Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (3)

Hipòcrates saluda Filopèmen.

Els delegats que em van fer a mans la carta de la ciutat també em lliuraren la teva: m'ha fet molta il·lusió la teva oferta d'hospitalitat amb manutenció inclosa. Podrem venir, si la Sort acompanya, i creiem que serà amb perspectives millors que aquelles que apareixen a la vostra carta, ja que l'home mostra símptomes no pas de follia, sinó de vitalitat una mica excessiva de la psique¹. No hi ha res que l'amoïni: ni fills, ni muller, ni parents, ni patrimoni, res de res. Es queda apartat en la seva calma, amb si mateix, sovint dins de coves o a llocs deserts o a l'ombra dels arbres o a la gespa tendra o a la vora de rierols plens d'aigua. Bé doncs, és la mena de símptomes que es presenten amb freqüència en el cas dels melancòlics. Per exemple, de vegades són callats i solitaris, prefereixen els llocs aïllats, són misantrops i eviten la presència dels seus semblants perquè estranya per ells². D'altra banda en qui es dedica al saber no és fora del comú que la seva immersió en la saviesa foragiti la resta de preocupacions. És com quan els esclaus i les esclaves discuteixen fent xivarri a casa i, tot d'una, es presenta la senyora i ells s'aturen esmaperduts. De manera similar actua la resta de les inclinacions humanes, asservides als mals: és a dir, així que es manifesta la presència de la saviesa, les altres afeccions cedeixen el lloc com esclaves. No només els bojos cerquen les coves i la tranquil·litat, sinó també qui transcendeix amb la ment els problemes humans, cercant la pau interior. D'altra banda quan la ment, fatigada per les preocupacions exteriors, desitja fer descansar el cos, cerca la tranquil·litat. Després, quan de bon matí es es lleva, recollit en si mateix, contempla al voltant seu el país de la veritat, on no hi ha pare, no hi ha mare, no hi ha dona, no hi ha fills, no hi ha germans, no hi ha parents, no hi ha esclaus, no hi ha atzar, no hi ha res que generi convulsió³. Tots els elements pertorbadors tenen por i en queden fora; no gosen ni apropar-s'hi per temor dels habitants del lloc. Aquell país és habitat per arts, virtuts de tota mena, déus, éssers divins, voluntats i pensaments; en aquell punt, el pol és envoltat per la corona dels astres en moviment divers⁴. I és a aquest indret on potser ha emigrat també Demòcrit procurant la saviesa. Llavors, com que per culpa de la llunyania ja no presta atenció als seus conciutadans, és considerat malalt mental, pel fet de ser un solitari. D'altra banda els Abderites –delatats pels diners que es volen gastar– fan que es noti que no comprenen Demòcrit.
Sigui com sigui, benvolgut Filopèmen, prepara't a rebre'm, car no vull causar molèsties a la vostra ciutat ja plena de problemes quan tinc una relació d'amistat amb tu des de fa molt de temps, com saps.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 330-332]

1 Hipòcrates dubta entre dos aparents extrems: manía/sofía (follia/saviesa). El comportament de Demòcrit és símptoma de follia o és indici de saviesa?

2 En la teoria dels humors, el temperament –és a dir la combinació– és determinat per quatre humors principals: sanguini (sang), colèric (bilis groga), melancòlic (bilis negra), flegmàtic (flegma). Això ens duu directament al Problema XXX que forma part del corpus aristotèlic (953a): «Per què tots els personatges qua han destacat en la filosofia, la política, la creació literària o en les arts apareixen melancòlics, i alguns fins al punt d'emmalaltir per culpa dels efectes de la bilis negra, com per exemple, entre els herois, s'explica d'Hèracles?» Més endavant entre les persones considerades melancòliques s'esmenten Empèdocles, Plató i Sòcrates, dient que són nombrosos els filòsofs en aquesta categoria i, quant als poetes, s'explica que gairebé tots són així. Interessant també el cas de l'heroi Bel·lerofont, que es descriu com un solitari –com Demòcrit– i del qual es recorden uns versos d'Ilíada VI, 200 («Bel·lerofontes, més tard, quan tots els déus l'odiaven/i vagarós travessava la plana aleienca/bo i rosegant el seu cor i defugint camins d'home...». Trad. M. Peix). La relació entre l'autor d'aquesta carta i l'Aristòteles dels Problemata és doncs innegable: en ambdós casos, la relació entre melancòlic i savi és estreta, gairebé és identitat. Y. Hersant, en relació a aquestes paraules d'Hipòcrates i al Problema XXX, apunta (nota 17) que «perdre els contactes amb el món pot ser una característica tant dels melancòlics com dels estudiosos, tota la paideia dels quals malda per assolir la sophia.» I es pregunta: «D'aquestes actituds anàlogues no es pot tal vegada inferir una idèntica causa?»

3 Torna la convulsió, el thorybos (θόρυβος), la mateixa dels abderites en la carta anterior.

4 L'Hipòcrates d'aquesta carta demostra tenir present la doctrina d'Aristòteles: «Com que tota la volta del cel i l'univers són esfèrics i permanentment en moviment, hi ha necessàriament dos punts,... que són inamovibles i que contenen l'esfera, al voltant dels quals tot l'univers es mou en desplaçament circular, i que s'anomenen pols (póloi).» (De mundo, 391b, citat per Stephani Thesaurus s.v. πόλος). Es reenvia així mateix a la doctrina democritea sobre el moviment vorticós (dinoumenos) dels àtoms. Aquí els astres són polykinêtoi (πολυκίνητοι), tenen un gran moviment, molt variat. Tant Littré com Y. Hersant opten per donar al mot polos (πόλος) el significat de volta del cel que corona els astres, però creiem que cal referir-lo al seu significat aristotèlic de punt astronòmic «fix» en un univers «en moviment», desplegant així completament la metàfora doncs –de l'actitud «coherent» del savi envers al món– i que clou magníficament aquest excursus utòpic, suggeridor com un mite platònic, del país de la veritat.