Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 223

Lucífer, no acuitis Amor, ni vulguis aprendre a tenir,

  –sent a la vora de Mart– un cor que no té compassió.

Com el dia que vas veure Fetont al palau de Climene,

  aturant-te en la cursa rabent, lla quan venies de llevant.

Així, aquesta nit, que ha tardat a deixar-se veure per mi

  que ho desitjava, no corris!¹ Fes com quan vas a Cimmèria².

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 109]

1 Aturar el temps perquè la llum del dia no pugui venir a interrompre l'idil·li és un topos en la poesia grega i romana. El primer model és potser Homer Od. 23, 241-246. Vet-lo aquí, traduït per C. Riba:

I, sanglotant, els llueix amb dits de rosa l'Aurora,

sols que pensà una altra cosa la dea d'ulls clars, Atenea;

llarga la nit retingué en el seu terme i vora les aigües

de l'Oceà l'Aurora aturà del tron d'or, no deixant-li

júnye' els cavalls rabents per portar la llum a la terra,

Lampos i Faetont, els poltres que duen l'Aurora.

2 Els cimmeris són un poble nòrdic, coneguts per habitar unes regions amb unes nits molt llargues.