Gentili = 57 Page).

[Giuliano Imperatore, Misopogon, Ed. C. Prato i D. Micalella, Roma, 1979, pgg. 66-72]