Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (5)

Hipòcrates saluda Damagetes.

Damagetes, com que vaig estar a Rodes a casa teva, hi tinc vist el vaixell aquell –sí, duia la imatge del sol– un de realment bonic, amb una bona popa, una quilla sòlida i un pont ben gran. Tu a més a més n'elogiaves tant la tripulació –per la seva habilitat, seguretat i competència en actuar–, com la gran velocitat de navegació. Envia'ns aquest. Però, si pot ser, que no vingui remant, sinó volant! Que el problema acuita, amic meu, perquè vagi a Abdera de pressa i corrents. Vull curar una ciutat, malalta per un sol malalt: Demòcrit. Segurament ha arribat fins a tu la fama del personatge: d'aquest home, la gent del seu país considera que ha quedat afectat per la follia. Personalment, preferiria –o més aviat espero– que en realitat no hagi embogit, sinó que sigui l'opinió d'ells. Riu sempre, diuen, i no para de fer-ho davant qualsevol tema: és això que els sembla un símptoma de follia. Explica per això als amics de Rodes que cal mantenir sempre la mesura: no mostrar-se molt riallers ni tampoc massa esquerps, és a dir, tenir un punt mig entre ambdues actituds, per tal de semblar simpàtic als uns i seriós i preocupat per la virtut, als altres. Però és veritat, Damagetes, que hi ha quelcom que no funciona si ell riu en tots els casos, perquè si la falta de mesura és una cosa negativa, actuar així «sempre» ho és encara més¹. Jo li diria: «Demòcrit, si un es posa malalt, un altres és mort, un altre s'està morint, un altres és assetjat, o no importa quina desgràcia pateix, per a tu qualsevol acte és matèria del teu riure. Joia i dolor són dues coses que formen part de la realitat, rebutjar una d'elles no és trencar amb els déus? Et pots considerar afortunat (però és impossible) si la teva mare no ha tingut malalties, ni el teu pare, ni després els teus fills o la muller o un amic i, gràcies al teu riure, tot es preserva en la felicitat! En canvi, rius davant dels malalts, estàs content quan algú mor, si mai t'assabentes d'una desgràcia te n'alegres: que n'ets de dolent, Demòcrit, i que lluny de la saviesa, si creus que aquestes coses no són uns mals! Llavors estàs boig, Demòcrit, ets gairebé un abderita² però la ciutat té més seny que tu.»

Però de tot això, en parlarem més a fons allà mateix: el temps que estic trigant en posar-t'ho per escrit està fent esperar el vaixell.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 336-338]

1 Torna el concepte de «metriazein», tenir mesura, tenir equilibri, i el seu pes en la salut i la curació. És un tema que no apareix casualment: el «metriazein» es pot dir que és un concepte molt «grec», ja des dels poemes homèrics. Trencar la mesura és un pecat, sempre, un hybris. Per això no sorprèn si apareix com a determinant en la salut en tractats mèdics fins i tot d'èpoques anteriors als hipocràtics. Alcmeó de Crotona, filòsof pitagòric i metge (més o menys contemporani), per exemple destaca la importància de l'equilibri (isonomia) entre els contraris en determinar l'estat de salut de la persona: «Alcmeó diu que «l'equilibri» (isonomia) dels potencials de humit, sec, calent, fred, amarg, dolç i de la resta, propicia la salut, mentre que la «monarquia» en ells genera la malaltia.» (H. Diehls, Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlí, 1903). L'Hipòcrates de la carta d'altra banda és perfectament «hipocràtic» en aquest aspecte, només cal esmentar un fragment sobre la teoria dels humors per veure-ho: «El cos humà conté sang, flegma, bilis groga i bilis negra i això ho té per natura i a causa d'aquestes coses pateix o està sa. Està completament sa quan té aquestes coses en un equilibri (metriôs) on es temperen (krêsis) recíprocament propietats i quantitats i es barregen completament. Pateix quan alguna d'aquestes és en menor o major quantitat o estigui separada dins del cos o no barrejada amb la resta.» (Sobre la natura de l'home, Littré, Hippoctate, Oeuvres complètes, VI, 38-40). Aquest concepte de «metriazein» de «isonomia» no és patrimoni només de la cultura occidental, sinó que sembla ser compartit amb les cultures orientals. Plinio Prioreschi («History of Medicine: the Greek», Vol. II, 1996, pàg. 627) ens recorda que «la mateixa idea es troba en la medicina xinesa i hindú... segons la medicina xinesa, el cos humà i totes les seves parts són en equilibri amb l'univers i amb totes les seves parts i la malaltia neix quan s'altera aquest equilibri (normalment quan s'altera l'equilibri entre Yin i Yang amb la conseqüent alteració dels Cinc Elements); el metge aiurvèdic considerava que la malaltia era deguda a un desequilibri de la tridosa (alè, bilis, flegma).»

2 Cal recordar que la frase no només té sentit intern (els abderites apriorísticament convençuts de la follia de Demòcrit, no tenen una actitud del tot racional, pel metge de Cos). Com ja hem recordat, la neciesa dels abderites, a Grècia, era objecte d'acudits.

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (4)

Hipòcrates saluda Dionís¹.

Espera'm a Halicarnàs o si no, amic meu, afanya't a venir, ja que haig d'anar a Abdera sens falta, a causa de Demòcrit: la seva ciutat m'ha demanat d'intervenir perquè s'ha posat malalt. Realment és increïble l'empatia de la gent amb ell, Dionís: la ciutat cau malalta alhora que el seu conciutadà, com si fossin una sola ànima; fins al punt que també els abderites em semblen necessitar atenció. Personalment, crec que no es tracta de malaltia, sinó d'un excés de saber, que no és ben bé un excés –més aviat, és considerat així per la gent comú– atès que allò que supera la mesura en virtut mai no és negatiu. L'abundància deriva en suposició de malaltia per la ignorància de qui opina. Tothom opina que en els altres allò que abunda sobra, si és quelcom que no es té: més o menys com el covard creu veure desmesura en el coratge, o l'avariciós en la generositat, o com tota situació de carència fa semblar exageració la mesura perfecta de virtut. Així doncs, serà només quan l'hagi vist personalment –amb un pronòstic fet només llavors– i l'hagi sentit enraonar, que en sabrem més².

Quant a tu, Dionís, afanya't a venir. Vull que passis uns dies al meu país fins que no hagi tornat jo, per a ocupar-te dels nostres afers i especialment de la nostra ciutat. L'any es presenta en bona salut –no sé per quines circumstàncies– i segueix tal com estava. Així que, les malalties no ens turmentaran gaire. Però, sigui com sigui, vine. T'allotjaràs a casa meva, d'allò més confortable, perquè la meva dona restarà a casa dels seus pares durant el meu viatge. Controla què fa en tot cas, perquè tingui seny, no sigui que pensi als altres homes aprofitant de l'absència del seu home. És cert que sempre s'ha portat com cal, els seus pares són persones honestes: el seu pare és un vellet enèrgic, un fustigador extraordinari de la indecència. Amb tot, la dona sempre necessita d'algú que la freni ja que, si no es desbrossa diàriament com les plantes, té sempre un què de selvàtic que n'incrementa la ufanor³. D'altra banda, crec personalment que, en el control d'una muller, un amic serà més escrupolós que els seus pares, perquè per ella no tindrà la mateixa benevolència que ells, motiu pel qual sovint atenuen les amonestacions: en tots els aspectes la indiferència és més sensata, car no cedeix a la benevolència.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 332-336]

1 Y. Hersant aventura la hipòtesi que es tracti del rètor i historiador Dionís d'Halicarnàs del I segle aC. La qual cosa creiem improbable perquè seria un anacronisme molt greu per part de l'autor de les cartes apòcrifes que, pel que estem veient, ignorant no és. Recordem que tant Hipòcrates com Demòcrit van viure el V segle aC.

2 Als Preceptes (un text hipocràtic considerat tardà) trobem la insistència sobre l'obligació de treballar sobre els fets. Per exemple, al primer precepte diu: «Aquell que sap això, per practicar la medicina ha de cenyir-se primer no pas a raonaments versemblants, sinó a l'experiència argumentada. El raonament és una mena de memòria sintètica d'allò que la sensibilitat ha percebut.» I encara, al segon precepte: «No feu servir arguments fundats únicament en el discurs, sinó fundats en fets demostrats. Les afirmacions de xerrameca són arriscades i relliscoses. Per tant com a regla general cal cenyir-se als fets i, quant a això, ha de ser sense excepcions si es vol obtenir aquella capacitat fàcil i segura que anomenem medicina.»

3 Un símil agronòmic introduït per l'adjectiu akólaston («no corregit», «no castigat», però també «no podat»).

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (3)

Hipòcrates saluda Filopèmen.

Els delegats que em van fer a mans la carta de la ciutat també em lliuraren la teva: m'ha fet molta il·lusió la teva oferta d'hospitalitat amb manutenció inclosa. Podrem venir, si la Sort acompanya, i creiem que serà amb perspectives millors que aquelles que apareixen a la vostra carta, ja que l'home mostra símptomes no pas de follia, sinó de vitalitat una mica excessiva de la psique¹. No hi ha res que l'amoïni: ni fills, ni muller, ni parents, ni patrimoni, res de res. Es queda apartat en la seva calma, amb si mateix, sovint dins de coves o a llocs deserts o a l'ombra dels arbres o a la gespa tendra o a la vora de rierols plens d'aigua. Bé doncs, és la mena de símptomes que es presenten amb freqüència en el cas dels melancòlics. Per exemple, de vegades són callats i solitaris, prefereixen els llocs aïllats, són misantrops i eviten la presència dels seus semblants perquè estranya per ells². D'altra banda en qui es dedica al saber no és fora del comú que la seva immersió en la saviesa foragiti la resta de preocupacions. És com quan els esclaus i les esclaves discuteixen fent xivarri a casa i, tot d'una, es presenta la senyora i ells s'aturen esmaperduts. De manera similar actua la resta de les inclinacions humanes, asservides als mals: és a dir, així que es manifesta la presència de la saviesa, les altres afeccions cedeixen el lloc com esclaves. No només els bojos cerquen les coves i la tranquil·litat, sinó també qui transcendeix amb la ment els problemes humans, cercant la pau interior. D'altra banda quan la ment, fatigada per les preocupacions exteriors, desitja fer descansar el cos, cerca la tranquil·litat. Després, quan de bon matí es es lleva, recollit en si mateix, contempla al voltant seu el país de la veritat, on no hi ha pare, no hi ha mare, no hi ha dona, no hi ha fills, no hi ha germans, no hi ha parents, no hi ha esclaus, no hi ha atzar, no hi ha res que generi convulsió³. Tots els elements pertorbadors tenen por i en queden fora; no gosen ni apropar-s'hi per temor dels habitants del lloc. Aquell país és habitat per arts, virtuts de tota mena, déus, éssers divins, voluntats i pensaments; en aquell punt, el pol és envoltat per la corona dels astres en moviment divers⁴. I és a aquest indret on potser ha emigrat també Demòcrit procurant la saviesa. Llavors, com que per culpa de la llunyania ja no presta atenció als seus conciutadans, és considerat malalt mental, pel fet de ser un solitari. D'altra banda els Abderites –delatats pels diners que es volen gastar– fan que es noti que no comprenen Demòcrit.
Sigui com sigui, benvolgut Filopèmen, prepara't a rebre'm, car no vull causar molèsties a la vostra ciutat ja plena de problemes quan tinc una relació d'amistat amb tu des de fa molt de temps, com saps.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 330-332]

1 Hipòcrates dubta entre dos aparents extrems: manía/sofía (follia/saviesa). El comportament de Demòcrit és símptoma de follia o és indici de saviesa?

2 En la teoria dels humors, el temperament –és a dir la combinació– és determinat per quatre humors principals: sanguini (sang), colèric (bilis groga), melancòlic (bilis negra), flegmàtic (flegma). Això ens duu directament al Problema XXX que forma part del corpus aristotèlic (953a): «Per què tots els personatges qua han destacat en la filosofia, la política, la creació literària o en les arts apareixen melancòlics, i alguns fins al punt d'emmalaltir per culpa dels efectes de la bilis negra, com per exemple, entre els herois, s'explica d'Hèracles?» Més endavant entre les persones considerades melancòliques s'esmenten Empèdocles, Plató i Sòcrates, dient que són nombrosos els filòsofs en aquesta categoria i, quant als poetes, s'explica que gairebé tots són així. Interessant també el cas de l'heroi Bel·lerofont, que es descriu com un solitari –com Demòcrit– i del qual es recorden uns versos d'Ilíada VI, 200 («Bel·lerofontes, més tard, quan tots els déus l'odiaven/i vagarós travessava la plana aleienca/bo i rosegant el seu cor i defugint camins d'home...». Trad. M. Peix). La relació entre l'autor d'aquesta carta i l'Aristòteles dels Problemata és doncs innegable: en ambdós casos, la relació entre melancòlic i savi és estreta, gairebé és identitat. Y. Hersant, en relació a aquestes paraules d'Hipòcrates i al Problema XXX, apunta (nota 17) que «perdre els contactes amb el món pot ser una característica tant dels melancòlics com dels estudiosos, tota la paideia dels quals malda per assolir la sophia.» I es pregunta: «D'aquestes actituds anàlogues no es pot tal vegada inferir una idèntica causa?»

3 Torna la convulsió, el thorybos (θόρυβος), la mateixa dels abderites en la carta anterior.

4 L'Hipòcrates d'aquesta carta demostra tenir present la doctrina d'Aristòteles: «Com que tota la volta del cel i l'univers són esfèrics i permanentment en moviment, hi ha necessàriament dos punts,... que són inamovibles i que contenen l'esfera, al voltant dels quals tot l'univers es mou en desplaçament circular, i que s'anomenen pols (póloi).» (De mundo, 391b, citat per Stephani Thesaurus s.v. πόλος). Es reenvia així mateix a la doctrina democritea sobre el moviment vorticós (dinoumenos) dels àtoms. Aquí els astres són polykinêtoi (πολυκίνητοι), tenen un gran moviment, molt variat. Tant Littré com Y. Hersant opten per donar al mot polos (πόλος) el significat de volta del cel que corona els astres, però creiem que cal referir-lo al seu significat aristotèlic de punt astronòmic «fix» en un univers «en moviment», desplegant així completament la metàfora doncs –de l'actitud «coherent» del savi envers al món– i que clou magníficament aquest excursus utòpic, suggeridor com un mite platònic, del país de la veritat.

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (2)

Hipòcrates saluda el senat i el poble d'Abdera.

El vostre conciutadà Amelosagores va arribar a Cos i, justament aleshores, aquell dia era la festa anual de la recepció del bastó¹: com sabeu, fem un aplec i una magnífica processó fins a un xiprer, amb els seguidors del déu² al capdavant. Atès que Amalosagores, pel que deia i per la cara que feia, semblava estar impacient, creient que la qüestió era urgent –i així era efectivament– vaig llegir la vostra missiva. Em va sorprendre el fet que, per culpa de només un home, la ciutat estigui convulsionada com un sol home³. Benaurats els pobles que saben que les seves defenses són les persones excel·lents! No pas les torres o les muralles, sinó les sàvies idees d'homes savis. Personalment, convençut com estic que les arts són dons dels déus i que els homes són obres de la natura –que no us ho preneu com una ofensa, abderites– crec que no sou vosaltres, sinó la natura mateixa que em crida a salvar-ne una obra mortalment amenaçada per la malaltia. Tant és així que jo ara, obeint a la natura i als déus abans que a vosaltres, maldaré per curar la malaltia de Demòcrit, en el benentès que de malaltia es tracti, i no esteu tots ofuscats per una idea errònia –que és allò que desitjo. De fet, preocupar-vos per una sospita seria una prova encara més gran del vostre afecte per ell.

Quant als diners, si ni la natura ni un déu me'n poden oferir per venir, Abderites, vosaltres tampoc intenteu fer-ho a la força, deixeu fer la feina en llibertat a una art liberal. Qui treballa a sou obliga la ciència a servir-lo, d'alguna manera l'esclavitza, fent-li perdre la independència original⁴; és obvi que pugui mentir exagerant la gravetat d'una malaltia o bé desdramatitzar-la com si fos lleu, i no venir havent-ho promès o venir sense haver estar cridat. Sens dubte ben miserable és la vida humana, penetrada de part a part –com per un vent de tempesta– per l'atracció abominable pels diners, contra la qual tant de bo s'unissin els metges: és més difícil de curar que la follia perquè és molt ben considerada, tot i ser una malaltia i de les greus. D'altra banda, la meva opinió personal és que tots els mals de l'ànima, no són sinó formes greus de follia, que generen en el pensament determinades idees i fantasies, de les quals es cura qui empra la virtut com a purgant.

En el meu cas, si hagués volgut fer-me ric de veritat, Abderites, no us vindria a visitar per deu talents, sinó que me'n hauria anat a veure el rei dels perses, ja que la renda hauria consistit en ciutats senceres, que els homes han fet pròsperes: hi hauria anat a curar la pestilència que patien allà. En tot cas, em vaig negar a curar una greu malaltia d'un país enemic de Grècia, contribuint així, a la meva manera, a enfonsar la flota dels bàrbars. Haurien estat un deshonor per mi els diners del rei, els guanys que venen d'un enemic de la pàtria; armat de tot això m'hauria sentit com una torre de setge amenaçant Grècia. Fer diners a tota costa no és riquesa, perquè la virtut és molt venerada i no queda amagada per la justícia, sinó a la vista de tothom. O no creieu que és igual de condemnable guarir els enemics que curar els compatriotes a pagament? Però no és així en el meu cas, ciutadans, jo no trec profit de les malalties, i vaig lamentar la notícia del deliri de Demòcrit. Si ell està bé, serà amic meu, i si està malalt, un cop curat, ho serà més. Prenc bona nota també que és de posat sever i de caràcter esquerp i és l'orgull de la vostra ciutat.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 324-330]

1 Analêpsis tou rabdou (ἀναλήψις τοῦ ράβδου). El bastó, que es representa amb una serp entrelligada, és el símbol d'Asclepi, déu de la medicina i la curació. Cos era la seu d'un important santuari del déu i d'una antiga escola mèdica. S'hi celebrava anualment l’analêpsis tou rabdou en honor al déu: es tractava d'una processó solemne guiada pels Asclepíades (els seguidors del déu) que arribava doncs a un bosc sagrat de xiprers on es feia el lliurament al sacerdot del nou bastó. Aquest pas és únic en l'atestació d'aquest cerimonial. És un cerimonial complex, ric en simbologies que aporta elements d'interpretació diversos als estudiosos (Veure A. Magri, «Le serpent guérisseur et l’origine de la gnose ophite», Revue de l'histoire des religions, 2007, 4, pàg. 395-434).

2 Els seguidors del déu eren els Asclepíades dels quals el mateix Hipòcrates era membre, tal com explica, entre d'altres, Plató en dos diàlegs: Protàgores i Fedre.

3 Y. Hersant (pàg. 108) destaca que el thorybos (θόρυβος), la convulsió del abderites dóna a Hipòcrates pistes per a la diagnosi: d'una banda es podria tractar del símptoma d'un mal col·lectiu, Demòcrit podria haver contagiat tot el cos social; de l'altra podria ser indici d'un error d'interpretació dels abderites sobre qui és realment el malalt –ell o la ciutat?

4 En un text tardà del cos hipocràtic, els Preceptes, (el quart precepte, Littré, IX, 254), s'enfoca d'aquesta manera la qüestió deontològica de la retribució del metge: «Si comences pels honoraris –que en conjunt també hi tenen relació– generaràs la idea en el pacient que el deixaràs plantat si no arribes a un acord, o que no te'n faràs càrrec o que en aquesta situació no li faràs cap prescripció. Fixar uns honoraris prefixats no serà la teva preocupació, ja que creiem que crearà una angoixa perjudicial en el malalts, especialment negativa en les patologies agudes». El motiu que addueix doncs l'autor de les cartes és doncs diferent: la independència del metge i de la seva ciència. El metge només ha de ser guiat que per la natura, la ciència i (fixeu-nos) la seva responsabilitat com a ciutadà.

Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (1)

[Tal com vaig avançar ahir, us presento un altre off topic, fruit d'aquesta meva erràtica manera de passejar-me pel món grec. Aquest text aparentment de medicina psiquiàtrica hipocràtica, que es troba al novè volum del Littré, és en realitat una petita novel·la epistolar, on el desconegut autor reflexiona sobre follia i saviesa, salut i malaltia, l'ús dels fàrmacs, la teoria dels humors i l'origen de la malenconia. L'autor es disfressa d'Hipòcrates, i n'imita la llengua, però ho fa amb tanta exageració que els filòlegs el van descartar ràpidament dels textos autèntics. Una imitació d'època tardana doncs (però no tan tardana per ser considerada bizantina, com pensava quan vaig començar a traduir). Tant és, autèntic o no, incipient o tardà, és un text captivador i viu, amb moments antològics –com el diàleg entre Hipòcrates i Demòcrit, descrit a l'última carta– i tremendament actual.]

    El senat i el poble d'Abdera saluden Hipòcrates.

Hipòcrates, hi ha un perill imminent per la nostra ciutat, és el perill enorme que actualment amenaça un conciutadà nostre, gràcies al qual Abdera sempre ha esperat fer-se famosa entre les generacions actuals i les futures; però ara com ara –per tots els déus!– no seria ni tan sols objecte d'admiració. Ha emmalaltit tant, per culpa de la gran saviesa que el domina, que hi ha el fundat temor que Abdera, la nostra ciutat, no caigui realment en l'oblit si Demòcrit perd el senderi.

Passa el seu temps abstret de la resta del món –d'ell mateix primer–, despert nit i dia, rient-se de qualsevol cosa, gran o petita que sigui, i opinant que la vida en la seva totalitat no és res¹. Hi ha qui es casa, qui fa el mercant, qui arenga el poble, qui governa, qui fa ambaixades, qui és elegit, qui és destituït, qui cau malalt, qui es fereix, qui mor: ell riu en tots els casos, tant si els veu abatuts i tristos, com contents. Aquest home fa investigacions fins i tot sobre les coses de l'Hades² i en fa informes; diu que l'aire està ple d'imatges³; para l'orella al cant dels ocells; sovint despert per la nit sembla cantar tot sol cançons en veu baixa; de tant en tant diu que se'n va de viatge cap a l'infinit i que existeixen incomptables Demòcrits com ell⁴; fins el seu colorit s'ha fet malbé igual que el discerniment.

És això que ens fa por, Hipòcrates, això que ens desconcerta, ajuda'ns doncs! No triguis a venir a donar consell a la nostra pàtria i non ens menyspreïs! Car no ens mereixem menyspreu i en donarem prova. Et garantim que de curar aquest home n'obtendràs glòria, diners i saber, tot i que, de ben segur és per tu molt més important allò que aporta el saber que no el que dóna la fortuna; però bé, també d'això, en tindràs generosament de nosaltres i sense regatejar: amb el que val la vida de Demòcrit, per la ciutat no té preu –ni que estigués fet d'or– el fet que vinguis, i amb màxima urgència.

Creiem que les nostres institucions estan malaltes, Hipòcrates, les institucions estan perdent el senderi. Home excel·lentíssim, vine a curar un home il·lustre, no pas com a metge, sinó com a refundador de la Jònia sencera, aixecant al voltant nostre la muralla més sagrada. Curaràs una ciutat, no pas un home i tu mateix tornaràs a obrir el nostre senat malalt i a punt de tancament, seràs tu el legislador, el jutge, l'arcont, el salvador: vindràs i seràs l'artífex d'això. És això que ens esperem que facis, Hipòcrates, allò que seràs quan vinguis. Una ciutat important, és més, la Grècia sencera necessita que t'ocupis de «la saviesa en carn i ossos». Imagina't, és com si el saber en persona t'hagués enviat una delegació per demanar-te d'alliberar-lo d'aquesta demència. Per a tothom, pel que sembla, la saviesa té quelcom de familiar, però encara més per a qui hi viu força més a prop com nosaltres.

Que ho tingues clar, faràs cosa grata també a les generacions futures no deixant Demòcrit exclòs de la veritat que ell confia ser el primer en assolir. Tu, per cert, estàs unit a Asclepi per estirp i ofici, i ell, és nebot d'Hèracles progenitor d'Abderos⁵, a qui –com saps de ben segur– la ciutat deu el seu nom: així, a ell igualment, li serà cosa grata la curació de Demòcrit. Veient doncs, Hipòcrates, que la ciutadania i un home il·lustre s'estan enfonsant en la demència, ajuda'ns! T'ho supliquem!

Ai, quina malaltia és l'excel·lència, si desaforada! En el cas de Demòcrit, com més es va esforçar per assolir els cims de la saviesa, més està ara en perill d'atordiment i paràlisi de l'enteniment. D'altra banda, la resta dels abderites, que són molts, tot i ser incultes mantenen el sentit comú i ara – ells que eren uns tòtils⁶– tenen ara més capacitat intel·lectual per identificar la malaltia d'un savi. Vine doncs amb Asclepi, el pare, vine amb Epío, filla d'Hèracles, vine amb els seus fills que van anar a lluitar a Ílion, vine ara a portar-nos els remeis de Peó per a la malaltia⁷. La terra donarà en abundància arrels, plantes i flors medicinals contra la follia. Gairebé mai, la terra i els cims de les muntanyes no hauran produït plantes medicinals més generosament que ara, per Demòcrit.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 320-324]

1 Els abderites, destaca Y. Hersant (Hippocrate, Sur les rire et la folie, Editions Rivages, 1989), empren arguments hipocràtics –oblit d'un mateix, insomni, riure, menyspreu de tot– per demostrar la follia de Demòcrit. No reconeixen l'ambigüitat d'aquests suposats símptomes: podrien estar esbossant sense voler el retrat d'un savi.

2 «De les coses de l'Hades» és el títol d'una obra perduda de Demòcrit que Diògenes Laerci esmenta a partir de Trasil·le. Segons Procle (Comentari a la República de Plató, II,113,6-22) la temàtica seria sobre persones cregudes mortes que han tornat a la vida.

3 «Eidola» (εἴδωλα). Un altre element de la doctrina de Demòcrit. Diògenes Laerci ens informa que segons ell «veiem mitjançant el contacte amb imatges» (Vitae philosophorum IX, 44).

4 Diògenes Laerci ens explica que per Demòcrit «hi ha infinits mons que es van generant i descomponent. Res no es crea del no-res ni es destrueix en el no-res» (Vitae philosophorum IX, 44). Els abderites en donen una versió popular.

5 Naturalment aquesta és una de les versions del mite d'Abderos. Segons altres Abderos és fill d'Hermes company «erômenos» d'Hèracles que fundà Abdera en honor seu.

6 La neciesa dels abderites, a Grècia, era objecte d'acudits, tal com queda documentat pel recull Philogelos; serien una mena de «leperos» ante litteram doncs.

7 Epió és també l'esposa d'Asclepi i els seus fills són Macaó i Podaliri. Peó, en Ilíada V, 401 i 899 és esmentat com a metge dels déus.

Konstandinos Kavafis: Bàquic

Fart d'erràtics daltabaixos, fruit del nostre món,

en aquest tassó, hi vaig trobar consol:

hi guardo vida, anhels i esperes;

   poseu-me'n, vull beure.

Aquí, lluny del malastruc, de les borrasques de la vida,

em sento com el mariner que sobreviu al naufragi

i es troba sa i estalvi al port, a bord del seu vaixell.

   Posa'm el beure.

Oh! sana efervescència del meu vi, que apartes

tots els freds efluvis. El glaç de la desgràcia,

de l'odi o la calúmnia, no m'afecten:

   poseu-me'n, vull beure.

Ja no veig la lletja, nua veritat.

Gaudeixo una altra vida, tinc un nou univers:

visc a l'amplitud de les planors dels somnis...

   poseu, poseu-me'n, vull beure.

Si és metzina i descobreixo

l'agror mortal que porta a dins, tant és,

hi vaig trobar plaer, delit i allò sublim, en el verí;

   poseu-me'n, vull beure.

[Termina aquí aquesta breu antologia de poemes refusats de Kavafis. Properament vindran més propostes. Aquestes també força fora temàtica respecte a aquest blog, fruit dels meus viatges textuals, erràtics i molt poc acadèmics, pel món grec].

Kostandinos Kavafis: Logos i silenci

Si les paraules no tenen sentit, el silenci és valuós.

Proverbi àrab.

«El silenci és or i la paraula és argent»

Quin sacríleg pronuncià semblant renec?

Quin home asiàtic, cec i mut i indiferent

davant la Moira, cega i muda? Quin dement,

tan inhumà com miserable, fent ultratge a la virtut,

de psique, en diu quimera i anomena argent el Logos?

El nostre únic do, escaient als déus, que tot

ho abasta –inspiració, dolor, felicitat, amor;

el sol i únic tret humà en la nostra natural bestialitat!

Tu, que l'anomenes plata no hi creus,

en el futur que dissoldrà el silenci, un mot ple de misteri.

No et complaus amb la saviesa, ni t'atreu el progrés:

t'agrada la ignorància... el silenci d'or.

Estàs malalt. Silenci obtús és malaltia mortal,

Logos, càlid i afectuós, és benestar.

Kostandinos Kavafis: Dolces veus

Les veus més dolces són aquelles

ja callades, són ressons

–al cor tan sols– de l'aflicció pel dol.

Quan somiem, modestes i porugues, venen

les veus de la malenconia,

i ens porten al record, tan feble,

els cars difunts que freda, la terra freda

amaga, i per als quals l'aurora

riallera mai no brilla, ni broten primaveres.

Les veus sospiren melodioses: i dins l'ànima,

la poesia primera de la vida

ens sona... com, de nit, una música distant.

[Επιμέλεια Γ. Π. Σαββίδης. Από τα Αποκηρυγμένα, Ίκαρος 1983]

Kostandinos Kavafis: La mort de l'emperador Tàcit

Tàcit l'Autokràtor s'ha posat malalt.

Està decrèpit l'home, ja no pot parar

les embranzides de la guerra.

Al llit d'un sòrdid campament,

a Tíana, vil·la d'indigents –tan lluny!–

recorda l'estimada terra

de Campània, l'hort, el mas, la passejada

matinal –la seva vida fa sis mesos.

I al mig de l'agonia renega

del senat, escòria de senat.