D'Hipòcrates a Damagetes,
salutacions.
És precisament allò que ens
imaginàvem: Demòcrit no s'ha tornat boig, ben al contrari, la
capacitat del seu pensament és
absolutament fora del comú;
és més, ens va donar saviesa, a nosaltres i també a tots els
homes, a través de nosaltres. Amic meu, t'he enviat el vaixell,
«Asclepiadeu» de nom i de fet; i afegeix-hi també l'emblema de la
salut, a més del sol, car gràcies als déus va fer la travessia a
tota vela i, efectivament, va entrar al port el dia exacte que els
havíem comunicat com el previst de la nostra arribada.
Ens els vam trobar tots
reunits davant de les portes de la ciutat, esperant-nos, que és
normal, no només els homes però, també dones, i a més a més
vells, nens, tots tristos –sí, pels déus!– fins i tot els més
petits. Bé doncs, tots ells estaven així a causa de la presumpta
demència de Demòcrit –quan ell, en canvi, no tenia iguals en la
recerca escrupolosa de la saviesa en el seu màxim grau–.
Només en veure'm van sentir-se una mica alleujats i es van crear
esperances de solució del cas. Filopèmen insistia per convidar-me a
casa seva i els altres hi estaven d'acord, però els vaig dir:
–Abderites, per a mi no hi hauria res més útil que poder observar
Demòcrit.
Ells aprovaren la meva
proposta i, ben contents, em van dur de pressa a través del mercat:
uns m'anaven al darrere, altres corrien per una banda i per l'altra
davant meu; deien «salva'l», «ajuda'l», «cura'l». Jo els donava
ànims pensant –tot confiat com estava en els vents etesis–
que segurament el mal no seria res, i que si hi hagués alguna petita
cosa, seria fàcil de curar. I mentre explicava això anava avançant:
la casa no era lluny i la ciutat no arribava gaire més enllà.
Hi vam arribar doncs, era a
prop de la muralla. Llavors, amb molt de compte, em van fer pujar pel
darrera de la torre: hi havia un turó elevat, a l'ombra d'uns
pollancres alts i frondosos. D'allà estant, es podia observar la
casa de Demòcrit. Ell seia sota un plàtan baix, de copa ampla,
vestit amb una túnica humil
de tela gruixuda, tot sol, el cos descuidat,
sobre un seient de pedra, amb la cara groguenca, demacrada, la barba
llarga. A prop d'ell, a la dreta, l'aigua del rierol que baixava per
la pendent del turó clapotejava suaument.
A dalt del turó hi havia un recinte, pel que semblava, consagrat a
les nimfes, tot tapat per vinyes espontànies. Demòcrit tenia amb
molta cura un rotllo de papir sobre els genolls i se'n veien uns
quants més escampats al voltant seu; també hi havia un cúmul
d'animals oberts en canal. Ara, assegut, escrivia acaloradament, adés
s'aturava i es quedava quiet una bona estona, abstret en meditacions.
Fet això, no gaire després s'aixecava i començava a passejar,
escrutava les vísceres dels animals, les deixava i tornava a seure.
Els abderites m'envoltaren abatuts i, amb els ulls gairebé plorosos,
em van dir: –Hipòcrates, estàs veient doncs la vida que mena
Demòcrit i que està boig i no sap ni què vol ni què fa.
I amb la intenció
d'emfatitzar-ne encara més la follia, un d'ells emetia uns gemecs
aguts que semblava una dona plorant la mort d'un fill. Després, un
altre es planyia com un viatger que hagués perdut una part del seu
equipatge. Demòcrit, que havia estat escoltant, somrigué, en un
cas, i esclatà en una rialla sonora, en l'altre, i va deixar
d'escriure mentre sacsejava repetidament el cap. Els vaig dir:
–Abderites, resteu aquí: mentrestant m'acostaré a les paraules i
a la persona de Demòcrit per saber, amb l'observació i l'escolta,
la veritat sobre el seu mal.
Dit això, amb molt de compte,
vaig baixar: gairebé no podia aguantar-me dret caminant per aquell
indret, tan pronunciada era la pendent; tot i així, m'hi apropava i,
quan vaig poder-hi arribar, ell estava escrivint ves a saber què,
com empès per la inspiració divina. Em vaig aturar allà mateix,
tot esperant que acabés. Al cap de poc, va aturar l'impuls per
escriure, per mirar cap a mi mentre m'hi apropava, i va dir: –Hola,
foraster.
–Jo també et saludo, mil
cops, Demòcrit, el més savi de tots.
Ell avergonyit, crec, per no
haver-se adreçat a mi pel nom, va dir:
–Com et dius? És perquè no
sé el teu nom que t'he dit «foraster».
–El meu nom és Hipòcrates,
el metge.
–L'excel·lència dels
asclepiadeus i la teva gran fama de savi com a metge està escampada
arreu i ha arribat fins a nosaltres. I quin propòsit et duu aquí,
company? Però, primer de tot, seu. Veus que hi ha aquest gens
desagradable seient de fulles, encara verdes i tendres, és més
còmode per seure que els seients de la bona sort, que són objectes
d'enveja.
Quan vaig seure, va tornar a
preguntar: –Bé doncs, explica'm clarament, la qüestió que vens
aquí a investigar és particular o afecta la comunitat?
Personalment, puc ajudar-te en allò que em sigui possible.
–Quant a la causa, en
veritat, jo vinc aquí per tu, a veure un savi. L'excusa m'és donada
per la pàtria, en nom de la qual estic actuant d'ambaixador.
–Aprofita doncs de la meva
hospitalitat.
Amb la intenció de posar a
prova l'home amb tots els mitjans, si bé ja tenia clar que no estava
boig, vaig replicar:
–Coneixes el vostre
conciutadà Filopèmen?
–I tant! –va dir ell–
vols dir el fill de Damó, el que viu al costat de la font d'Hermes.
–Aquest! –vaig dir
–resulta que, per qüestions de parentela, sóc convidat a casa
seva; tot i així, Demòcrit, convida'm tu, la teva hospitalitat té
més valor. Primer de tot, però, explica'm, què és això que estàs
escrivint?
Es quedà aturat un moment i
–És sobre la follia –va respondre.
–Per Zeus sobirà –dic jo–
una resposta ben oportuna a la ciutat!
–De quina ciutat parles,
Hipòcrates?
–No res, no sé com m'ha
sortit això, però què escrius sobre la follia?
Em va respondre: –I de quina
altra cosa podria escriure sinó de què és, de com apareix en les
persones i de quina manera es pot apaivagar? Tots aquests animals que
veus –va afegir– és precisament per això que els dissecciono,
no pas perquè odiï l'obra divina, sinó perquè investigo la natura
i la posició de la bilis: ja saps que és aquesta que causa la
follia humana, quan és excessiva, car si bé per natura es troba
present en totes les persones, en unes menys i en altres més, el seu
excés té com a resultat la malaltia. Això perquè és una
substància ara bona i adés dolenta.
–Demòcrit, per Zeus! –vaig
dir– parles amb veritat i sentit comú. Per la qual cosa crec que
ets feliç, gaudint de tanta pau interior; a nosaltres, no ens és
permès tenir-ne
–I per què no és permès?
–preguntà.
Vaig respondre: –Les vinyes,
la casa, els fills, els deutes, les malalties, les morts, els esclaus
o coses per l'estil ens impedeixen tenir temps lliure.
Va ser llavors que l'home va
recaure en el sòlit estat emocional
i tot d'un plegat esclatà a riure i a mofar-se i després tornà a
calmar-se.
–Demòcrit, de què et rius?
–vaig preguntar. Dels béns o dels mals que he explicat?
I ell va riure encara més
fort mentre, des de lluny, els abderites que havien restat en
observació, alguns es donaven cops al cap, uns altres a la front,
d'altres s'arrancaven els cabells –el fet és que, segons el que em
van explicar després, estava rient encara més respecte al que era
habitual. En resposta a això, vaig afegir: –Però, Demòcrit, el
més savi entre els savis, tinc ganes de saber per què et poses així
i per culpa de què sóc ridícul als teus ulls –o ho és el que he
dit?– perquè n'elimini la causa amb l'aprenentatge o, si demostro
que no tens raó, perquè deixis de fer rialles impertinents.
–Per Hèracles! Si demostres
que no tinc raó, Hipòcrates, seràs un terapeuta amb una teràpia
que mai no has aplicat a ningú.
–Com, que no ho demostraré,
amic meu? O no creus que ets incongruent quan rius de la mort d'una
persona, de la malaltia, del deliri, de la follia, de la melancolia,
de l'assassinat, o d'alguna altra cosa encara pitjor? O al contrari,
dels casaments, de les solemnitats, dels naixements dels fills, dels
misteris, de les autoritats, dels honors, o de qualsevol altre bé.
És a dir, rius d'allò que caldria lamentar i, d'allò que ens
hauria d'alegrar, te'n burles: així que, no hi ha separació per tu
entre bé i mal.
–Tens raó sobre això,
Hipòcrates, però no saps res del perquè de les meves rialles i,
quan el descobreixis, estic segur que et podràs emportar, amb el teu
equipatge, una cura per al meu riure, millor que aquesta ambaixada,
pel bé de la pàtria i el teu; i podràs donar saviesa als altres (a
canvi d'això, tal vegada podries ensenyar medicina a mi també),
després d'adonar-te amb quant d'interès tots els homes es deixen la
pell per coses sense cap interès, estimant important fer coses que
no en tenen cap d'importància, tot perseguint coses ridícules.
–Explica't, pels déus!
–vaig dir– no sigui que el món estigui malalt sense adonar-se'n,
sense ni un lloc on enviar una ambaixada a la recerca del remei, car
què hi hauria fora del món?
–Moltes són les infinitats
dels mons, Hipòcrates, i ai de tu, si menysprees la naturalesa, rica
com és.
–Això, Demòcrit, ja m'ho
explicaràs quan toqui: haig de vigilar que no comencis a riure fins
i tot explicant-me la «infinitat». De moment tingues clar que
hauràs de retre compte del teu riure a la teva gent.
I ell, entrant en detall, em
diu: –Tu imagines dues causes del meu riure: allò que és un bé i
allò dolent. Personalment, em ric únicament de l'home ple d'idees
absurdes i buit d'accions sensates, que es perd de manera infantil
darrere de projectes de tot tipus, patint penes infinites sense
guanyar-hi res, que, pels seus desitjos desbocats, viatja als confins
de la terra i als racons més inexplorats, que fon or i plata i no
para d'acumular-ne, sempre preocupat per créixer i no caure enrere.
I no li fa vergonya ser considerat una persona feliç tot i que cava
forats a la terra fent servir mans de presoners (del quals uns moren
quan la terra massa friable se'ls cau a sobre, altres sotmesos a
aquest suplici durant molts anys, viuen aguantant el càstig com si
fossin a casa seva). Cercar or i plata, escrutar restes i palletes a
la pols, recollir sorra ara aquí ara allà, obrir les venes de la
terra, trencar terrosos sense parar per fer diners, fent de la
terra-mare una enemiga i, malgrat que sigui la mateixa, admirar-la i
ultratjar-la: quin tip de riure! Són uns amants de la terra amagada,
plena de treballs, i d'altra banda violen la terra que tenen davant
els ulls. Uns es compren gossos, d'altres es compren cavalls, uns
altres encara tanquen i registren com a pròpies vastes extensions de
terreny, ja que volen ser amos de molta terra, però no saben ser-ho
d'ells mateixos. Delegen casar-se amb unes dones que repudiaran al
cap de poc; amen i després odien; fan fills amb entusiasme que
després treuen de casa quan són adults. Quina mena de zel és, buit
i absurd, que no difereix en res de la follia? Fan guerres
fratricides en comptes de cercar la pau. Són víctimes i alhora
inspiradors de complots reials, assassinen, cerquen plata cavant la
terra, quan troben la plata volen comprar terra, adquirida la terra
en venen els fruits i amb la venda dels fruits adquireixen plata. Que
frívols i que dolents que són! Quan no tenen patrimoni, el
desitgen, i quan el tenen, l'amaguen, el fan desaparèixer. Em ric
d'ells quan fracassen i em fan riure encara més quan tenen mala
sort, car han faltat a les normes de la veritat; competint
rancuniosament els uns amb els altres, tenen enfrontaments amb
germans, pares, conciutadans; en qualsevol cas, es maten entre ells
per uns bens dels quals ningú no pot ser amo després de morir; van
en contra de les normes consuetudinàries negant la seva ajuda als
amics i a la pàtria en dificultat; són rics d'objectes sense valor,
es gasten el patrimoni en estàtues, perquè «l'estàtua sembla que
parli» i odien qui parla de veres.
Procuren les coses difícils d'assolir: quan viuen al continent
desitgen el mar, i quan són en una illa anhelen el continent, i tot
ho desvien envers els desitjos personals. En temps de guerra diries
que elogien el coratge, però en el dia a dia es deixen vèncer per
la disbauxa, la cobdícia i per totes les passions que fan
emmalaltir. Són tots uns Tersites de la vida! Per què doncs
critiques el meu riure, Hipòcrates? Un no riu de la seva pròpia
follia, sinó que cadascú de la follia d'altri: uns d'aquella dels
borratxos, quan aquells creuen ser sobris, d'altres riuen dels
enamorats, quan pateixen una malaltia pitjor, d'altres dels mariners,
d'altres encara dels agricultors, ja que no van d'acord ni en la
professió ni en l'activitat.
Jo llavors vaig dir: –Tot
això és veritat, Demòcrit, cap altra definició seria més
apropiada per a explicar les misèries dels mortals. D'altra banda,
l'acció és ineludiblement necessària, en relació a la gestió de
la llar o a la construcció de vaixells o altres activitats públiques
que l'home no pot evitar: la natura no el va engendrar perquè es
quedés sense fer res. Tot i aquestes aquestes premisses, l'ambició,
ficada a tot arreu, ha espatllat l'ànima de moltes persones, que es
comprometen en tot tipus d'activitat com si fossin infal·libles i
són però incapaces de preveure allò que no es veu. O és que algú,
Demòcrit, que es casa pensa a la separació o a la mort?
Anàlogament, qui, quan té uns fills, pensa en perdre'ls? I això
val per a l'agricultura, navegació, la reialesa, el govern, i tot
allò que pertany a aquest món: ningú pensa que fracassarà, al
contrari, tothom és mogut per unes expectatives d'èxit i no es
recorda de les possibilitats de fracàs. No és doncs impertinent
riure d'això?
–Hipòcrates, tens la ment
força espessa, ben lluny d'entendre el que vull dir si, per
desconeixement, no consideres els límits de la calma i de la
pertorbació. És a dir, si les persones gestionessin aquests
mateixos problemes amb lucidesa, els evitarien fàcilment i jo
deixaria de riure. En canvi, amb la ment marcada per determinades
situacions de la vida, com si aquestes fossin immutables,
deliren en l'enteniment mancat de sentit comú, desconeixedors del
moviment irregular de les coses. De fet, n'haurien hagut prou amb
tenir present la mutació universal, que s'esdevé amb canvis
radicals i que concep girs sobtats de tot tipus.
Però ells, com si davant a quelcom fix i estable, oblidant-se de les
incidències que solen produir-se ara d'una manera i adés d'una
altra, delegen allò perjudicial, anhelen allò intranscendent i
acaben rebolcant-se en desgràcies de tot tipus. Algú que pensés
fer-ho tot segons les seves pròpies forces, mantindria la seva vida
exempta de daltabaixos, en el coneixement de si mateix i en la
comprensió de la seva pròpia composició, sense atiar contínuament
l'impuls del desig, ans contemplant amb satisfacció la natura
opulenta, nodrissa de tots. D'altra banda, de la mateixa manera que
una complexió robusta en les persones obeses representa un risc
evident, així l'èxit excessiu és perillós: tothom es fixa en les
celebritats quan els van malament les coses. D'altres que no coneixen
la història passada cauen per efecte de la seva pròpia matusseria,
incapaços d'identificar allò que és evident –com si fos ocult–
encara que disposin d'una vida llarga per marcar els fets reals i
els que no ho són, a partir dels quals seria possible també
preveure el futur. El meu riure significa això: els humans són
ximples, perquè són castigats per la seva maldat, cobdícia,
insaciabilitat, rancúnia, deslleialtat, perfídia, malignitat –és
difícil d'explicar la gran varietat de vicis que són capaços
d'empescar-se
car, també en aquest cas, es tracta d'una mena d'infinitat–,
i perquè amb ment retorçada competeixen en l'engany: per ells allò
negatiu és una forma de virtut, entrenen la inclinació a la mentida
i celebren la pràctica del plaer, tot desobeint a les lleis. El meu
riure els condemna doncs per la seva irreflexió car no miren ni
escolten –només els sentits humans, mitjançant el rigor de
l'intel·lecte, tenen claredat, i preveuen allò que és i allò que
serà. Estan descontents de tot i tornen a embolicar-se en les
mateixes coses, reneguen de la navegació i després naveguen, es
cansen de l'agricultura i després tornen a conrear, repudien la dona
i després n'agafen una altra, fan els fills i després els enterren,
havent-los enterrats, en tornen a procrear i a criar, arriben a la
vellesa i quan ho fan es lamenten, incapaços de mantenir estabilitat
de criteri en cap situació. Reis i cabdills envegen la felicitat del
ciutadà particular, mentre que el ciutadà particular voldria ser
rei, l'home de govern enveja l'artesà perquè el suposa al segur
dels perills, mentre que l'artesà enveja l'home de govern perquè el
suposa omnipotent. El fet és que no contemplen la recta via de la
virtut, clara, plana, sense entrebancs, cap a la qual ningú gosa
anar; en canvi, van per aquella impracticable, tortuosa, caminant pel
terreny accidentat, a empentes i rodolons i la gran majoria va caient
i panteixant com si els perseguissin, ara van darrere i ara passen
davant. Alguns d'ells, cremen pel desig immoral d'ocupar els llits
d'altri, ben confiats de la seva poca vergonya, d'altres es
consumeixen en la cobdícia, malaltia sense límits; entre uns i
altres, es paren trampes i contratrampes; d'altres encara, que
l'ambició ha fet pujar fins als núvols, són arrossegats pel pes de
la seva maldat fins a tocar el fons de la ruïna. Arrasen i després
construeixen, consenten i després se'n penedeixen, es neguen les
obligacions de l'amistat, actuant malament fins a caure en
l'enemistat, i les del parentiu, creant conflictes; i la causa de tot
això és la cobdícia. En què difereixen dels nens que juguen, que
tenen un intel·lecte incapaç de discernir i pels quals els
esdeveniments són un divertiment? I quant als desitjos, en què els
serien inferiors els animals sense discerniment? Llevat que no sigui
pel fet que les feres s'acontenten amb allò que basta. Fixa't, quin
és el lleó que amaga or sota terra? Quin és el brau que es juga
les banyes per avarícia? Quin és el lleopard que s'abandona a una
cobdícia desbocada? El porc senglar té set de l'aigua que
necessita; el llop devora la quantitat disponible d'aliment necessari
i s'atura, però l'home, no en té prou amb banquets que duren dies i
nits seguits! L'ordre dels cicles anuals regula l'aparellament entre
els animals irracionals, l'home en canvi té una dèria furiosa pel
sexe, i amb diferència. Au va, Hipòcrates, no hauria de riure de
qui plora per amor quan, oportunament, n'és impedit, i riure més
fort encara, si a més a més es comporta temeràriament, es llança
per penya-segats o a les profunditats del mar? No hauria de riure de
qui sobrecarrega un vaixell, i després es plany amb la mar per
haver-lo fet naufragar amb tot el seu contingut? Personalment, no em
sembla que me'n ric tant com es mereixerien: voldria produir en ells
quelcom que els molestés, però sense pretendre ser la medicina que
els cura, ni el guaridor que els prepara remeis. Que el teu
avantpassat Asclepi et serveixi d'advertiment, que salvava els homes
i se'l va agrair amb un llampec. No veus que jo també sóc un
d'aquests malalts? Mato i dissecciono animals per investigar la causa
de la follia: entre els homes havia de cercar-la aquesta causa. No
veus que també l'univers sencer odia els homes i els arreplega
problemes de tot tipus? Des del naixement l'home en la seva totalitat
és malaltia, quan és bebè, és inútil, implora ajuda; quan creix
es torna malvat, neci i a la mercè dels educadors; un cop adult és
arrogant; en la tercera edat, és infeliç per haver cultivat
nèciament les seves pròpies desgràcies: el fet és que ha sortit
així dels líquids ensangonats de la matriu. Per això n'hi ha uns,
impulsius i salvatgement agressius, que viuen entre daltabaixos i
baralles, i d'altres entre sexe i adulteris, d'altres encara en la
embriaguesa, d'altres que cobegen les coses d'altri, i uns altres
encara que malbaraten les seves. Tant de bo existís el poder de
destapar les cases de tothom per impedir que res del seu contingut no
resti amagat i conèixer el que es fa a dins. Veuríem que hi ha qui
menja, qui vomita, qui tortura i maltracta, qui fa barreges de
metzines, qui confabula un complot, qui calcula, qui dóna les
gràcies, qui es desespera, qui trama una denúncia contra uns amics,
qui s'exalta amb somnis de glòria. I encara més a fons, hi ha els
efectes d'allò que s'amaga dins l'ànima: arran d'això, hi ha joves
i vells que exigeixen, rebutgen, lluiten en la misèria o que neden
en l'abundància, oprimits per la fam, o que són aclaparats pels
excessos, bruts, encadenats, o ben cofois dels seus luxes, uns que
crien, o d'altres que degollen o d'altres que enterren, o que
menystenen allò que tenen, abocats com estan en esperances de nous
béns, uns que són desvergonyits, o que són garrepes, o
insaciables, uns que maten o d'altres que reben pallisses, uns ben
arrogants, o d'altres esborronats per vanes creences, uns aficionats
als cavalls, o als homes, o als gossos, o a pedres o fustes, o al
bronze, o a la pintura, que estan ficats en la diplomàcia, o en els
comandaments militars, o en el sacerdoci, o que són magistrats, o
que són soldats, o que són assassinats. Cadascú es mou en una
direcció, qui cap a la guerra per mar, qui cap a la guerra
terrestre, qui cap a l'agricultura, qui cap al transport marítim,
qui cap al comerç, qui cap a la política i qui cap al teatre, qui
cap a l'exili, cada qual cap a llocs diferents, doncs: uns són
atrets per una vida agradable, regalada, descontrolada, uns altres
per l'oci i la ganduleria. Veient doncs tantes ànimes indignes i
miserables, com no burlar-se del seu estil de vida tan desordenat?
Per exemple, tinc la clara sensació que no els agrada tampoc la teva
medicina. Per culpa de la seva intemperància rondinen sobre
qualsevol cosa i consideren follia la saviesa. I en efecte em temo
molt que gran part de la teva gran ciència es perd per culpa de
l'enveja i de la ingratitud; per exemple, els malalts, així que es
curen, n'atribueixen el mèrit als déus o al destí. N'hi ha molts
que imputen el mèrit de la curació a la natura, el seu benefactor
els molesta i s'irriten encara més si algú considera que li deuen
quelcom; d'altra banda, la massa insensible a les arts, en la seva
ignorància, es carrega tot allò que representa l'excel·lència: el
vot, de fet, és a les mans dels ximples. Els malalts doncs no volen
admetre el deute, però tampoc els col·legues de professió estan
disposats a donar-ne fe: és l'enveja que ho impedeix. No cal que
entri en detalls amb tu ja que tens experiència directa del que vull
dir, sé que et veus sovint tractat de manera impròpia i no aixeques
escàndols per qüestions de diners o de mala fe. La veritat no se
sap ni s'explica.
Ell somreia mentre deia
aquestes coses, Damagetes, per mi tenia l'aspecte d'un déu,
m'oblidava de la forma humana que tenia abans. Li dic: –Il·lustre
Demòcrit, realment m'emportaré a Cos uns magnífics dons de la teva
hospitalitat, em em fas sentir una admiració immensa per la teva
saviesa. Ara me'n tornaré a casa anunciant com un herald que tu has
investigat la veritat sobre la natura humana i l'has entès. M'has
donat una cura per al meu pensament i ara me'n vaig, car l'hora ho
requereix i el cos demana atencions. Hi tornarem demà i els dies
següents.
Dit això, em vaig aixecar i
ell, que m'anava a acompanyar, donà els llibres a algú que no sé
d'on sortia. Vaig accelerar el pas per dirigir-me cap els que havien
romàs de guaita esperant-me –uns abderites autèntics!
–Senyors –vaig dir –
moltes gràcies per la vostra ambaixada! Car he conegut Demòcrit,
home d'allò més savi, l'únic que té tot el poder de donar saviesa
als homes.
És això que tinc el gust
d'anunciar-te, Damaget.
Salutacions.
[Terminat
de traduir el 18/03/2017]
[Oeuvres
Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B.
Baillère et Fils, pag. 348-380]
