Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (1)

[Tal com vaig avançar ahir, us presento un altre off topic, fruit d'aquesta meva erràtica manera de passejar-me pel món grec. Aquest text aparentment de medicina psiquiàtrica hipocràtica, que es troba al novè volum del Littré, és en realitat una petita novel·la epistolar, on el desconegut autor reflexiona sobre follia i saviesa, salut i malaltia, l'ús dels fàrmacs, la teoria dels humors i l'origen de la malenconia. L'autor es disfressa d'Hipòcrates, i n'imita la llengua, però ho fa amb tanta exageració que els filòlegs el van descartar ràpidament dels textos autèntics. Una imitació d'època tardana doncs (però no tan tardana per ser considerada bizantina, com pensava quan vaig començar a traduir). Tant és, autèntic o no, incipient o tardà, és un text captivador i viu, amb moments antològics –com el diàleg entre Hipòcrates i Demòcrit, descrit a l'última carta– i tremendament actual.]

    El senat i el poble d'Abdera saluden Hipòcrates.

Hipòcrates, hi ha un perill imminent per la nostra ciutat, és el perill enorme que actualment amenaça un conciutadà nostre, gràcies al qual Abdera sempre ha esperat fer-se famosa entre les generacions actuals i les futures; però ara com ara –per tots els déus!– no seria ni tan sols objecte d'admiració. Ha emmalaltit tant, per culpa de la gran saviesa que el domina, que hi ha el fundat temor que Abdera, la nostra ciutat, no caigui realment en l'oblit si Demòcrit perd el senderi.

Passa el seu temps abstret de la resta del món –d'ell mateix primer–, despert nit i dia, rient-se de qualsevol cosa, gran o petita que sigui, i opinant que la vida en la seva totalitat no és res¹. Hi ha qui es casa, qui fa el mercant, qui arenga el poble, qui governa, qui fa ambaixades, qui és elegit, qui és destituït, qui cau malalt, qui es fereix, qui mor: ell riu en tots els casos, tant si els veu abatuts i tristos, com contents. Aquest home fa investigacions fins i tot sobre les coses de l'Hades² i en fa informes; diu que l'aire està ple d'imatges³; para l'orella al cant dels ocells; sovint despert per la nit sembla cantar tot sol cançons en veu baixa; de tant en tant diu que se'n va de viatge cap a l'infinit i que existeixen incomptables Demòcrits com ell⁴; fins el seu colorit s'ha fet malbé igual que el discerniment.

És això que ens fa por, Hipòcrates, això que ens desconcerta, ajuda'ns doncs! No triguis a venir a donar consell a la nostra pàtria i non ens menyspreïs! Car no ens mereixem menyspreu i en donarem prova. Et garantim que de curar aquest home n'obtendràs glòria, diners i saber, tot i que, de ben segur és per tu molt més important allò que aporta el saber que no el que dóna la fortuna; però bé, també d'això, en tindràs generosament de nosaltres i sense regatejar: amb el que val la vida de Demòcrit, per la ciutat no té preu –ni que estigués fet d'or– el fet que vinguis, i amb màxima urgència.

Creiem que les nostres institucions estan malaltes, Hipòcrates, les institucions estan perdent el senderi. Home excel·lentíssim, vine a curar un home il·lustre, no pas com a metge, sinó com a refundador de la Jònia sencera, aixecant al voltant nostre la muralla més sagrada. Curaràs una ciutat, no pas un home i tu mateix tornaràs a obrir el nostre senat malalt i a punt de tancament, seràs tu el legislador, el jutge, l'arcont, el salvador: vindràs i seràs l'artífex d'això. És això que ens esperem que facis, Hipòcrates, allò que seràs quan vinguis. Una ciutat important, és més, la Grècia sencera necessita que t'ocupis de «la saviesa en carn i ossos». Imagina't, és com si el saber en persona t'hagués enviat una delegació per demanar-te d'alliberar-lo d'aquesta demència. Per a tothom, pel que sembla, la saviesa té quelcom de familiar, però encara més per a qui hi viu força més a prop com nosaltres.

Que ho tingues clar, faràs cosa grata també a les generacions futures no deixant Demòcrit exclòs de la veritat que ell confia ser el primer en assolir. Tu, per cert, estàs unit a Asclepi per estirp i ofici, i ell, és nebot d'Hèracles progenitor d'Abderos⁵, a qui –com saps de ben segur– la ciutat deu el seu nom: així, a ell igualment, li serà cosa grata la curació de Demòcrit. Veient doncs, Hipòcrates, que la ciutadania i un home il·lustre s'estan enfonsant en la demència, ajuda'ns! T'ho supliquem!

Ai, quina malaltia és l'excel·lència, si desaforada! En el cas de Demòcrit, com més es va esforçar per assolir els cims de la saviesa, més està ara en perill d'atordiment i paràlisi de l'enteniment. D'altra banda, la resta dels abderites, que són molts, tot i ser incultes mantenen el sentit comú i ara – ells que eren uns tòtils⁶– tenen ara més capacitat intel·lectual per identificar la malaltia d'un savi. Vine doncs amb Asclepi, el pare, vine amb Epío, filla d'Hèracles, vine amb els seus fills que van anar a lluitar a Ílion, vine ara a portar-nos els remeis de Peó per a la malaltia⁷. La terra donarà en abundància arrels, plantes i flors medicinals contra la follia. Gairebé mai, la terra i els cims de les muntanyes no hauran produït plantes medicinals més generosament que ara, per Demòcrit.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 320-324]

1 Els abderites, destaca Y. Hersant (Hippocrate, Sur les rire et la folie, Editions Rivages, 1989), empren arguments hipocràtics –oblit d'un mateix, insomni, riure, menyspreu de tot– per demostrar la follia de Demòcrit. No reconeixen l'ambigüitat d'aquests suposats símptomes: podrien estar esbossant sense voler el retrat d'un savi.

2 «De les coses de l'Hades» és el títol d'una obra perduda de Demòcrit que Diògenes Laerci esmenta a partir de Trasil·le. Segons Procle (Comentari a la República de Plató, II,113,6-22) la temàtica seria sobre persones cregudes mortes que han tornat a la vida.

3 «Eidola» (εἴδωλα). Un altre element de la doctrina de Demòcrit. Diògenes Laerci ens informa que segons ell «veiem mitjançant el contacte amb imatges» (Vitae philosophorum IX, 44).

4 Diògenes Laerci ens explica que per Demòcrit «hi ha infinits mons que es van generant i descomponent. Res no es crea del no-res ni es destrueix en el no-res» (Vitae philosophorum IX, 44). Els abderites en donen una versió popular.

5 Naturalment aquesta és una de les versions del mite d'Abderos. Segons altres Abderos és fill d'Hermes company «erômenos» d'Hèracles que fundà Abdera en honor seu.

6 La neciesa dels abderites, a Grècia, era objecte d'acudits, tal com queda documentat pel recull Philogelos; serien una mena de «leperos» ante litteram doncs.

7 Epió és també l'esposa d'Asclepi i els seus fills són Macaó i Podaliri. Peó, en Ilíada V, 401 i 899 és esmentat com a metge dels déus.