Porfira, l'habitació on naixien els futurs emperadors de l'Imperi Romà d'Orient, és el lloc de l'imaginari d'aquest blog. Un lloc on, en forma de fragments, incomplets i imperfectes, tornen a tenir vida els textos de la literatura de Bizanci, en català.

20 de maig del 2019

Konstandinos Kavafis: La veu del mar

El mar difon una secreta veu...
  una veu que arriba
al cor, i que el commou
  i el gronxa.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,
cançó composta per tres sublims poetes,
  el sol, el cel i l'aire.
Canta amb el seu timbre, propi més d'un déu,
quan l'estiu li abriga les espatlles
  amb la bonança.

La seva melodia ens duu a l'ànima notícies
de frescor. I ens recorda nostra joventut
  passada, sense pena, sense agror.
Els amors passats ens parlen xiuxiuejant,
reviuen sensacions deixades en l'oblit
  en el respir suau de les onades.

Cançó preciosa, la que el mar ens canta,
cançó composta per tres sublims poetes,
  el sol, el cel i l'aire.
Quan n'escrutes la planura aquosa,
i en mires la verdor infinita,
aquella prada tan a prop i alhora tan distant,
pletòrica de flors citrins que la llum
cuidadora de jardins escampa, l'alegria
et venç, t'inebria i t'asserena el cor.
I si ets jove, et correrà a la sang
desig de mar. I a tu, tan sols un mot
dirà del seu amor l'onada i impregnarà
el teu amor d'un misteriós aroma.

El mar difon una secreta veu...
  una veu que arriba
al cor, i que el commou
  i el gronxa.

I és un cant o el plany dels ofegats?
El tràgic plany dels morts,
  al fred, embolcallats per les escumes,
que ploren per les dones, la canalla,
els pares i pel niu desert,
  mentre el mar esquerp els va escorxant,

els va empaitant entre rocs i penyes punxegudes
i els cabdella d'algues mentre els arria amunt i avall,
  i ells, es mouen com si fossin vius,
amb la mirada esbatanada de terror
i mans salvatgement esteses,
  des de la seva última agonia.

I és un cant o el plany dels ofegats?
El tràgic plany dels morts
  amb el desig d'un cementiri de cristians.
Tomba, que els parents arrosen dels seus plors,
i cares mans la van guarnint de flors
  i el sol hi aboca una llum benevolent i càlida.

Tomba, a recer d'una creu immaculada
on ve, de tant en tant, un capellà,
  cremant encens i salmejant pregàries.
Una vídua l'acompanya recordant el seu marit,
un fill, o bé un amic que enyora.
Recorden el difunt; i l'ànima
  descansa, assossegada en el perdó.

 
[Postfaci: οὐδὲν πρὸς Διόνυσον? Res a veure amb literatura bizantina? Segurament. Però crec que valia la pena publicar aquest poema i quatre o cinc més que vindran].

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada