Les veus més dolces
són aquelles
ja callades, són
ressons
–al cor tan sols–
de l'aflicció pel dol.
Quan somiem,
modestes i porugues, venen
les veus de la
malenconia,
i ens porten al
record, tan feble,
els cars difunts que
freda, la terra freda
amaga, i per als
quals l'aurora
riallera mai no
brilla, ni broten primaveres.
Les veus sospiren
melodioses: i dins l'ànima,
la poesia primera
de la vida
ens sona... com, de
nit, una música distant.
[Επιμέλεια
Γ. Π. Σαββίδης. Από τα Αποκηρυγμένα,
Ίκαρος 1983]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada