Macedoni de Tessalònica: AP 5, 235

De sobte, vens aquí a veure'm, a mi que em deleixo per tu,

    desbaratant-me amb l'ensurt tot el pla que tenia.

M'agafen calfreds mentre un pou de desfici em provoca extrasístoles

    i el mar de fons d'Afrodita m'ofega l'ànim.

Socorre doncs aquest nàufrag que albires davant de la costa,

    dona-li asil a l'empar del teu port.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 233

«Demà et vindré a veure.» Mes és allò que mai acomplim

    car les llargues que em dones ja són un clàssic.

Estic boig per tu, i així m'ho agraeixes; als altres, d'una altra

    manera els en dones les gràcies, tot rebutjant el meu vot.

«Et veuré al vespre». Doncs d'una dona, quin és el seu vespre?

         És la vellesa, tan plena d'arrugues a manta.

Macedoni de Tessalònica: AP 5, 231

Fereixen, l'encís de ta boca, la frescor de la cara,

  l'encant d'Afrodita a l'esguard, la lira a les mans.

La teva mirada arranca la llum a la vista, el teu cant les orelles,

  i enlloc t'és vedada la caça d'algun pobre il·lús.

Macedoni de Tessàlonica: AP 5, 229

A Evippe

En veure que Níobe plorava, tot trasbalsat, un pastor

  es preguntà si una roca podia plorar llàgrimes¹.

En canvi, de mi, que gemego en la fosca d'una nit que no acaba,

  Evippe –una roca vivent– no, no en té de pietat.

Parlant d'ambdós casos, la culpa és d'Amor, que ens rega amb les penes,

  a Níobe a causa dels fills, a mi per la meva fal·lera.

[Macedonius Consul, The Epigrams, Editor John A. Madden, Georg Olms Verlag, 1995, pàg. 126]

1 Sobre el mite de Níobe, una breu i amena narració del blog El teixit de Penèlope. El detall del pastor semblaria ser més aviat un invent de Macedoni.