Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (5)

Hipòcrates saluda Damagetes.

Damagetes, com que vaig estar a Rodes a casa teva, hi tinc vist el vaixell aquell –sí, duia la imatge del sol– un de realment bonic, amb una bona popa, una quilla sòlida i un pont ben gran. Tu a més a més n'elogiaves tant la tripulació –per la seva habilitat, seguretat i competència en actuar–, com la gran velocitat de navegació. Envia'ns aquest. Però, si pot ser, que no vingui remant, sinó volant! Que el problema acuita, amic meu, perquè vagi a Abdera de pressa i corrents. Vull curar una ciutat, malalta per un sol malalt: Demòcrit. Segurament ha arribat fins a tu la fama del personatge: d'aquest home, la gent del seu país considera que ha quedat afectat per la follia. Personalment, preferiria –o més aviat espero– que en realitat no hagi embogit, sinó que sigui l'opinió d'ells. Riu sempre, diuen, i no para de fer-ho davant qualsevol tema: és això que els sembla un símptoma de follia. Explica per això als amics de Rodes que cal mantenir sempre la mesura: no mostrar-se molt riallers ni tampoc massa esquerps, és a dir, tenir un punt mig entre ambdues actituds, per tal de semblar simpàtic als uns i seriós i preocupat per la virtut, als altres. Però és veritat, Damagetes, que hi ha quelcom que no funciona si ell riu en tots els casos, perquè si la falta de mesura és una cosa negativa, actuar així «sempre» ho és encara més¹. Jo li diria: «Demòcrit, si un es posa malalt, un altres és mort, un altre s'està morint, un altres és assetjat, o no importa quina desgràcia pateix, per a tu qualsevol acte és matèria del teu riure. Joia i dolor són dues coses que formen part de la realitat, rebutjar una d'elles no és trencar amb els déus? Et pots considerar afortunat (però és impossible) si la teva mare no ha tingut malalties, ni el teu pare, ni després els teus fills o la muller o un amic i, gràcies al teu riure, tot es preserva en la felicitat! En canvi, rius davant dels malalts, estàs content quan algú mor, si mai t'assabentes d'una desgràcia te n'alegres: que n'ets de dolent, Demòcrit, i que lluny de la saviesa, si creus que aquestes coses no són uns mals! Llavors estàs boig, Demòcrit, ets gairebé un abderita² però la ciutat té més seny que tu.»

Però de tot això, en parlarem més a fons allà mateix: el temps que estic trigant en posar-t'ho per escrit està fent esperar el vaixell.

Salutacions.

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 336-338]

1 Torna el concepte de «metriazein», tenir mesura, tenir equilibri, i el seu pes en la salut i la curació. És un tema que no apareix casualment: el «metriazein» es pot dir que és un concepte molt «grec», ja des dels poemes homèrics. Trencar la mesura és un pecat, sempre, un hybris. Per això no sorprèn si apareix com a determinant en la salut en tractats mèdics fins i tot d'èpoques anteriors als hipocràtics. Alcmeó de Crotona, filòsof pitagòric i metge (més o menys contemporani), per exemple destaca la importància de l'equilibri (isonomia) entre els contraris en determinar l'estat de salut de la persona: «Alcmeó diu que «l'equilibri» (isonomia) dels potencials de humit, sec, calent, fred, amarg, dolç i de la resta, propicia la salut, mentre que la «monarquia» en ells genera la malaltia.» (H. Diehls, Die Fragmente der Vorsokratiker, Berlí, 1903). L'Hipòcrates de la carta d'altra banda és perfectament «hipocràtic» en aquest aspecte, només cal esmentar un fragment sobre la teoria dels humors per veure-ho: «El cos humà conté sang, flegma, bilis groga i bilis negra i això ho té per natura i a causa d'aquestes coses pateix o està sa. Està completament sa quan té aquestes coses en un equilibri (metriôs) on es temperen (krêsis) recíprocament propietats i quantitats i es barregen completament. Pateix quan alguna d'aquestes és en menor o major quantitat o estigui separada dins del cos o no barrejada amb la resta.» (Sobre la natura de l'home, Littré, Hippoctate, Oeuvres complètes, VI, 38-40). Aquest concepte de «metriazein» de «isonomia» no és patrimoni només de la cultura occidental, sinó que sembla ser compartit amb les cultures orientals. Plinio Prioreschi («History of Medicine: the Greek», Vol. II, 1996, pàg. 627) ens recorda que «la mateixa idea es troba en la medicina xinesa i hindú... segons la medicina xinesa, el cos humà i totes les seves parts són en equilibri amb l'univers i amb totes les seves parts i la malaltia neix quan s'altera aquest equilibri (normalment quan s'altera l'equilibri entre Yin i Yang amb la conseqüent alteració dels Cinc Elements); el metge aiurvèdic considerava que la malaltia era deguda a un desequilibri de la tridosa (alè, bilis, flegma).»

2 Cal recordar que la frase no només té sentit intern (els abderites apriorísticament convençuts de la follia de Demòcrit, no tenen una actitud del tot racional, pel metge de Cos). Com ja hem recordat, la neciesa dels abderites, a Grècia, era objecte d'acudits.