Anònim hipocràtic: Hipòcrates i la follia de Demòcrit (8 i final)

D'Hipòcrates a Damagetes, salutacions.

És precisament allò que ens imaginàvem: Demòcrit no s'ha tornat boig, ben al contrari, la capacitat del seu pensament és absolutament fora del comú¹; és més, ens va donar saviesa, a nosaltres i també a tots els homes, a través de nosaltres. Amic meu, t'he enviat el vaixell, «Asclepiadeu» de nom i de fet; i afegeix-hi també l'emblema de la salut, a més del sol, car gràcies als déus va fer la travessia a tota vela i, efectivament, va entrar al port el dia exacte que els havíem comunicat com el previst de la nostra arribada.

Ens els vam trobar tots reunits davant de les portes de la ciutat, esperant-nos, que és normal, no només els homes però, també dones, i a més a més vells, nens, tots tristos –sí, pels déus!– fins i tot els més petits. Bé doncs, tots ells estaven així a causa de la presumpta demència de Demòcrit –quan ell, en canvi, no tenia iguals en la recerca escrupolosa de la saviesa en el seu màxim grau²–. Només en veure'm van sentir-se una mica alleujats i es van crear esperances de solució del cas. Filopèmen insistia per convidar-me a casa seva i els altres hi estaven d'acord, però els vaig dir: –Abderites, per a mi no hi hauria res més útil que poder observar Demòcrit.

Ells aprovaren la meva proposta i, ben contents, em van dur de pressa a través del mercat: uns m'anaven al darrere, altres corrien per una banda i per l'altra davant meu; deien «salva'l», «ajuda'l», «cura'l». Jo els donava ànims pensant –tot confiat com estava en els vents etesis³– que segurament el mal no seria res, i que si hi hagués alguna petita cosa, seria fàcil de curar. I mentre explicava això anava avançant: la casa no era lluny i la ciutat no arribava gaire més enllà.

Hi vam arribar doncs, era a prop de la muralla. Llavors, amb molt de compte, em van fer pujar pel darrera de la torre: hi havia un turó elevat, a l'ombra d'uns pollancres alts i frondosos. D'allà estant, es podia observar la casa de Demòcrit. Ell seia sota un plàtan baix, de copa ampla, vestit amb una túnica humil⁴ de tela gruixuda, tot sol, el cos descuidat⁵, sobre un seient de pedra, amb la cara groguenca, demacrada, la barba llarga. A prop d'ell, a la dreta, l'aigua del rierol que baixava per la pendent del turó clapotejava suaument⁶. A dalt del turó hi havia un recinte, pel que semblava, consagrat a les nimfes, tot tapat per vinyes espontànies. Demòcrit tenia amb molta cura un rotllo de papir sobre els genolls i se'n veien uns quants més escampats al voltant seu; també hi havia un cúmul d'animals oberts en canal. Ara, assegut, escrivia acaloradament, adés s'aturava i es quedava quiet una bona estona, abstret en meditacions. Fet això, no gaire després s'aixecava i començava a passejar, escrutava les vísceres dels animals, les deixava i tornava a seure. Els abderites m'envoltaren abatuts i, amb els ulls gairebé plorosos, em van dir: –Hipòcrates, estàs veient doncs la vida que mena Demòcrit i que està boig i no sap ni què vol ni què fa.

I amb la intenció d'emfatitzar-ne encara més la follia, un d'ells emetia uns gemecs aguts que semblava una dona plorant la mort d'un fill. Després, un altre es planyia com un viatger que hagués perdut una part del seu equipatge. Demòcrit, que havia estat escoltant, somrigué, en un cas, i esclatà en una rialla sonora, en l'altre, i va deixar d'escriure mentre sacsejava repetidament el cap. Els vaig dir: –Abderites, resteu aquí: mentrestant m'acostaré a les paraules i a la persona de Demòcrit per saber, amb l'observació i l'escolta, la veritat sobre el seu mal.

Dit això, amb molt de compte, vaig baixar: gairebé no podia aguantar-me dret caminant per aquell indret, tan pronunciada era la pendent; tot i així, m'hi apropava i, quan vaig poder-hi arribar, ell estava escrivint ves a saber què, com empès per la inspiració divina. Em vaig aturar allà mateix, tot esperant que acabés. Al cap de poc, va aturar l'impuls per escriure, per mirar cap a mi mentre m'hi apropava, i va dir: –Hola, foraster.

–Jo també et saludo, mil cops, Demòcrit, el més savi de tots.

Ell avergonyit, crec, per no haver-se adreçat a mi pel nom, va dir:

–Com et dius? És perquè no sé el teu nom que t'he dit «foraster».

–El meu nom és Hipòcrates, el metge.

–L'excel·lència dels asclepiadeus i la teva gran fama de savi com a metge està escampada arreu i ha arribat fins a nosaltres. I quin propòsit et duu aquí, company? Però, primer de tot, seu. Veus que hi ha aquest gens desagradable seient de fulles, encara verdes i tendres, és més còmode per seure que els seients de la bona sort, que són objectes d'enveja.

Quan vaig seure, va tornar a preguntar: –Bé doncs, explica'm clarament, la qüestió que vens aquí a investigar és particular o afecta la comunitat? Personalment, puc ajudar-te en allò que em sigui possible.

–Quant a la causa, en veritat, jo vinc aquí per tu, a veure un savi. L'excusa m'és donada per la pàtria, en nom de la qual estic actuant d'ambaixador.

–Aprofita doncs de la meva hospitalitat.

Amb la intenció de posar a prova l'home amb tots els mitjans, si bé ja tenia clar que no estava boig, vaig replicar:

–Coneixes el vostre conciutadà Filopèmen?

–I tant! –va dir ell– vols dir el fill de Damó, el que viu al costat de la font d'Hermes.

–Aquest! –vaig dir –resulta que, per qüestions de parentela, sóc convidat a casa seva; tot i així, Demòcrit, convida'm tu, la teva hospitalitat té més valor. Primer de tot, però, explica'm, què és això que estàs escrivint?

Es quedà aturat un moment i –És sobre la follia –va respondre.

–Per Zeus sobirà –dic jo– una resposta ben oportuna a la ciutat!

–De quina ciutat parles, Hipòcrates?

–No res, no sé com m'ha sortit això, però què escrius sobre la follia?

Em va respondre: –I de quina altra cosa podria escriure sinó de què és, de com apareix en les persones i de quina manera es pot apaivagar? Tots aquests animals que veus –va afegir– és precisament per això que els dissecciono, no pas perquè odiï l'obra divina, sinó perquè investigo la natura i la posició de la bilis: ja saps que és aquesta que causa la follia humana, quan és excessiva, car si bé per natura es troba present en totes les persones, en unes menys i en altres més, el seu excés té com a resultat la malaltia. Això perquè és una substància ara bona i adés dolenta.

–Demòcrit, per Zeus! –vaig dir– parles amb veritat i sentit comú. Per la qual cosa crec que ets feliç, gaudint de tanta pau interior; a nosaltres, no ens és permès tenir-ne

–I per què no és permès? –preguntà.

Vaig respondre: –Les vinyes, la casa, els fills, els deutes, les malalties, les morts, els esclaus o coses per l'estil ens impedeixen tenir temps lliure.

Va ser llavors que l'home va recaure en el sòlit estat emocional⁷ i tot d'un plegat esclatà a riure i a mofar-se i després tornà a calmar-se.

–Demòcrit, de què et rius? –vaig preguntar. Dels béns o dels mals que he explicat?

I ell va riure encara més fort mentre, des de lluny, els abderites que havien restat en observació, alguns es donaven cops al cap, uns altres a la front, d'altres s'arrancaven els cabells –el fet és que, segons el que em van explicar després, estava rient encara més respecte al que era habitual. En resposta a això, vaig afegir: –Però, Demòcrit, el més savi entre els savis, tinc ganes de saber per què et poses així i per culpa de què sóc ridícul als teus ulls –o ho és el que he dit?– perquè n'elimini la causa amb l'aprenentatge o, si demostro que no tens raó, perquè deixis de fer rialles impertinents.

–Per Hèracles! Si demostres que no tinc raó, Hipòcrates, seràs un terapeuta amb una teràpia que mai no has aplicat a ningú.

–Com, que no ho demostraré, amic meu? O no creus que ets incongruent quan rius de la mort d'una persona, de la malaltia, del deliri, de la follia, de la melancolia, de l'assassinat, o d'alguna altra cosa encara pitjor? O al contrari, dels casaments, de les solemnitats, dels naixements dels fills, dels misteris, de les autoritats, dels honors, o de qualsevol altre bé. És a dir, rius d'allò que caldria lamentar i, d'allò que ens hauria d'alegrar, te'n burles: així que, no hi ha separació per tu entre bé i mal.

–Tens raó sobre això, Hipòcrates, però no saps res del perquè de les meves rialles i, quan el descobreixis, estic segur que et podràs emportar, amb el teu equipatge, una cura per al meu riure, millor que aquesta ambaixada, pel bé de la pàtria i el teu; i podràs donar saviesa als altres (a canvi d'això, tal vegada podries ensenyar medicina a mi també), després d'adonar-te amb quant d'interès tots els homes es deixen la pell per coses sense cap interès, estimant important fer coses que no en tenen cap d'importància, tot perseguint coses ridícules.

–Explica't, pels déus! –vaig dir– no sigui que el món estigui malalt sense adonar-se'n, sense ni un lloc on enviar una ambaixada a la recerca del remei, car què hi hauria fora del món?

–Moltes són les infinitats dels mons, Hipòcrates, i ai de tu, si menysprees la naturalesa, rica com és.

–Això, Demòcrit, ja m'ho explicaràs quan toqui: haig de vigilar que no comencis a riure fins i tot explicant-me la «infinitat». De moment tingues clar que hauràs de retre compte del teu riure a la teva gent.

I ell, entrant en detall, em diu: –Tu imagines dues causes del meu riure: allò que és un bé i allò dolent. Personalment, em ric únicament de l'home ple d'idees absurdes i buit d'accions sensates, que es perd de manera infantil darrere de projectes de tot tipus, patint penes infinites sense guanyar-hi res, que, pels seus desitjos desbocats, viatja als confins de la terra i als racons més inexplorats, que fon or i plata i no para d'acumular-ne, sempre preocupat per créixer i no caure enrere. I no li fa vergonya ser considerat una persona feliç tot i que cava forats a la terra fent servir mans de presoners (del quals uns moren quan la terra massa friable se'ls cau a sobre, altres sotmesos a aquest suplici durant molts anys, viuen aguantant el càstig com si fossin a casa seva). Cercar or i plata, escrutar restes i palletes a la pols, recollir sorra ara aquí ara allà, obrir les venes de la terra, trencar terrosos sense parar per fer diners, fent de la terra-mare una enemiga i, malgrat que sigui la mateixa, admirar-la i ultratjar-la: quin tip de riure! Són uns amants de la terra amagada, plena de treballs, i d'altra banda violen la terra que tenen davant els ulls. Uns es compren gossos, d'altres es compren cavalls, uns altres encara tanquen i registren com a pròpies vastes extensions de terreny, ja que volen ser amos de molta terra, però no saben ser-ho d'ells mateixos. Delegen casar-se amb unes dones que repudiaran al cap de poc; amen i després odien; fan fills amb entusiasme que després treuen de casa quan són adults. Quina mena de zel és, buit i absurd, que no difereix en res de la follia? Fan guerres fratricides en comptes de cercar la pau. Són víctimes i alhora inspiradors de complots reials, assassinen, cerquen plata cavant la terra, quan troben la plata volen comprar terra, adquirida la terra en venen els fruits i amb la venda dels fruits adquireixen plata. Que frívols i que dolents que són! Quan no tenen patrimoni, el desitgen, i quan el tenen, l'amaguen, el fan desaparèixer. Em ric d'ells quan fracassen i em fan riure encara més quan tenen mala sort, car han faltat a les normes de la veritat; competint rancuniosament els uns amb els altres, tenen enfrontaments amb germans, pares, conciutadans; en qualsevol cas, es maten entre ells per uns bens dels quals ningú no pot ser amo després de morir; van en contra de les normes consuetudinàries negant la seva ajuda als amics i a la pàtria en dificultat; són rics d'objectes sense valor, es gasten el patrimoni en estàtues, perquè «l'estàtua sembla que parli» i odien qui parla de veres. Procuren les coses difícils d'assolir: quan viuen al continent desitgen el mar, i quan són en una illa anhelen el continent, i tot ho desvien envers els desitjos personals. En temps de guerra diries que elogien el coratge, però en el dia a dia es deixen vèncer per la disbauxa, la cobdícia i per totes les passions que fan emmalaltir. Són tots uns Tersites de la vida! Per què doncs critiques el meu riure, Hipòcrates? Un no riu de la seva pròpia follia, sinó que cadascú de la follia d'altri: uns d'aquella dels borratxos, quan aquells creuen ser sobris, d'altres riuen dels enamorats, quan pateixen una malaltia pitjor, d'altres dels mariners, d'altres encara dels agricultors, ja que no van d'acord ni en la professió ni en l'activitat.

Jo llavors vaig dir: –Tot això és veritat, Demòcrit, cap altra definició seria més apropiada per a explicar les misèries dels mortals. D'altra banda, l'acció és ineludiblement necessària, en relació a la gestió de la llar o a la construcció de vaixells o altres activitats públiques que l'home no pot evitar: la natura no el va engendrar perquè es quedés sense fer res. Tot i aquestes aquestes premisses, l'ambició, ficada a tot arreu, ha espatllat l'ànima de moltes persones, que es comprometen en tot tipus d'activitat com si fossin infal·libles i són però incapaces de preveure allò que no es veu. O és que algú, Demòcrit, que es casa pensa a la separació o a la mort? Anàlogament, qui, quan té uns fills, pensa en perdre'ls? I això val per a l'agricultura, navegació, la reialesa, el govern, i tot allò que pertany a aquest món: ningú pensa que fracassarà, al contrari, tothom és mogut per unes expectatives d'èxit i no es recorda de les possibilitats de fracàs. No és doncs impertinent riure d'això?

–Hipòcrates, tens la ment força espessa, ben lluny d'entendre el que vull dir si, per desconeixement, no consideres els límits de la calma i de la pertorbació. És a dir, si les persones gestionessin aquests mateixos problemes amb lucidesa, els evitarien fàcilment i jo deixaria de riure. En canvi, amb la ment marcada per determinades situacions de la vida, com si aquestes fossin immutables⁸, deliren en l'enteniment mancat de sentit comú, desconeixedors del moviment irregular de les coses. De fet, n'haurien hagut prou amb tenir present la mutació universal, que s'esdevé amb canvis radicals i que concep girs sobtats de tot tipus⁹. Però ells, com si davant a quelcom fix i estable, oblidant-se de les incidències que solen produir-se ara d'una manera i adés d'una altra, delegen allò perjudicial, anhelen allò intranscendent i acaben rebolcant-se en desgràcies de tot tipus. Algú que pensés fer-ho tot segons les seves pròpies forces, mantindria la seva vida exempta de daltabaixos, en el coneixement de si mateix i en la comprensió de la seva pròpia composició, sense atiar contínuament l'impuls del desig, ans contemplant amb satisfacció la natura opulenta, nodrissa de tots. D'altra banda, de la mateixa manera que una complexió robusta en les persones obeses representa un risc evident, així l'èxit excessiu és perillós: tothom es fixa en les celebritats quan els van malament les coses. D'altres que no coneixen la història passada cauen per efecte de la seva pròpia matusseria, incapaços d'identificar allò que és evident –com si fos ocult– encara que disposin d'una vida llarga per marcar els fets reals i els que no ho són, a partir dels quals seria possible també preveure el futur. El meu riure significa això: els humans són ximples, perquè són castigats per la seva maldat, cobdícia, insaciabilitat, rancúnia, deslleialtat, perfídia, malignitat –és difícil d'explicar la gran varietat de vicis que són capaços d'empescar-se¹⁰ car, també en aquest cas, es tracta d'una mena d'infinitat¹¹–, i perquè amb ment retorçada competeixen en l'engany: per ells allò negatiu és una forma de virtut, entrenen la inclinació a la mentida i celebren la pràctica del plaer, tot desobeint a les lleis. El meu riure els condemna doncs per la seva irreflexió car no miren ni escolten –només els sentits humans, mitjançant el rigor de l'intel·lecte, tenen claredat, i preveuen allò que és i allò que serà. Estan descontents de tot i tornen a embolicar-se en les mateixes coses, reneguen de la navegació i després naveguen, es cansen de l'agricultura i després tornen a conrear, repudien la dona i després n'agafen una altra, fan els fills i després els enterren, havent-los enterrats, en tornen a procrear i a criar, arriben a la vellesa i quan ho fan es lamenten, incapaços de mantenir estabilitat de criteri en cap situació. Reis i cabdills envegen la felicitat del ciutadà particular, mentre que el ciutadà particular voldria ser rei, l'home de govern enveja l'artesà perquè el suposa al segur dels perills, mentre que l'artesà enveja l'home de govern perquè el suposa omnipotent. El fet és que no contemplen la recta via de la virtut, clara, plana, sense entrebancs, cap a la qual ningú gosa anar; en canvi, van per aquella impracticable, tortuosa, caminant pel terreny accidentat, a empentes i rodolons i la gran majoria va caient i panteixant com si els perseguissin, ara van darrere i ara passen davant. Alguns d'ells, cremen pel desig immoral d'ocupar els llits d'altri, ben confiats de la seva poca vergonya, d'altres es consumeixen en la cobdícia, malaltia sense límits; entre uns i altres, es paren trampes i contratrampes; d'altres encara, que l'ambició ha fet pujar fins als núvols, són arrossegats pel pes de la seva maldat fins a tocar el fons de la ruïna. Arrasen i després construeixen, consenten i després se'n penedeixen, es neguen les obligacions de l'amistat, actuant malament fins a caure en l'enemistat, i les del parentiu, creant conflictes; i la causa de tot això és la cobdícia. En què difereixen dels nens que juguen, que tenen un intel·lecte incapaç de discernir i pels quals els esdeveniments són un divertiment? I quant als desitjos, en què els serien inferiors els animals sense discerniment? Llevat que no sigui pel fet que les feres s'acontenten amb allò que basta. Fixa't, quin és el lleó que amaga or sota terra? Quin és el brau que es juga les banyes per avarícia? Quin és el lleopard que s'abandona a una cobdícia desbocada? El porc senglar té set de l'aigua que necessita; el llop devora la quantitat disponible d'aliment necessari i s'atura, però l'home, no en té prou amb banquets que duren dies i nits seguits! L'ordre dels cicles anuals regula l'aparellament entre els animals irracionals, l'home en canvi té una dèria furiosa pel sexe, i amb diferència. Au va, Hipòcrates, no hauria de riure de qui plora per amor quan, oportunament, n'és impedit, i riure més fort encara, si a més a més es comporta temeràriament, es llança per penya-segats o a les profunditats del mar? No hauria de riure de qui sobrecarrega un vaixell, i després es plany amb la mar per haver-lo fet naufragar amb tot el seu contingut? Personalment, no em sembla que me'n ric tant com es mereixerien: voldria produir en ells quelcom que els molestés, però sense pretendre ser la medicina que els cura, ni el guaridor que els prepara remeis. Que el teu avantpassat Asclepi et serveixi d'advertiment, que salvava els homes i se'l va agrair amb un llampec. No veus que jo també sóc un d'aquests malalts? Mato i dissecciono animals per investigar la causa de la follia: entre els homes havia de cercar-la aquesta causa. No veus que també l'univers sencer odia els homes i els arreplega problemes de tot tipus? Des del naixement l'home en la seva totalitat és malaltia, quan és bebè, és inútil, implora ajuda; quan creix es torna malvat, neci i a la mercè dels educadors; un cop adult és arrogant; en la tercera edat, és infeliç per haver cultivat nèciament les seves pròpies desgràcies: el fet és que ha sortit així dels líquids ensangonats de la matriu. Per això n'hi ha uns, impulsius i salvatgement agressius, que viuen entre daltabaixos i baralles, i d'altres entre sexe i adulteris, d'altres encara en la embriaguesa, d'altres que cobegen les coses d'altri, i uns altres encara que malbaraten les seves. Tant de bo existís el poder de destapar les cases de tothom per impedir que res del seu contingut no resti amagat i conèixer el que es fa a dins. Veuríem que hi ha qui menja, qui vomita, qui tortura i maltracta, qui fa barreges de metzines, qui confabula un complot, qui calcula, qui dóna les gràcies, qui es desespera, qui trama una denúncia contra uns amics, qui s'exalta amb somnis de glòria. I encara més a fons, hi ha els efectes d'allò que s'amaga dins l'ànima: arran d'això, hi ha joves i vells que exigeixen, rebutgen, lluiten en la misèria o que neden en l'abundància, oprimits per la fam, o que són aclaparats pels excessos, bruts, encadenats, o ben cofois dels seus luxes, uns que crien, o d'altres que degollen o d'altres que enterren, o que menystenen allò que tenen, abocats com estan en esperances de nous béns, uns que són desvergonyits, o que són garrepes, o insaciables, uns que maten o d'altres que reben pallisses, uns ben arrogants, o d'altres esborronats per vanes creences, uns aficionats als cavalls, o als homes, o als gossos, o a pedres o fustes, o al bronze, o a la pintura, que estan ficats en la diplomàcia, o en els comandaments militars, o en el sacerdoci, o que són magistrats, o que són soldats, o que són assassinats. Cadascú es mou en una direcció, qui cap a la guerra per mar, qui cap a la guerra terrestre, qui cap a l'agricultura, qui cap al transport marítim, qui cap al comerç, qui cap a la política i qui cap al teatre, qui cap a l'exili, cada qual cap a llocs diferents, doncs: uns són atrets per una vida agradable, regalada, descontrolada, uns altres per l'oci i la ganduleria. Veient doncs tantes ànimes indignes i miserables, com no burlar-se del seu estil de vida tan desordenat? Per exemple, tinc la clara sensació que no els agrada tampoc la teva medicina. Per culpa de la seva intemperància rondinen sobre qualsevol cosa i consideren follia la saviesa. I en efecte em temo molt que gran part de la teva gran ciència es perd per culpa de l'enveja i de la ingratitud; per exemple, els malalts, així que es curen, n'atribueixen el mèrit als déus o al destí. N'hi ha molts que imputen el mèrit de la curació a la natura, el seu benefactor els molesta i s'irriten encara més si algú considera que li deuen quelcom; d'altra banda, la massa insensible a les arts, en la seva ignorància, es carrega tot allò que representa l'excel·lència: el vot, de fet, és a les mans dels ximples. Els malalts doncs no volen admetre el deute, però tampoc els col·legues de professió estan disposats a donar-ne fe: és l'enveja que ho impedeix. No cal que entri en detalls amb tu ja que tens experiència directa del que vull dir, sé que et veus sovint tractat de manera impròpia i no aixeques escàndols per qüestions de diners o de mala fe. La veritat no se sap ni s'explica.

Ell somreia mentre deia aquestes coses, Damagetes, per mi tenia l'aspecte d'un déu, m'oblidava de la forma humana que tenia abans. Li dic: –Il·lustre Demòcrit, realment m'emportaré a Cos uns magnífics dons de la teva hospitalitat, em em fas sentir una admiració immensa per la teva saviesa. Ara me'n tornaré a casa anunciant com un herald que tu has investigat la veritat sobre la natura humana i l'has entès. M'has donat una cura per al meu pensament i ara me'n vaig, car l'hora ho requereix i el cos demana atencions. Hi tornarem demà i els dies següents.

Dit això, em vaig aixecar i ell, que m'anava a acompanyar, donà els llibres a algú que no sé d'on sortia. Vaig accelerar el pas per dirigir-me cap els que havien romàs de guaita esperant-me –uns abderites autèntics!

–Senyors –vaig dir – moltes gràcies per la vostra ambaixada! Car he conegut Demòcrit, home d'allò més savi, l'únic que té tot el poder de donar saviesa als homes.

És això que tinc el gust d'anunciar-te, Damaget.

Salutacions.

[Terminat de traduir el 18/03/2017]

[Oeuvres Complètes d'Hippocrates Tome IX, Ed. E. Littré, Paris, 1861, J. B. Baillère et Fils, pag. 348-380]

1 ὑπερφρονέω, en Littré tradueix: «Mais il méprisat tout», que podria ser. Veure Montanari s.v. 1. Aquí regeix l'acusatiu (πάντα) que sembla ser més indicar una relació que una separació.

2 ὑπερεφιλοσόφεεν. Littré: était tout entier livré a une philosophie trascendente. Forçat, no atestat en cap altre cas. M'estimo més la literalitat i la senzillesa que a més a més encaixa amb ὑπερφρονέω que es troba més amunt.

3 Vents estivals de l'Egeu, frescos. Hipòcrates els donava molta atenció.

4 ἐξωμίς. Un tipus de túnica d'una sola màniga que a Atenes es posaven els esclaus (Vd. Montanari s.v.) També la feien servir els espartans i els filòsofs cínics. Una indumentària doncs que suggereix humilitat de la persona que la du.

5 ἀνήλιφος. Literalment «amb el cos no ungit». Suggereix que Demòcrit no feia exercici. Pensem a Sòcrates, sempre entre gimnasos.

6 La descripció de l'entorn ha estat posta en relació amb la descripció de l'entorn del passeig pel riu Ilís en el diàleg platònic del Fedre.

7 Cal pensar que hi ha 7 cartes abans que aquesta on Hipòcrates debat i rep informació dels seus interlocutors sobre l'estat de Demòcrit.

8 ἐπαρηρόσι. El Littré (també l'Hersant que el segueix a rebuf) tradueix amb «solides», més allunyat del significat (veure Montanari s.v. ἐπαραρίσκω) i, que no capta la dialèctica fix-immutable/en moviment-mutable de la frase, perdent així el concepte filosòfic de fons.

9 L'Hersant destaca l'antítesi en aquest punt entre la la taxis d'Hipòcrates i l'ataxia de del filòsof atomista, pel qual el món és un moviment tumultuós.

10 Molt diferent de Littré i Hersant (van junts, gairebé sempre!) que subjectiven κακῶν, quan en canvi està clarament referida al subjecte de tota la frase, és a dir els homes.

11 La infinitat de dolenteries (ἀπειρίη κακῶν) recupera irònicament les infinitats dels mons (ἀπειρίαι κόσμων), d'abans.